Deixa’m que t’expliqui el camí que m’ha portat fins aquí, fins a les portes de la Nina, fins a aquest punt fràgil on la identitat grinyola i l’autoestima es desfà amb una facilitat que gairebé ofèn.

Em dic Mariam Idrissi. Soc la mitjana de tres germans: tinc una germana gran, només uns anys més que jo, i un germà que no és prou petit per viure en la ignorància ni prou gran per conèixer tot el que l’espera.

Vaig néixer a Badalona, però la meva sang és marroquina, i amb ella venen també la cultura, les primeres tradicions i la llengua amb què vaig aprendre a anomenar el món.

Vaig entrar a l’escola sense saber parlar ni català ni castellà. No sabia dir “bon dia”; els meus matins començaven amb un ṣbāḥ l-khīr que ressonava estrany entre passadissos que no l’entenien. A casa no hi havia propietats ni riqueses, però sí una xarxa invisible: quan no hi havia amb qui deixar els fills, es trucava a la veïna, que oferia el berenar sense esperar res a canvi. La meva tieta arribava de vegades amb un munt d’ous comprats d’oferta per a la meva mare, sense que ningú li ho hagués demanat.

Vaig créixer amb el sol cremant-me el clatell als mercats dels dissabtes i, sovint, als braços de la meva àvia. Quan ma mare no tenia amb qui deixar els fills mentre treballava, l’àvia va esdevenir una figura clau: va canviar bolquers, preparar biberons, improvisar remeis quan em posava malalta, netejar vòmits i abraçar-nos cada nit sense queixar-se mai. Érem també seus. La meva criança no va ser només de la meva mare; va ser compartida, sostinguda per unes mans que no demanaven reconeixement.

A casa seva, cada matí es menjava pa amb oli, aquell que diuen al Marroc que enforteix el cos, o baisar, aquella barreja verda de verdures triturades que, als meus ulls joves, semblava poc amable. L’olor del te verd impregnava tot l’espai: no érem de sucs ni de cafè; el te verd se servia gairebé quatre vegades al dia. I també feia olor de pa casolà, rodó, tou per dins i lleugerament aixafat, pensat per ser partit en mil bocins i compartit.

A casa dels avis es parlava darija, sempre. Volien que conservéssim la llengua, que no renunciéssim a les arrels. Però també era l’únic idioma que podien oferir-nos. Era herència i límit alhora.

No vam arribar a Espanya amb contractes laborals sota el braç ni carreres acabades. La meva família forma part d’aquelles que van arribar sense mapa ni garanties, i que van aprendre a avançar a força de resistència. L’àvia cuidava fills i nets; l’avi acceptava qualsevol feina que portés diners a casa, sovint a l’obra, fins que l’esforç persistent li va passar factura i el seu cos va començar a dir prou.

Els primers anys de vida van ser, malgrat tot, lluminosos. Ets massa petita per qüestionar-te qui ets. Només saps que el teu espai fa olor de te verd i de pa acabat de fer, i que les paraules que l’omplen són en àrab.

Després passen els anys i entres a l’escola amb una consciència més desperta. Al principi no et preguntes per què als entrepans dels companys hi ha porc i a tu t’han ensenyat a evitar-lo, ni per què al desembre hi ha tants dies sense classe. Les festes et semblen alegres, i en tornar a casa expliques amb un somriure tot allò que has vist.

Més endavant, però, comences a percebre les esquerdes. T'adones de les coses que et perds perquè no formen part de la “teva cultura”, de la “teva religió”. Hi ha un regust agredolç en ser diferent: una tristesa discreta per no celebrar determinades festes ni participar en converses sobre regals de Nadal o el tió, però també hi ha orgull.

Un orgull ferm, gairebé defensiu. Et dius que no t’ho perds: ho tries. Que si no celebres Nadal és perquè ets una bona musulmana. Que no ets com ells, i que això et defineix. Que ets marroquina, i que marroquins i cristians són mons oposats.

“No en tinc enveja”, et repeteixes. “No em sap greu perdre’m Nadal; a tu no et sap greu no celebrar l’Eid?” Et convences que tens el cel guanyat, que les seves festes no són superiors, només diferents.

Soc una bona musulmana, et dius. No em queixo. No desitjo el que tenen els altres. Em posaré el mocador, menjaré xai per l’Eid, aniré a la mesquita amb convicció. I mentrestant, la família et recorda que en aquest país no som més que convidats, gairebé refugiats. Que la nostra llar veritable és a l’altra banda de l’estret. Que som marroquins, però, per damunt de tot, musulmans.

I així vas creixent: entre dues ribes, sostenint amb delicadesa una identitat que et demanen que no deixis caure, mentre aprens, sense que ningú t’ho expliqui obertament, que existir entre dos mons és un equilibri que cansa.

Passen els anys i continues fent tot allò que s’espera d’una bona musulmana. En el fons, ho ets. Ho ets perquè t’han modelat des que duies bolquers, perquè la fe no se’t va presentar com una opció sinó com una evidència. Com podries contradir l’únic relat que t’han ofert com a identitat possible?

Però, a poc a poc, s’insinuen preguntes que no fórmules en veu alta. Preguntes que no goses compartir amb la família perquè intueixes que són inapropiades. S’instal·la una tristesa discreta per perdre’t Nadal, per veure la teva família enamorada donant roses per Sant Jordi, per no anar a les festes de disfresses de Carnaval, per observar tradicions que passen davant teu com un aparador il·luminat del qual quedes exclosa. Les mires, les reconeixes, però no hi participes. I cada any en perds una mica més.

Comences també a detectar les injustícies. Veus els teus cosins estirats al sofà amb llibertat indiscutida, mentre tu vigiles cada moviment perquè la faldilla no s’aixequi ni un dit més del permès. Mai no qüestionaríem els “bons homes” de la família; es qüestiona la nena. La nena petita. La que juga. La que corre. La que porta faldilla. La responsabilitat recau sobre el teu cos abans que sobre la seva mirada.

I malgrat tot, encara hi ha en tu un reflex de submissió. Continues parant i desparant la taula a les festes familiars, servint primer els homes, buscant la frase d’aprovació de l’avi, l’orgull silenciós del pare. La virtut sembla consistir a ser útil i discreta.

Però si hagués de parlar d’orgull, d’orgull vertader, parlaria d’aquell dia en què vaig advertir, amb una claredat gairebé dolorosa, la injustícia del ritual. Les dones havien preparat el menjar durant hores aquell matí amb cura minuciosa perquè els homes mengessin primer. Després, ells es vestien amb les seves kandores, solemnes, convençuts d’haver complert, d’haver estat productius, irreprotxables.

I aleshores les dones, abelles exhaustes però eficients, recollien els plats, reorganitzaven el menjar perquè no es notessin els buits i menjaven, literalment, de les sobres. Sense queixa. Perquè queixar-se hauria estat indecorós.

Aquell dia, alguna cosa es va desplaçar dins meu. Un gest mínim, però irreprimible. Vaig sentir un impuls que em cremava la llengua i vaig cridar:

—Per què mengem literalment de les seves sobres? Què som, els gossos?

El silenci va ser dens. Hi va haver dues reaccions. Alguns van obrir els ulls amb escàndol: com podia una senyoreta dir una cosa així? La meva mare es va tensar, espantada pel judici aliè. L’altra meitat va riure amb condescendència: “Mira-la, que mona quan s’enfada. No sap el que diu. Com ens hauríem d’ofendre, si el que diu no és veritat?”, semblaven pensar els homes. “Naturalment que ens mereixem seure aquí sense donar un cop de mà”

Deixa’m que t’expliqui també el meu recorregut, el camí menut i silenciós que em va modelar el cos abans fins i tot que jo entengués que aquell cos era meu. No va començar amb grans discursos ni prohibicions solemnes; va començar amb mirades. Amb comentaris dits en veu baixa. Amb aquella sensació estranya que alguna cosa en mi necessitava ser vigilant.

Després van començar les baralles pel meu cos, per la meva integritat, per l’orgull del pare. Recordo plorar davant les prohibicions, però sobretot recordo el dia que vaig sentir, per primera vegada, una esquerda dins meu. Una esquerda petita, gairebé invisible, però prou profunda per fer-me canviar la manera d’asseure’m, de caminar, de respirar.

Era a casa dels avis. Portava el meu vestit preferit, un tutú gris amb la cara de Minnie Mouse al pit, el mateix que m’havia acompanyat durant anys. No devia tenir més de deu anys. El meu cos havia crescut; el tutú, en canvi, no. Ja no m’arribava per sota els genolls. Però la meva innocència continuava estimant aquell vestit amb la mateixa tossuderia.

Estava asseguda en una cadira del menjador, amb els peus que no tocaven ben bé a terra. Els genolls quedaven més exposats. I aleshores van començar les mirades. La meva mare llençava advertències silencioses: “abaixa’t la faldilla. Tapa’t. Vigila.” Vaig passar tota la tarda estirant el tutú cap avall, una vegada i una altra, com si els genolls fossin una amenaça. Com si tot el meu cos s’hagués convertit de sobte en una cosa perillosa.

De tant estirar-lo, els fils van cedir amb un petit so sec, gairebé imperceptible, però per a mi va ser un escàndol. No pel vestit malmès, sinó pel que significava: la constatació que el meu cos ja no era només meu. Que havia d’aprendre a contenir-lo, a corregir-lo, a fer-lo discret.

Aquella tarda em vaig sentir bruta sense saber per què. Incòmoda dins d’una pell que fins aleshores havia estat només espai de joc. Em vaig sentir exposada per una faldilla que ni tan sols era curta, amb només deu anys. La responsabilitat no queia ni sobre cap mirada adulta, ni la injustícia d’aquelles normes, ni sobre l’opressió que envoltava aquella religió; queia sobre mi. Sobre la nena. Sobre els seus genolls.

Ara, quan miro enrere, entenc que no hi havia res d’escandalós. Veig una criatura espantada intentant entendre què havia fet malament. I l’únic que voldria és abraçar-la. Dir-li que no hi havia res impur en el seu cos que creixia. Que els fils trencats aquella tarda no eren només els del tutú, sinó els de la innocència que fins llavors li havien permès existir sense demanar perdó per ocupar espai.

Recordo el vertader punt d’inflexió als dotze anys, quan la pedra pesada que fins aleshores no sabia per què havia de pujar al cim va començar a rodolar amb pressa i violència, tacant-ho tot amb sang. Va ser llavors quan vaig descobrir una nova realitat que em va modelar com a persona. I ja no vaig saber com continuar amb la farsa de ser una “bona musulmana”; no sabia com definir la meva identitat, la meva pàtria, mentre tot semblava caure muntanya avall, sense control, sense esperança.

Les paraules no m’abasten per explicar-t’ho tot. Per compartir el que vaig viure, el que vaig patir. Però et prometo que, si et quedes fins al tercer i últim capítol, ho entendràs tot.

Però continuo volent ser escoltada, perquè existeixo.

Perquè ningú no hauria de carregar amb tot això sol.