Un noi d’uns vint-i-llargs que passa pel costat el repugna amb la mirada com quan un assassí mira la seva víctima just abans de desviure-la.

En Richard, l’advocat, amb un somriure nerviós li comunica que ja ha d’entrar, que el jutge està llest per a donar el seu veredicte. Se li veu una tristesa profunda al fons dels seus ulls. El pobre nen dedueix que alguna cosa no va bé i creu saber quina és.

Finalment, l’advocat obre la gran porta. Tothom el mira, només al nen, curiosament de la mateixa manera que ho havia fet aquell noi anteriorment. En canvi, el nen, l’únic que és capaç d'observar són les pancartes (bé, millor dit, una part de les pancartes, aquella on hi ha escrita el seu nom).

Un cop caminat aquell passadís de gent alterada i rabiosa, tots dos s’asseuen en aquelles cadires de fusta notablement incòmodes. La gent continua cridant fins que un soroll creat pels xocs entre un martell i una taula, els dos de fusta, forma el silenci a la sala ipso facto.

Uns llargs segons després, al jutge li porten un paper embolicat de manera que sembla un pergamí típic de les pel·lícules d’acció i aventures. Seguidament, ja havent desembolicat aquest paper, comença a llegir, però jo ja no estic escoltant, m’estic en el meu món, el món dels pensaments, allà on ho pots fer tot sense cap mena de restriccions o conseqüències…





El meu nom és Judes, Judes Compollonch i tinc quinze anys. Per a molts, l’edat perfecta, perquè és l'espai temporal on normalment descobreixes les millors experiències de la vida.

Però de moment a mi no m’ho ha semblat.

Em qualifiquen de geni en l’àmbit cientificotecnològic, ja que als tretze anys vaig poder trobar la cura definitiva a moltes malalties com ara l’alzheimer o vuitanta-quatre dels cent càncers que s’han aconseguit diagnosticar fins ara. Tot això, gràcies a la meva recent invenció, els nano-bots; uns robots diminuts intel·ligents, però també manipulables, que es poden fer servir per a crear gairebé qualsevol cosa que puguis imaginar, des d’una joguina per a un nen de quatre anys fins a una reconstrucció total del teixit humà.

Per aquest mateix descobriment, aquell any vaig guanyar dos premis Nobel en les categories de química i medicina. Aquell fet va fer que trenqués diversos rècords mundials i històrics, cosa que va provocar que fos reconegut arreu del món com la persona amb més coeficient intel·lectual de la història de la humanitat.

La gent expressa que això és el millor que m’ha pogut passar a la vida. Suposo que ho diuen per aquell pensament popular del fet que tinc la vida “arreglada” gràcies als diners que m’han aportat la meva invenció, els meus espònsors o els anuncis que he fet. La realitat és que sí que en tinc, de diners, però no tot el que és important en aquesta vida són els diners. Bé, almenys no per a mi, ja que un dels molts desavantatges que té ser ric és que no pots confiar en ningú, o gairebé ningú.

En el meu cas, jo tinc el meu millor amic, en Henry Gasull, i a la meva família, el meu germà gran, en Francesc. Als meus pares no els recordo perquè van morir en un accident de trànsit. Anaven a tres-cents quilòmetres per hora per l’autopista amb el seu superesportiu, ja que jo estava a punt de néixer, i en una corba molt tancada no van poder frenar i van caure per un penya-segat. Afortunadament, el destí va voler que jo visqués i els metges encara no s’ho expliquen, no saben desxifrar com vaig poder sobreviure després que la meva mare morís.

El fet és que un pastor que passava per allà va veure als meus pares morts, però jo encara estava donant patades a la panxa de la meva mare. S'havia provocat el part i el pastor el va poder dur a terme. Seguidament, de l’hospital vaig anar a una comissaria perquè truquessin a la família que em quedava. La policia va trucar al meu germà i després de molts tràmits, finalment, van assignar-lo com a tutor legal.

Bé, un cop explicada la meva tràgica vida, us posaré en context sobre com vaig poder inventar aquests nano-bots. Aquesta història és tan extensa que es remunta a quan vaig conèixer el Henry. Tenia sis anys i mig, estava tranquil·lament aprenent les equacions de tercer grau amb el llibre que m’havia comprat el meu germà abans d'anar se'n a les Bahames per un tema de feina. Per un instant, em vaig distreure i vaig veure un noi a través de la meva finestra. Aquest es trobava a l’altra vorera de casa meva. Estava en una paradeta intentant recaptar diners ensenyant una bobina de Tesla que havia inventat ell mateix amb elements quotidians que tenia per casa. A la part frontal, hi tenia un cartell força gran on posava que estava recaptant diners per a poder subvencionar un projecte que tenia entre cella i cella.

Em va crear curiositat, per això mateix vaig baixar al rebedor i li vaig preguntar al Bernat, el meu majordom personal, si podia sortir al carrer sense supervisió uns minuts. Al principi s’hi va negar, però el vaig convèncer dient que seria tan breu que no se n'adonaria i ja seria a casa, a més del fet que era a pocs metres d’allà, tan pocs que em podria veure si treia el cap per la finestra del menjador.

Finalment, quan em vaig poder apropar a la paradeta d’aquell noi, el primer que vaig preguntar-li abans de res va ser quin era aquest projecte en el qual estava tan capficat.

Em va explicar que havia detectat feia mesos que la seva àvia, a la qual tenia especial afecte (ja que havia estat qui el va criar quan era un nen petit), s’oblidava amb molta facilitat de coses petites com què havia dinat el dia anterior o bé on havia deixat el comandament de la televisió, però això, inicialment, no el va preocupar gaire. Passat un temps, l’àvia va començar a oblidar coses com ara si s’havia pres la pastilla per a calmar el dolor o no, quan feia cinc minuts se l’havia pres acompanyada d’un got d’aigua. Això li va començar a semblar estrany i va decidir portar l’àvia cap al metge i demanar una avaluació clínica. Per sort, el metge els va fer cas i van fer-li un examen especial per saber el seu estat mental mentre preparaven també un casc neuropsicològic per poder observar com treballen les diferents parts del cervell i poder així diagnosticar, o no, el que la senyora tenia.

L’hospital diu que la prova va durar dues hores, però amb la preocupació que el noi portava a sobre, li va semblar una e. Un cop acabada la prova, el mateix metge que havia anat per l’examen li va comunicar que efectivament la seva àvia tenia la malaltia coneguda com a “Alzheimer”.

Automàticament, el noi va posar-se a plorar, però no era un plor que li fes sentir tristesa per complet, sinó que també hi havia un part de confusió, confusió per un pensament que li rondava el cap contínuament, un pensament que li deia: “I si ho pogués arreglar?”