Capítol 1

Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, imponderable sense solució. El mes

de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels. Fins que va arribar un estiu, aquell estiu que li va fer canviar de pensaments.

Era 22 de juliol i li va trucar el seu amic Pau. En Pau li va proposar una oferta que cap persona del món rebutjaria. Cap persona en el món menys en Toni. En Pau tenia esperances que el seu amic acceptés tot sabent com era. Aleshores, en Pau li va proposar anar quinze dies de vacances a les illes del sud de Grècia, les famoses illes gregues. Eren unes vacances d'ensomni, quinze preciosos dies a una illa rodejats d'aigua i sense preocupacions. Però en Toni no ho veia com en Pau. Ell, només de sentir la paraula vacances, es ficava dolent i, com era d’esperar, va rebutjant l’oferta. En Pau es va desil·lusionar, però no va perdre l’esperança. I, a més, ja tenia tot el viatge pagat i no tenia cap altra persona perquè hi anés amb ell. Per tant, cada dia, quan veia el seu amic, li repetia aquell viatge tan somiat per a alguns, però tan odiat per a ell.

Ja era 10 d’agost i el viatge era en quatre dies. En Toni no s'ho estava posant gens fàcil al Pau. Cada cop tenia menys esperances, però se li va ocórrer un pla: un pla que no podia fallar. Almenys ara no. Tenia quatre dies per convèncer el seu amic, i sí o si havia de funcionar, perquè no anava a perdre els diners del viatge. Ell sabia que ho anaven a passar bé, així que es va passar dia i nit pensant en aquell pla. El pla era fer-li creure que aniria a treballar i que no hi hauria tal cosa com “vacances”. En Toni en sentir la paraula treball sí que s’ho va pensar unes quantes vegades més i, al final, va acceptar, mentre fos amb la condició de fer alguna cosa no li importava anar-se'n.

Ho van preparar tot, ja que com se n'anaven 15 dies havien de portar bastants coses, en Toni va veure que en Pau posava coses com banyadors, crema solar, etc. En la seva maleta, però no li va donar gaire importància, ja que el coneixia i sabia que aniria a alguna platja peti qui peti, però mentre no li forces a ell fer-lo no li importava.

…

En arribar a l'aeroport, se'n van anar cap a la fila d'embarcament per poder processar el passaport, la maleta, etc. Era un rotllo i bastant estressant, les coses havien d'anar molt ràpidament i no dubtar sobre res. Un procés que a la gent com en Pau no li agradaven massa (amb això em refereixo al fet que estava a punt de plorar per culpa de l'estrès) però la gent com en Toni gaudia? D'acord, crec que no hi ha gent com

en Toni… A ningú li agrada estressar-se, però, com tot, sempre hi ha excepcions, i el nostre protagonista sembla ser-ho en tot.

Van passar ja per tots el control i només quedava esperar a l'hora de l’avió, havien arribat amb bastant temps (idea d’en Toni) i tenien ara uns 45 fins per no fer absolutament res i asseure's a esperar.

A en Pau això li avorria, però si havia portat a en Toni de vacances sabia que tenia coses que havia d’aguantar costi el que costi.

Quan van seure en els seients d'espera, en Toni va treure un llibre de la seva motxilla i en Pau va treure la seva… Nintendo Switch? Sí, un home ja amb la seva edat continuava jugant amb coses com consoles.

Els primers cinc minuts estaven asseguts un al costat de l'altra, però els moviments bruscos d’en Pau i els seus crits i empenys per cada cop que es moria en el mateix lloc del joc, el tenia comportant-se com un nen de 5 anys.



Això va fer que en Toni és anés a l’altra punta de l’aeroport i no li va parlar en tot el que va quedar d’espera.