Després d’aquell dia, tot semblava igual… però tot havia canviat. Caminava pel passadís i ningú semblava veure’m. Jo mirava i mirava, i tot era diferent. Els colors, les olors, fins i tot els sons semblaven desordenats, com si el món s’hagués mogut sense avisar. Alguna cosa dins meu tremolava; no sabia si era por o emoció. Cada moviment, cada mirada, cada somriure em feia sentir estranya, però al mateix temps viva, com si alguna cosa invisible esperés que fes un pas que encara no podia veure.



A classe, em vaig asseure al meu lloc, però no aixecava la mà ni parlava. Sols escoltava, i tot el que deien semblava un missatge amagat, un llenguatge secret que només jo podia entendre. Les paraules dels altres sonaven com ecos llunyans, com si estiguessin tocant alguna corda dins meu que no havia sabut que existia. No podia dir res, ni moure’m. La professora parlava, i jo notava que el temps s’estirava, que cada paraula s’imprimia dins meu, com si formés part d’un misteri que no podia compartir ni amb ningú… ni amb mi mateixa.



Mentre mirava el grup de nois que feien bromes, vaig notar una ombra darrere meu. Quan girava, no hi havia res… però sentia que alguna cosa m’observava. Cada respiració feia que el meu cor s’accelerés, i no sabia si era emoció o por. I mentre escrivia dins la llibreta, frases que no havia pensat abans sortien soles, com si alguna cosa intentés parlar amb mi sense moure els llavis. Cada lletra que dibuixava semblava tremolar amb vida pròpia, i jo tenia la sensació que estava escrivint secrets que ningú més podria llegir.



Al pati, vaig intentar barrejar-me amb els altres, però era impossible. Una barrera invisible separava el meu cos del seu. Mentre observava els altres jugar i riure, vaig sentir un nus al pit, com si algú hagués tocat alguna cosa dins meu. Entre els arbres, una figura apareixia i desapareixia. Jo sabia que m’observava, que coneixia el meu secret, que esperava alguna cosa de mi. Cada pas que feia em feia sentir més desconeguda dins del meu cos invisible, com si no pertanyés a aquell lloc… però, al mateix temps, no voldria marxar.



Vaig obrir la llibreta i vaig començar a escriure. Les paraules sortien una darrere l’altra, sense ordre, com crits silenciosos que només jo podia sentir. Una escalfor em travessava el cos, com si algú m’estigués cridant sense fer soroll. Jo volia moure’m… però no podia. Tot al meu voltant tremolava com si la realitat s’hagués tornat fina i transparent, i jo podia veure coses que abans no havia notat: fulles que es movien sense vent, ombres que s’allargaven sense origen, reflexos que parpellejaven quan ningú més els veia.



Cada arbre, cada ombra, cada reflex a la finestra semblava tenir vida i parlar-me amb murmuris que només jo podia entendre. Volia cridar, però les paraules quedaven atrapades dins la gola. El silenci era dens, pesat… i alhora fascinant. El cel i els núvols dibuixaven formes que em cridaven, com mapes d’un lloc que existia només en els meus ulls, i vaig entendre que alguna cosa gran s’acostava, alguna cosa que canviaria tot el que jo havia conegut fins ara.



I després, una veu suau va murmurar el meu nom. No era humana, ni normal. Era un eco dins del meu cap, una vibració que ressonava dins dels meus ossos. Vaig saber que algú o alguna cosa havia vist tot el que jo era. El que passés a continuació seria impossible d’aturar. Vaig tremolar i somriure alhora. Potser ser invisible no era només un secret: era la porta a alguna cosa molt més gran que jo encara no podia comprendre… i el que succeiria en els pròxims dies canviaria la meva vida per sempre.



I mentre caminava cap a la sortida, vaig sentir que els ulls que ningú veia em seguien. Cada passa feia que l’aire semblés més dens, que els colors més vius, i que el món sencer es plegués davant meu. La meva nova vida començava en aquell instant, sense que jo pogués controlar-la. I vaig saber, sense cap dubte, que res no seria com abans… i que tot el que havia passat fins ara només era el principi d’alguna cosa molt més gran… i misteriosa.