El ressò metàl·lic es va perdre entre els arbres, però la tensió va quedar suspesa en l’aire. Tant en Marcus com la. Kinnea sentien el batec del seu cor a les orelles.



Van esperar uns instants que es van fer llargs, i no se sentia res: ni cap altra passa ni cap branca trencada, només el vent movent les fulles gebrades.



—No ens podem quedar aquí —va dir Marcus finalment, amb veu baixa.



Kinnea va assentir, no sabia si aquella ombra era real o tan sols una imaginació, però havia entès que algú podia ser a prop. I si no era Titus, podia ser pitjor, ja que el seu pare no hauria enviat només dues persones si sospitava que la fugida era certa.



Van desfer el petit refugi en un parell d’instants. Kinnea va acariciar el coll del cavall per calmar-lo, tot i que era ella qui necessitava un moment de calma. Amb tot això, van endinsar-se pel camí més estret, deixant enrere qualsevol rastre que pogués delatar la seva posició.



El terreny començava a pujar i les pedres feien relliscar els peus cansats, a més el fred s’enganxava a la pell com una segona capa. Cada pas que feien podia ser l’últim, per això anaven amb molta cura.



—Si ens segueixen, no tardaran a trobar els nostres rastres—va murmurar ell.



—Llavors hem de començar a pensar un pla de debò—li va respondre amb seguretat.



La muntanya davant seu, emboirada i fosca, semblant als murs del palau, inspirant el mateix respecte i por. Encara que allà no hi havia ordres, només natura i incertesa.



Mentre avançaven, Kinnea recordava la mirada de Marcus aquella nit al palau. La culpa, la por, però també la decisió, sabia que ell ho havia arriscat tot.

Un soroll inesperat de l'esllavissada d'unes roques, els va obligar a aturar. Aquesta vegada era clar, algú baixava pel camí, amb passes ràpides però insegures. Marcus es va girar, espantat i curiós per veure que hi havia.



Entre els arbres va aparèixer una figura amb part de l’armadura platejada sota una capa fosca, no era una branca, no era el vent, era el Titus.



La seva mirada era imponent, però no satisfeta. Semblava cansat, amb el rostre marcat per la tensió.



—No he vingut a atrapar-vos—va dir el Titus—. Si hagués volgut fer-ho, no estaria sol.



El silenci es va cobrir aquell instant, Kinnea es va quedar completament en blanc.



—L’emperador no acceptarà la desobediència —va continuar Titus—. Però encara no sap tota la veritat.



Marcus, encara nerviós, no baixava l’espasa.



—Quina veritat?- va preguntar ella-.



Titus va mirar breument cap al sud, com si sabés que fins i tot els arbres els escoltaven.



—Que la princesa ja no és al palau.- va dir el Titus amb seguretat-.



Aquelles paraules van caure amb una gravetat nova. Si el seu pare encara no ho sabia, el temps jugava a favor seu, però no sabien si aquest temps seria molt o poc.



Kinnea va fer un pas endavant, tot i la por.



—Has vingut a portar-me de tornada?- va dir sense pensar-ho-.



Titus va dubtar, i amb una veu incerta i sincera la va respondre.



—He vingut a decidir què faré.



Titus va respirar profundament, com si s'hagués oblidat de parlar. El silenci del bosc s’havia tornat tens i gairebé homogeni, fins i tot el vent semblava esperar la seva decisió. Kinnea va intentar calmar-se en aquell intens moment, apropant-se al cavall i acariciant-lo inconscientment amb la mà dreta. Marcus, encara alerta, no baixava l’espasa, encara que per dins estava cada cop més calmat.



Titus finalment es va girar cap a ells, amb els ulls plorosos i una decisió que ni ell estava segur.



—No és senzill—va començar—. He de triar entre lleialtat al regne o allò que crec que és correcte i el meu cor demana.



Tot seguit va mirar al cel, i com si fes un jurament va deixar anar la seva espasa i escut a terra.