En aquell moment, vaig notar un sentiment que no havia sentit mai, pena. La pena és un sentiment produït per una gran tristesa, sigui pròpia o aliena, i per aquest mateix sentiment vaig convidar el Henry a entrar a casa meva.

Quan vam entrar a casa, en Bernat, em va mirar amb una cara bastant estranya, la qual no soc capaç de descriure, però sí que puc dir el que insinuava, era alguna cosa així: Què fas portant a un noi del carrer aquí? Vaig contestar-li amb una expressió d’indiferència i se’n va anar indignat.

Un cop pujades les escales que duien a la meva habitació, en Henry va veure el meu llibre d’equacions, va agafar un llapis i es va posar a resoldre-les sense cap mena de dificultat. Això em va sorprendre, li vaig preguntar que on havia après a fer equacions de tercer grau, però no em va respondre, estava absort en aquell llibre.

El vaig deixar en el seu món i vaig baixar a fer-me un te negre amb llet i sucre, el meu preferit. Un cop llest, vaig tornar a pujar a la meva habitació, però en Henry ja no estava fent equacions, sinó que estava jugant amb el meu cotxe teledirigit edició col·leccionista el qual estava limitat a 5 peces en tot el món. Va ser en aquell moment quan se’m va ocórrer la solució. I si inventéssim unes peces diminutes les quals poguéssim controlar?

Podríem fer que formessin connexions o que fins i tot es fessin passar per cèl·lules humanes. Automàticament vaig posar-me a escriure, les idees sempre les escric primer perquè si no me n'oblido, en Henry va veure que ja s’estava fent de nit i em va dir que s’havia d’anar cap a casa. Jo vaig continuar escrivint i fent esquemes tota la nit, com més escrivia més bona i viable em semblava aquella idea.

L'endemà, després d’haver dormit les meves dues hores, vaig aixecar-me, em vaig rentar les dents i vaig baixar a fer-me el meu té. De reüll vaig mirar a la finestra i vaig veure al Henry a la seva paradeta, llavors vaig reflexionar sobre si dir-li o no la meva extraordinària idea. Després d’haver pensat moltíssim, uns quinze segons, vaig decidir que jo sol no ho podria fer, perquè em sé la teoria, però no la part d’aplicar-ho a la pràctica.

Vaig dirigir-me a la porta per fer-li senyes al Henry perquè entrés a casa, al moment va tancar la paradeta i va deixar de fer tot el que estava fent per venir.

Li vaig fer una presentació d’una hora sobre la meva impressionant idea i el que podríem fer amb ella, es va quedar bocabadat i em va preguntar si amb això podríem curar l’Alzheimer de la seva àvia, jo li vaig respondre que sí amb un 86% de seguretat.

Automàticament, ens vam posar a dissenyar el primer prototip, evidentment, el primer va ser molt gran per a veure que li podríem afegir perquè fos absolutament perfecte.

Però, havíem de fer que fos encara més petit, exactament, de la mida d’una cèl·lula.

Van haver de passar molts anys en els quals el meu germà i jo vam fer un miler de trucades a empreses explicant-los la nostra idea per intentar que ens la subvencionessin, però, no hi va haver sort. Quan ja havíem perdut l’esperança en el projecte, el meu germà va fer una última trucada, però aquesta vegada no va ser a cap empresa…

El meu pare, abans de morir treballava d’inversionista, concretament, era un inversor de capital de risc, és a dir era una persona la qual tenia molts diners i aquests diners els utilitzava per a invertir en empreses emergents, a canvi, si l’empresa creixia, aquesta li hauria de donar un tant per cent dels seus guanys.

El cas és que un dia, va arribar una persona a l’oficina del meu pare, un tal Nicholas Johnson. Era un immigrant d’Anglaterra, degut a problemes familiars va haver de marxar a les afores, en aquest cas, a Espanya.

Per sort, el meu pare va ser un excel·lent estudiant de jove i sabia parlar en nou idiomes diferents: castellà, català, francès, italià, alemany, txec, rus, xinès mandarí i per últim, l’anglès. En Nicholas i el meu pare van entaular una conversa bastant íntima, tots dos es van adonar de les similituds que tenien.

Entre totes les similituds n'hi havia una de molt especial, el Nicholas tenia un fill. Es deia Richard, era uns anys més petit que el meu germà.

El que passava era que volia estudiar dret, l’idioma no era un impediment, ja que a l’escola privada a la qual anava el castellà anava imposat en forma d’assignatura. Però com en tot, sempre hi ha d’haver una pega, els diners.

La universitat de dret més econòmica costava al voltant de set mil euros, uns diners que no tenien a causa del seu trasllat sobtat a Espanya. A diferència de mi, el meu pare sí que sentia emocions fortes, normalment, els moments que ho requerien.

En el moment en què van acabar la xerrada, el meu pare li va concedir un xec al Nicholas de cent mil euros per a començar el seu projecte.

Dies després un noi de correus arriba a la porta de l’edifici on vivien en Richard i el seu pare i pica al timbre, en Nicholas respon. El noi de correus diu que té una carta per a un tal Richard Johnson, en Nicholas sorprès pel nom que ha cregut escoltar, li demana que el torni a dir, mateixa resposta. En Nicholas comença a sospitar del que pot ser mentre baixa de les escales des d’un novè.

Quan per fi arriba a la porta principal, l’obre i recull la carta i comença a tancar la porta, el carter l’interromp i diu que també han deixat una carta per a ell, obre la seva motxilla i li atorga el segon encàrrec, ara si, en Nicholas tanca la porta i el carter se’n va amb la seva bici.

La intriga l’estava matant, no va poder aguantar les ganes d’obrir aquelles cartes. Primer, agafa la seva, la mira, no té cap remitent aparent, comença a obrir-la curosament. Quan per fi l’ha obert del tot, veu que efectivament hi ha un paper en el seu interior, el treu lentament, era un paper blanc d’una rugositat que semblava de considerable qualitat, en ell només hi ha cinc paraules en el mig exacte del paper, posava: “Molt de gust de conèixer-te”.

Això encara li va estranyar més al Nicholas. Ràpidament, agafa l’altra carta, l’obre. Aquesta vegada trencant la part superior del sobre treu el que hi ha a dins, també és un paper, quasi de la mateixa qualitat que l’anterior, el desplega i… No pot creure el que veuen els seus ulls.

El paper era una beca a la Universitat Harvard amb totes les despeses incloses. En el moment que va veure allò, va posar-se a plorar, allà mateix, a les escales del cinquè pis. Per qui no sàpiga, la universitat de Harvard és la més prestigiosa del món, almenys en l’àmbit de dret. Quan això va arribar als ulls d’en Richard, va tenir exactament la mateixa reacció que el seu pare…

Efectivament, l'última trucada que va fer el meu germà va ser ni més ni menys que a en Nicholas Johnson, multimilionari i magnat en l’àmbit de la tecnologia. De tot això me’n vaig assabentar quan el vaig veure per fi en persona davant meu al saló de casa.

En Henry i jo vam haver d’explicar la nostra idea per últim cop, però aquesta vegada en acabar, en Nicholas es va quedar sorprès i va començar a aplaudir, va dir que creia que era la millor idea de projecte que havia sentit en el que portava en aquest món. Seguidament, ens va preguntar quants diners necessitàvem per a subvencionar el projecte, però va retirar el que havia dit i ens va comunicar que ens pagaria el que fes falta.

En aquell moment tenia onze anys.