Tot en ella és estudiat sense semblar-ho: la postura, el somriure, la manera com respira. Per sobre del meu desconeixement del tema, està el sentit comú i noto com la riquesa se li adhereix a la pell com un perfum persistent.



Continc l’impuls, gairebé infantil, de voler tocar una tela tan suau. Sé que, si ho fes, el cos em trairia abans que l’accent. Em revelaria com allò que soc: una intrusa, amb les mans massa aspres per a un espai tan escrupolosament net.



Hi ha una impotència fina, gairebé invisible, en saber que per a mi seria un luxe tocar aquella tela que per a ella és banal, quotidiana, tan natural com respirar. La roba li llisca pel cos com si hagués nascut embolcallada en seda, mentre jo encara duc cosits a la pell els fils dels vestits llargs fins al terra que portem a casa.



I després hi ha aquella sensació aspra, gairebé corrosiva, que em crema la llengua: l’orgull ferit.



Un orgull que s’esmicola al mateix ritme que la meva identitat, mentre els meus rínxols cedeixen al planxat excessiu i cauen morts, sense rebel·lia, sense memòria. Cabells cremats per voler semblar més neta, més polida, més acceptable i, per tant, menys jo. No negaré com és de dolorós saber que m’identifico amb una cosa tan vulgar: deixar-me canviar fins a perdre la meva forma de pensar, de moure’m, d’existir. I tot per encaixar en el mapa de la Nina i la seva brusa suau.



La comissura dels llavis de la Nina flaquegen. El seu somriure es fa més prim, fatigat pel meu silenci. Ella espera una història amable o un relat desesperat per demostrar les meves habilitats, no un silenci espectral.



Arrossego un nus antic, heretat de la infantesa, que ara em pessiga l’estómac, la sensació que tot plegat ha estat un error: venir fins aquí, travessar aquesta casa opulenta, creure que una entrevista i un discurs ben travat podien alterar el rumb d’una vida.



Perquè, per molt que m’esforci a ocultar certs trets amb una seguretat impostada, no puc dissimular la meva complexió ferma, els llavis carnosos, el nas prominent, ni el timbre de la meva veu quan pronuncio determinades paraules. No puc esborrar els rastres de la gent amb qui comparteixo origen i frontera alhora.



El triomf més pervers de l’extrema dreta no ha estat només expulsar-nos dels espais físics, sinó colonitzar-nos per dins. Han convertit la nostra consciència en un mecanisme de vigilància constant. Ens han ensenyat a observar-nos, a corregir-nos, a llimar-nos abans que ningú tingui temps de rebutjar-nos.



I és grotesc, gairebé tragicòmic, haver de lluitar contra un enemic que ja camina amb mi, que parla amb la meva veu i mira amb els meus ulls.



Qui em creuria si confessés que no tremolo davant la Nina, sinó davant dècades de discursos que m’han repetit, amb una constància implacable, que no hi encaixo? Qui entendria que la violència més profunda no necessita cops ni crits, perquè s’amaga sota la pell, en la respiració continguda, en el batec accelerat del cor?

M’han corroït des de dins, fibra per fibra, fins a fer-me sentir estranya del meu propi cos.



—Millie, està tot bé? Què em podries explicar de tu? —diu amb una suavitat calculada. Els ulls semblen serens, però la impaciència es revela en el repicar constant del bolígraf contra el porta-retalls.



Aleshores noto un gust agre que m’envaeix la boca. És rebuig. És vertigen. I, per primera vegada, dubto si vull continuar sent “Millie”. El desig que m’estreny el pit, amb una urgència gairebé dolorosa, és tornar a ser Mariam.



Em cau la paraula abans que el pensament.



—Perdó.



No sé amb exactitud a què demano perdó. Si al silenci, a la interrupció, a no haver sabut explicar-me com cal, o a mi mateixa. La Nina alça lleument les celles, sorpresa, potser alleujada. Però el gest és efímer. En menys d’un segon, el somriure torna a encaixar al lloc exacte, com una peça perfectament greixada, i amb aquest retorn em deixa clar, una vegada més, quin és el seu lloc i quin és el meu.



No espero cap resposta. No espero cap permís. El cos ha pres la decisió abans que la consciència. M’aixeco amb massa precipitació. La cadira grinyola. Deixo escapar una rialla breu i immediatament me’n penedeixo. De tot. Surto de la casa amb una sensació de pes al cos que no té res a veure amb el cansament, sinó amb la tensió acumulada. Em sorprenc en adonar-me que tinc els dits enrogits de tant estrènyer la bossa.



Em miro en el reflex de la font de l’entrada i tinc la sensació d’anar revestida amb una pell que no em pertany. El maquillatge, fi i esmortit sobre el rostre, se’m revela de sobte grotesc, com una disfressa mal posada que ja no enganya ningú. A fora, l’aire em colpeja la cara amb una franquesa gairebé ofensiva. Inspiro profundament, però el pit no s’eixampla com hauria de fer-ho. Encara no. Encara no em puc permetre ser jo. Camino uns metres amb el cos rígid, l’esquena recta, com si encara fos sota observació.



Quan arribo a la cantonada, m’aturo. Em descalço els talons que la meva mare hauria considerat impropis d’una senyoreta. M’alliso la faldilla per la qual el meu germà m’hauria apallissat. M’esborro el maquillatge que el meu pare hauria titllat de fullanenca.



Perquè tu, que em llegeixes, que tens accés al racó més íntim del meu pensament, ja ho saps, oi? Saps qui soc. I, tanmateix, em pregunto si continuaràs avançant amb mi, si voldràs endinsar-te en cada esquerda del meu ésser, o si preferiràs mantenir la distància. No fos cas que acostar-t’hi massa et fes sentir incòmode. No fos cas que, pensar en mi t’obligués a qüestionar-te. Sempre és més fàcil recórrer al tòpic “així són les mores”, atribuir-ho a la cultura, i apartar la mirada amb l’excusa de no voler semblar racista.



Deixa’m, doncs, explicar-te com he arribat fins aquí. Com he acabat creient, de debò, que no soc prou digna. Com han anat corroint, lentament, fibra a fibra, fins a convèncer-me que reclamar espai és reclamar massa.



La meva pàtria no és ni allà ni aquí. Vinc d’un barri desfavorit de Badalona; soc dels blocs envellits de Sant Roc, amb les escales de tons vermellosos, concebudes amb una lògica gairebé amable que el temps i l’abandonament han acabat desfigurant.



Pots pensar-ho lliurement: som del barri brut ple d’immigrats, que hem acceptat què som i no en sentim ja vergonya. I, si vols, atribueix-nos també la brutícia, l’olor persistent als carrers, com si tot plegat no tingués res a veure amb la desídia institucional, com si no fos una aplicació pràctica de la teoria de les finestres trencades. Aquella que demostra que el desordre no és una causa moral, sinó una conseqüència: que quan ningú no cuida un espai, l’espai acaba deixant de cuidar les persones.



Per què renyar un infant perquè no llenci l’embolcall de l’entrepà, si fa dies que no passa el servei de neteja? Per què exigir civisme quan ningú no es molesta a tapar el grafit obscè que corona la façana del bloc? Per què sorprendre’ns de la ràbia, si és l’única resposta coherent quan tot et recorda, una vegada i una altra, que no importes?



Tant se val quant ens esforcem, continuem sent immigrants. I l’esperança que algú diposita en nosaltres és sempre condicional, fràgil, reversible. Educada però no sincera.



Ser immigrant, perdó, permet-me afinar-ho: ser una immigrant de països marcats per la inestabilitat, vol dir sentir-se sola massa sovint. Vol dir viure en una recerca constant dels “teus”, d’un lloc on no calgui justificar-se. Aquesta història no va dels holandesos ni dels alemanys que arriben aquí amb un doctorat sota el braç, ni tan sols parla de la comunitat immigrant com un tot homogeni. Aquesta història va de les escletxes dins les escletxes.



Estem tan dividits per ètnies que ni tan sols compartir l’opressió ens uneix. Dins el nostre món hi ha blocs, i dins d'aquests, fronteres. Xinesos, llatinoamericans, musulmans. I dins dels musulmans, encara més divisions: pakistanesos i marroquins. Tot i que compartim un mateix estigma: dones amb mocador i roba imposada.



Jo només puc explicar una història.



La meva.



La d’una noia marroquina que va aprendre massa aviat a demanar perdó per ocupar espai.



Si hi ha alguna cosa que defineix les dones musulmanes (les que ho són per convicció i les que ho representem per por) és l’art d’amagar-nos fins a desaparèixer.



Amagar-ho tot.



Amagar-nos senceres.



L’aprenentatge comença aviat. Als sis anys, la faldilla ja ha de caure quatre dits per sota dels genolls. Als casaments, els espais es segreguen: homes d’una banda, dones de l’altra. Si vols parlar amb les cosines i les tietes, creixes asseguda en un tamboret, arraconada a la cuina, vivint entre bastidors mentre els homes ocupen l’escenari principal.



Poc després, als dotze anys, comencen a amagar-te encara més. Però ara el control és físic. El coll s’ha de cobrir; els cabells deixen de ser cabells i es converteixen en risc. Se’ns amaga el cos abans, fins i tot, que aprenguem a habitar-lo.



Després se’ns amaga l’existència. Perquè les filles musulmanes no existim. No apareixem als videoclips ni a les pel·lícules, no ocupem els prestatges centrals de les biblioteques, no ens veus recollint premis ni signant diplomes amb el nom complet. No som relat.



No existim ni tan sols dins la nostra pròpia comunitat. No ens enamorem, perquè desitjar abans del matrimoni és motiu d’estigma. I, alhora, se’ns exigeix que triem bé a la primera, que no ens equivoquem mai. Dubtar, provar, sentir curiositat és de perdudes, ens diuen. Se’ns vol ignorants del nostre cos, del plaer, del sol sobre la pell. Perquè una dona que sap, que prova, que gaudeix, és una dona massa lliure. I la llibertat, per a alguns, és una amenaça.



Així, les filles musulmanes no ens masturben. No portem biquinis ni peces que marquin el cos. No vestim cuir. No viatgem soles. No fumem. No bevem. No sortim tard. No alcem la veu. No ocupem més espai del que ens és estrictament concedit. No ens quedem massa estona a les portes de l’escola. No ens ajuntem amb pecadors. No protestem. No contradiem el cap de família. No neguem un fill. Ni tan sols neguem el sexe, encara que no el desitgem.



Perquè com demanes ajuda quan, fora de “la teva cultura”, no t’escolten, i dins són els mateixos qui t’oprimeixen i et jutgen. On vas quan totes dues bandes et tanquen la porta?



I tu, que em llegeixes, a qui ja he confiat les meves pors i els meus silencis, em promets que continuaràs llegint? Almenys el meu crit d’auxili. Almenys fins que t’expliqui la meva història.



Perquè no vull ser només una filla musulmana.



Vull existir.



Vull que sàpigues que existeixo.



Perquè ho faig (i perquè les filles musulmanes, almenys les que ho som per por), també volem existir. Volem cridar, sentir el sol a la pell, explorar el nostre cos, besar, provar, equivocar-nos, ocupar espai, riure. Volem veure els nostres noms impresos als prestatges, signar diplomes amb orgull, decidir si volem tenir fills o sexe, o si no en volem en absolut.



Perquè existir no hauria de ser un acte de resistència.