Capítol II

Nervis a la sala

–D’acord, Adrià, quants anys tens tu? –diu l’Anna, l’agent de policia, amb una veu dolça.



–Això ho pots mirar al meu informe, no? –respon l’Adrià, amb veu baixa, mentre mou repetidament la cama i manté la mirada fixa a terra.



–Adrià, si us plau, respon a les preguntes. Ja sé que ho puc mirar a l’informe, però són obligatòries. Serveixen per confirmar que dius la veritat i per fer l’interrogatori més amè.



Aquesta vegada, la seva veu és menys amigable. A l’Adrià li sembla més borda.



El noi desvia la mirada cap a la porta, evitant trobar-se amb els ulls de l’Anna. Només pensa en una cosa: voldria ser a casa.



–Bé, Adrià, t'ho tornaré a preguntar. Quants anys tens? –insisteix ella.



L’Adrià la mira i s’adona que la seva expressió l’intimida una mica, fent-lo posar més nerviós.



–Tinc quinze anys… però ja quasi en faig setze –respon depressa i amb el mateix to baix d'abans.



L’Anna el mira fixament, i ell se sent observat, analitzat. Fa un petit gest, com si volgués mirar-la millor. En adonar-se’n, l’agent força un somriure que no acaba de semblar real. Tot seguit, li diu que s’alegra i que desitja que tingui un feliç aniversari.



L’Adrià la mira amb cara de fàstic i frunzeix el nas, molest.



–És obvi que aquesta cara que acabes de posar és falsa –diu amb serietat–. A més, no crec que sigui gaire feliç el meu aniversari aquest any. El meu millor amic ha desaparegut i ni tan sols sabem si està viu.



Hi ha un silenci llarg, pesat i incòmode a la sala després del seu comentari.



–Canviant de tema… –diu finalment l’Anna–. Has vingut sol o t’ha portat el teu pare? Ho pregunto perquè, si ha vingut, m’agradaria parlar amb ell després d’acabar aquest interrogatori.



El cor de l’Adrià s’accelera. Perquè ja ha assumit que el meu pare em podria portar?, és que a cas sap que la meva mare-

Sacseja el cap lleugerament. No, segur que és casualitat…

Tot i això, una sensació estranya li recorre el cos.



–He vingut sol –respon sec–. El meu pare no podia portar-me, està treballant.



Fa una pausa i afegeix, més alterat:

–Per què preguntes aquestes coses? No tenen res a veure amb el que ha passat.



–En teoria –respon ella amb calma–, eren preguntes perquè et sentissis més còmode abans de començar amb les importants. Però veig que no està funcionant gaire bé.



L’Anna s’aclareix la veu abans de continuar:

–D’acord, comencem amb les preguntes de veritat. Quan va ser l’última vegada que vas veure o parlar amb l’Èric?

–Doncs, divendres vaig quedar amb ell… després d’això no el vaig tornar a veure –respon l’Adrià. El jove comença a jugar amb les mans com a signe de nerviosisme.



–Entesos. I a quina hora va venir el teu pare a buscar-te?

El cor de l’Adrià s’accelera. Com sap ella tot això, un altre cop? En cap moment li he dit que el meu pare va venir a buscar-me…

Estava nerviós i els pensaments no el deixaven tranquil. El noi es mira les mans mentre continua jugant amb elles.



La policia el mira i s’adona que està massa nerviós.



–Estàs bé, Adrià? —li diu en un to dolç–. Et veig una mica nerviós.



Ell deixa de jugar amb les mans i la mira. La seva cara de pena no li transmet res; tot sembla fals. Un calfred li recorre l’esquena i els pensaments li corren pel cap. Què està passant aquí? Per què intenta fer-se la simpàtica?

Al noi hi ha una cosa que no li quadra, però no veu cap alternativa, ha de continuar l’interrogatori.



L’Adrià agafa aire abans de respondre a la pregunta de l’Anna.



–Sí, estic bé –diu ell, tan tranquil com pot.



De sobte, un record li passa pel cap. Divendres passat, havien quedat a casa de l’Eric, i tot estava normal fins que va passar una cosa una mica estranya. L’Eric, que estava rient i tranquil com habitualment, de sobte es va quedar uns segons en silenci, mirant fixament la finestra sense dir res. Després, li va posar la mà a l’espatlla a l’Adrià i va fer un petit gest perquè s’apropés al llit on era ell, assenyalant amb el cap la finestra. L’Adrià, estranyat, va mirar, però, no va veure res fora del comú. Li va preguntar què passava, però el seu amic va començar a riure dient que la seva reacció havia estat molt graciosa i que tot havia estat una broma.



Aquella reacció de l’Eric va ser massa real per ser falsa, però en aquell moment ho va deixar passar.