Kinnea ja no sentia les cames, el fred feia d’aquella albada un etern moment de sofriment. El cavall avançava lentament, cansat, i ella s’hi aferrava com podia amb la túnica encara humida de suor i por. Roma havia quedat enrere, però el seu pes continuava enganxat al pit, com una ferida que no es tanca. Recordava amb una claredat terrible la veu del seu pare, no era un crit ni una súplica; era una ordre clara. Havia enviat a dos escuders li llevessin la vida.
Va arribar al costat d’uns arbres, encara estaven completament gebrats pel fred. Durant uns segons va respirar amb tranquil·litat i amb la seguretat d’estar refugiada.
—Pare… —va murmurar sense voler—. Pare…
No podia entendre com aquell home que li havia ensenyat a llegir mapes i constel·lacions havia arribat a ordenar la seva mort pel seu propi orgull i impotència.
Quan el sol ja començava a escalfar, va sentir unes passes suaus. Kinnea es va posar dreta de cop, amb el cor accelerat. Darrere els arbres va aparèixer una dona gran, amb una cicatriu al braç i una mirada freda.
—No tinguis por —va dir amb veu rugosa però càlida—.
Kinnea va dubtar. Finalment va parlar amb veu baixa i atemorida.
—Busco… un lloc on passar el dia.
La dona la va mirar de dalt a baix. Va veure la roba trencada, les ferides als peus, entenent la fugida forçosa per la qual acabava de passar. Li va donar un tros de pa i una galleda d’aigua sense fer més preguntes.
—Vine —va dir—. Em dic Lídia.
—He sentit dir que l’emperador ha manat a dos joves de la seva guàrdia —va dir amb molta calma—.
Els ulls de Kinnea es van obrir com plats.
—Per què? —va respirar.
—Per coses que el teu pare no pot tolerar —va contestar Lídia—. Quan el poder sobrepassa als sentiments, la violència acaba responent.
Aquella darrera frase va encendre un raig de possibilitat en el pit d’en Kinnea. No era una esperança gran, però era prou.
Recordava la nit amb claredat: amb les mans tremoloses, obrint aquella porta decidida d’escapar; Marcus, un jove escuder, que s’havia apropat a ella amb el front suat i la mirada plena de culpa. I Titus, l’altre escuder, que s'havia plantejat idea d’executar-lo tot per demostrar la seva fidelitat.
—No puc fer-ho— havia dit Marcus en un racó, la veu gairebé trencada—. Em va manar, però… no puc.
—Si no ho fas… —va dir Titus, rabiós i desesperat—. Ell no perdona.
Marcus va mirar Kinnea; va recordar la manera com ella, sempre l’havia tractat amb amabilitat i humilitat.
—M’agrada més viure amb la vergonya de no haver obeït que amb la sang a les mans, princesa —va xiuxiuejar—. Agafa aquest cavall. Corre. Corre!
I així va ser com va néixer la traïció més pura: Marcus traïa l’emperador per salvar-la. Era la traïció de la compassió, la que empeny els homes a desobeir el poder quan el poder es torna abusiu.
Ara, amb la Lídia havent de tornar al regne, Kinnea entenia que el món fora del palau no era una promesa, sinó una prova. A Roma, Constantí contemplava la ciutat des del balcó. Lluny del palau, Titus havia cavalcat enrere, amb la cara furiosa, fidel potser per covardia, o potser per odi.
—Buscaré un lloc on no em demanin que sigui un objecte —va afirmar-se amb veu ferma—. On pugui aprendre coses que no siguin ordres d’aquell home.
Fora del palau, la matinada era més acollidora. Kinnea s’aixecava, amb cames que li tremolaven però amb el pas decidit. Marcus, va passar la nit amb ella; trobant-se-la arronsada pel fred sota un arbre. Així, Kinnea ja tenia amb qui confiar i recolzar la seva esperança.
—Si em capturen, diran que t’he matat —va dir ell—. Que he seguit ordres.
—És millor que pensin mentides, ells mai voldran que la veritat surti a la llum —va replicar Kinnea—.
Quan va posar la mà al cavall unes hores més tard, una ombra va aparèixer vora del bosc: un home solitari, immòbil. Titus? Un tros d’armadura, o potser era només una branca, fos el que fos; la por es va apoderar de la situació.
—Qui hi ha?! —va exclamar en Marcus amb una veu ferma però totalment atemorida per la incertesa—.
Tot seguit, el soroll metàl·lic d’una armadura va ressonar pel bosc i sense esperar, va allunyar-se cada cop més. La tensió va congelar aquell instant, deixant sense paraules a tots dos.
