Ja feia uns 20 minuts que esperaven, a en Pau cada cop se li feia més llarg i es posava més nerviós i ja no només perquè sempre perdia sinó perquè no tenia paciència, es va cansar de jugar, ja s'estava desesperant i va decidir anar se'n on estava en Toni. En Toni en veure aparèixer al Pau a prop seu va ser una cara d'exasperació i va fer un bufit, va ficar el seu marca pàgines al llibre que s'estava llegint i va fixar la mirada en el seu amic que estava al seu davant a peu dret plantat.

—Què vols? —va preguntar-li en Toni.

—Jo no sé tu, però jo estic fart d’estar aquí assegut sense fer res, em fa mal el cul, aquests seients són més durs que una pedra i hem estat aquí 3 hores esperant i surten tots els vols menys el nostre. Jo és que no entenc el perquè de venir tan aviat —va contestar en Pau, seriós.

L’últim cop que en Pau se n'havia anat de viatge va ser sol fa uns dos anys. Aquell dia havia perdut el vol perquè s’havia quedat adormit i, com que vivia sol, no tenia ningú que el despertés. Va arribar només dos minuts abans de l’hora de sortida, però entre les cues i altres imprevistos va perdre el vol. La sort va voler que aquell dia es pogués solucionar agafant el següent avió cap al seu destí, tot i que va haver d’esperar unes 5 hores a l’aeroport. Però encara semblava que no havia après la lliçó, perquè si 45 minuts li semblaven massa… Encara sort que estava en Toni amb ell.

—Primer de tot, si ets un impacient i immadur que es posa a jugar a jocs de nens de 5 anys i a sobre s’emprenya perquè perd, no és culpa meva. Segon, el cul et fa mal perquè no pares quiet, estàs tota l’estona movent-te i ara a sobre queixes. I per últim, no portem 3 hores portem 32 minuts amb 15 segons i hem vingut tan aviat perquè és millor anar amb temps per fer les coses amb calma i previsió, no com uns bojos als últims 2 minuts. A sobre així ens assegurem que no perdem el vol, com et va passar l’última vegada per si no te'n recordes—va respondre, tallant.

—D’acord, d’acord.

Per fi havia arribat l’hora d’embarcar. Van fer cua per verificar per última vegada els bitllets i van entrar pel tub que portava cap a l’avió. Per mala sort d’en Toni, els tocava seure junts; era una cosa que ell ja s’esperava, tenint en compte que els bitllets els havia agafat en Pau i que segurament serien els pitjors seients. I sí, ho van ser, perquè en Pau no va tenir una millor idea que posar-se just al costat dels lavabos, i això significava haver d’aguantar la gent entrant i sortint, les olors i més coses que en Toni no volia pensar amb més detall perquè, si no, seria el pròxim a ficar-se en aquell diminut lavabo.

Va deixar que el seu amic més infantil s’assegués al costat de la finestra perquè no estava d’humor per suportar queixes durant les següents hores que quedaven.

Per sorpresa d’en Toni, va ser un viatge bastant tranquil. No perquè en Pau hagués decidit finalment comportar-se com l’adult que és i deixar de fer bajanades, sinó perquè s’havia adormit, i molt profundament. De vegades posava el cap sobre l’espatlla del més gran, però no durava gaire, ja que en menys de cinc segons ja era en Toni apartant-lo. I tenia sentit: no tothom vol les baves d’una altra persona a sobre.

Les hores van passar i, quan en Pau es va despertar, sembla que la seva ment no recordava que era en un avió. Com que estava recolzat a la finestra, el primer que va veure va ser el cel, i el seu petit cervell l’únic que va pensar és que estava volant o caient, perquè es va apartar en un microsegon mentre deixava anar un crit agut de princesa.

No només es va espantar en Pau, sinó que també va despertar gairebé tot l’avió, provocant mirades per tot arreu.

Les mirades no eren discretes. No eren subtils. No eren ni tan sols educades. Eren mirades d’aquelles que et fan replantejar tota la teva existència en menys de cinc segons.

En Pau, encara mig adormit, parpellejava ràpidament, intentant entendre què havia passat. En Toni, en canvi, no necessitava gaire context: va tancar els ulls lentament, va inspirar profundament i va comptar fins a tres. No perquè volgués calmar-se. Sinó perquè estava valorant si fingir que no el coneixia.

—Pau —va dir finalment, amb aquella veu perillosament tranquil·la que només utilitzava quan estava a punt d’assassinar algú mentalment—. Som en un avió. A deu mil metres d’alçada. No estàs volant. No estàs caient. No ets Superman.

Algú va deixar anar una rialla dissimulada un parell de files més enrere.

En Pau es va girar lentament cap a ell amb la cara més palida que el propi color blanc, semblava que havia vist un fantasma, o al Toni quan estava enfadat.

—He pensat que… que… no sé, que el món s’havia acabat i que jo…—

—Sí —va assentir en Toni, interrumpin-tle—. I l’únic supervivent ets tu cridant com una princesa.

Una hostessa va aparèixer amb aquell somriure professional que diu “estic acostumada a tot però preferiria no estar-ho”.

—Tot bé, cavallers?

—Perfecte —va respondre en Toni abans que en Pau pogués obrir la boca.

—He cregut que m’estava precipitant al buit —va afegir en Pau, honest.

L’hostessa va fer una pausa, encara amb el seu somriure, que semblava que el practicava cada matí. Va mirar en Toni. Va tornar a mirar en Pau.

—Bé… com sigui, encara queden aproximadament dues hores de vol. Intentin no tornar a cridar, si us plau, no sou els únics passatgers aquí.

L’únic que podia pensar en Pau era en com es notava que era el bitllet més barat pel tracte d’aquesta senyora.

En canvi, en Toni es va quedar amb la part de les dues hores.

En Toni va tancar els ulls altra vegada.

Només dues hores.

Podia sobreviure.

O això pensaba.