El dia que em vaig tornar invisible, ningú no vaig sentir a ningú dir el meu nom.



No va passar res brutal. Tot era massa normal, com sempre.



Les cadires feien soroll quan algú es movia, el soroll que feien al riure al fons de l’aula, la finestra oberta perquè feia calor, i jo, asseguda, em sentia com una ombra que ningú veia.



La professora va passar llista i el meu nom i cognom no va sortir. Vaig aixecar la mà, però la vaig baixar ràpid, perquè aixecar-la si ningú no em veuria? No era la primera vegada que em sentia així, invisible fins i tot entre gent que creia que m’importava o que mínim els hi queia bé.



Mentre mirava la taula, vaig notar un nus estrany a la gola i les mans les tenia plenes de suor. Sempre havia pensat que si algú m’ignorava massa temps, acabaria desapareixent d’alguna manera. Però això era diferent, no sé per què. No podia tocar-me, no podia cridar, només podia observar els meus companys i alguns “amics”.



Quan vaig sortir al passadís del meu institut, vaig xocar amb un noi. Vaig dir “perdó”, però ell ni tan sols va girar el cap. Vaig riure baixet pensant que si em sentia es ficaria amb mi, nerviosa, com si fos una broma que només jo entendria. Em vaig adonar que no era només que els altres no em veiessin, era que jo mateixa estava deixant de sentir-me aquí, al món real, a l’Institut Bages Sud. Era una cosa massa rara.



Al pati, tot semblava més silenciós. Els meus companys jugaven a futbol, cridaven i reien, i jo em sentia com un fantasma que passejava sense deixar rastre. Vaig seure al banc on sempre m’asseia, mig amagada darrere d’un arbre, observant. Vaig notar una fulla caient just davant meu, girant, i vaig somriure en secret.



Vaig treure la llibreta de la motxilla i vaig començar a escriure. Escriure sempre m’havia fet sentir que existia, ja que no podia compartir els meus pensaments amb els altres. Les paraules eren com petites llàgrimes que escapaven del meu cos invisible i es convertien en alguna cosa que els altres sí que podien veure. Vaig escriure sobre el dia, sobre la sensació de no existir, sobre el nus a la gola i els colors del pati que ningú no notava.



I llavors vaig sentir un soroll darrere meu, una veu suau i massa tranquil·la que em va cridar pel meu nom. Em vaig girar, però no hi havia ningú, només el vent movent les fulles que queien una a una. Vaig riure, nerviosa, preguntant-me si tot era dins del meu cap o si estava boja. Però alguna cosa dins meu em deia que aquest silenci no era només buit, era un recordatori. Un recordatori que encara que els altres no em veiessin, jo podia començar a veure’m a mi mateixa i a poder estimar-me com mai ho he fet.



I després vaig pensar… potser si continuo camino sola per aquest pati, ningú no em notarà, però potser podré descobrir coses noves sobre mi mateixa que mai m’he adonat que tenia, coses que abans no havia vist. I això em va fer sentir curiosament bé.