4. TORNEM-HI



Ha passat una setmana i Nina encara no em truca.



Han passat dues setmanes, encara cap trucada.



Han passat tres setmanes, Nina no m’ha trucat, però m’ha enviat un missatge. Apareix una notificació amb el nom de “Nina Winchester”, sento una felicitat inexplicable que recorre tot el meu cos, però això ha canviat en un instant, en aquest moment felicitat és el que menys sento.



“Millie, et necessito, acabo de matar Cecelia…”

Què? Necessito sortir d'aquí ràpid! Esperava que fos un missatge normal, però mai un d’aquest tipus. Encara estava una mica adormida quan al mòbil hi havia arribat aquella notificació. Em vaig vestir més ràpid que mai, vaig agafar les meves claus de la bossa i vaig conduir com si estigués escapant d’algú. Sento que soc part d’una pel·lícula, una fugitiva que condueix com un pilot de curses i testimoni d’un crim que em farà viure al carrer un altre cop.



He arribat a casa de Nina i m’espera a fora, sembla que ha estat allà durant molta estona. El barri és calmat, cap veí és a fora i cap agent de seguretat envolta la casa on se suposa que ha passat el crim per poder investigar-la. En Nina no veig cap sentiment de dolor, és impossible que la seva filla hagi mort, per culpa seva, i tingui aquesta cara tan neutra que no transmet res i també que la seva actitud sigui tan indiferent.



Com pots matar la teva filla i no sentir res? Quin motiu t’ha portat a fer-ho? Realment l'estimes? Realment ho has fet tu? Realment li vas treure la vida? Realment és filla teva? Penso…

Baixo del cotxe sense problemes, no vull demostrar-li a qualsevol que passi a prop de nosaltres que estic alterada. Intento mantenir l’actitud calmada de Nina davant d’aquesta situació, perquè ella dissimula perfectament. Si no sabés què ha passat i el que acaba de fer, no sospitaria mai que la veïna més dolça de tot el barri amb la família somiada acaba de cometre un assassinat.



—Millie, que bé que hagis vingut. Seria bona idea que entris a casa per poder explicar-t’ho tot. No tinc ni idea del que he fet.



—D’acord. Entrem ràpid, podríem causar sospites.



5. CONFESSIÓ



La casa de la senyora Winchester està en absolut silenci. Recordo quan preparava l’esmorzar de Cecelia, ella em deia tot el que li agradava i això la feia feliç. Encara que no eren els millors acudits, la casa era plena de rialles quan se’ls explicava. Era una nena incomparable, tan innocent què no entenc per què ho va fer.



—Per què ho has fet? Ara que faràs?

—Millie, ha sigut un accident, jo no volia.



—Com pot ser un accident Nina, estàs boja? —En aquest moment m’és igual ser la seva assistenta i parlar-li informalment, tinc molta por. —Per què ha passat?

—Saps l’habitació prohibida? Aquella no era de Cecelia, ni de ningú. Allà guardava tots els meus records que em causaven impotència.

—Què hi havia?

—Coses. —Quina sorpresa, coses. Va Nina, parla, vull saber-ne més!— Coses doloroses.



—Nina, parla! Si no ho dius, no t'ajudaré i trucaré a la policia.

—No Millie. D’acord. Aquesta és la veritat. Quan et vaig contractar sentia que un buit s’havia omplert. Feia molts anys que per dins estava destrossada, encara que ara tingui molts diners i un somriure per a tothom, no sóc realment feliç. El pare de Cecelia ens va abandonar, va dir que no volia fer-se càrrec d’ella. Criar Cecelia sola va ser tot un repte per mi. Tenia una ferida sense curar del passat que em turmentava i després amb allò del seu pare, vaig quedar trencada per dins.



—I per què no li ho vas dir a ningú?

—Ja res tenia sentit en aquell moment, i no tenia a ningú. Els meus pares em van deixar de parlar quan vaig quedar embarassada per primer cop.



—Què? Com que per primer cop? I el teu fill on és?

—Sí, Cecelia és la meva segona filla. La primera filla va ser adoptada per una família. L’únic que sé és que es troba bé, i també té la teva edat.



—Què? La meva edat? —Mai hauria pensat que Nina té una filla de la mateixa edat que jo—. Però Nina, què va passar amb Cece, que hi havia?

—Quan vas començar a treballar aquí sentia un pes tret de sobre i vaig obrir la porta de l’habitació. Ahir a la nit em sentia segura i vaig entrar, tot estava com ho havia deixat. Estava perfecte, aquella habitació era de la meva filla que mai va fer servir. Estava plena de records. Les parets amb el seu nom, el quadres d’ella abans de donar-la en adopció, els seus ossets de peluix preferits encara hi eren, no volia agafar-los, tot era perfecte.



—I després, què va passar?

—Cece va entrar, la porta era mig oberta i em va trobar plorant. Va preguntar-me si venia una germana, era el seu somni. I va agafar aquell osset marró, uns dels seus preferits, vaig entrar en pànic. L’hi vaig intentar treure de les mans, però va ser més ràpida i va córrer tot el passadís, arribant a les escales, fins que…

—QUÈ?

—Vaig agafar-la i va haver-hi un forcejament que va provocar que ella perdés l’equilibri. I va caure, molt fort. Va haver-hi un silenci que va fer que quedés paralitzada, no sabia què fer.



—Has trucat a algú més?

—No, vaig agafar-la i vaig ficar-la al seu llit.



M’aixeco de la cadira i pujo les escales per veure on és Cecelia, necessita ajuda.



La seva porta està mig oberta i entro. Crec que és molt tard. Realment és morta.