Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



–D’acord…– diu el noi amb una veu temorosa, seient al sofà.

Després, agafa el seu telèfon mòbil i es posa els auriculars per escoltar música mentre espera que sigui el seu torn. Al cap d’uns quinze minuts, ve un senyor corpulent, que no sembla gaire amigable, i pregunta per un tal Adrià Pérez. El noi, en escoltar el seu nom, es treu els auriculars i mira el senyor.

–Soc jo –diu mentre aixeca la mà lentament fins a l’altura del seu cap, amb una mica d’inseguretat.

Tot seguit, ell mira el noi de dalt a baix i comença a caminar ràpidament. L’Adrià s’adona tard que el senyor ja no està al seu costat i fa un petit esprint fins a aconseguir arribar a on és ell. En arribar, el jove li pregunta al senyor per què li van trucar ahir a la tarda, però l’home fa com si fos invisible i continua caminant, deixant un silenci incòmode entre els dos. Uns minuts després, el senyor s’atura bruscament, fent que l’Adrià es xoqui contra ell.

–Perdó, senyor –diu amb por.

L’home el mira amb una cara desagradable mentre assenyala la porta, insinuant que és cap allà on ha d’anar l’Adrià. El noi li fa cas i, en obrir la porta i passar dins de la sala, veu una noia jove que no tindria més de vint-i-cinc anys, rossa i amb els ulls d’un color marró intens, asseguda teclejant al seu ordinador. L’Adrià es gira un moment per veure si el senyor seguia allà, i com que no veu ningú tanca la porta. De sobte, la noia li diu que s’assegui, i l’Adrià assenteix amb el cap i seu. Ella, en veure que ja està assegut, es presenta:

–Bon dia, em dic Anna, m’alegro de conèixer-te. Tu ets el…– mira un moment l’ordinador.–Ah, sí, l’Adrià Pérez, si no m’equivoco–diu la noia amb una veu freda.

L’Adrià de seguida la mira i li diu:

–Sí, soc jo.

La noia fa una petita pausa i continua:

–Entesos, ara et faré una pregunta molt directa. Saps per què ets aquí?

L’Adrià, en aquell moment, veu l’oportunitat de saber què està passant, llavors respon ràpidament i amb sinceritat:

–Si et dic la veritat, no ho sé, no entenc per què estic aquí, o sigui, jo no he fet res, no ho entenc… La noia l’interromp:

-D’acord, d’acord, m’ha quedat claríssim que no saps per què ets aquí —fa una petita pausa.–Doncs ets aquí perquè… a veure com ho puc dir… –en aquell moment, el noi està pensant en el pitjor.

–L’Èric és el teu amic, oi?

–Sí –respon el noi, confós.

–Bé, seré clara: ha desaparegut. L’última vegada que el van veure va ser fa dos dies, a les sis de la tarda.

L’Adrià es queda de pedra en escoltar aquella notícia tan impactant; en aquell moment pensa com pot haver estat tan estúpid, com no s’ha adonat fins ara que el seu millor amic ha desaparegut. De sobte, hi ha un silenci a la sala que no dura gaire, perquè és interromput.

–Què?–diu el jove amb l’esperança que tot el que ha escoltat no sigui cert.

L’Anna repeteix el mateix d’abans:

–Doncs això, que el teu amic ha desaparegut. Per això et vam trucar per poder-te interrogar. A més, com ets un dels seus amics més propers, segons els pares de l’Èric, hem decidit que tu siguis el primer, ja que potser ell t’havia comentat alguna cosa abans d’això.

El món de l’Adrià es va enfonsar en aquell instant; el seu millor amic de la infància va desaparèixer en quaranta-vuit hores sense deixar rastre. De sobte, se sent la veu de l’Anna comentant-li que no li digui això a ningú, que si ho fa podria suposar un problema per a la família del nen desaparegut i per a la investigació que està en mans de la policia.

–No hi ha cap problema –diu el noi mentre mira a terra, processant tot el que li ha dit la noia en els últims dos minuts, i intentant recordar si en aquests últims dies l’Èric havia insinuat o comentat alguna cosa d'aquest estil, però no recorda que en cap moment ell digui res d'aquell estil.

–Entesos, doncs, ara començaré a fer-te algunes preguntes.