1. LA BENVINGUDA
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No en sé gairemolt, de marques, però és evident salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no en tinc cap possibilitat, de totes maneres.
La senyora Winchester vol saber d’on soc. Necessito aquesta feina per no continuar vivint al carrer durant la resta de la meva vida. Intento dir-li alguna cosa en menys de cinc segons que li sembli bé. He de pensar en moltes coses abans de donar-li respostes a les seves preguntes per poder encaixar amb el seu estil de vida…
—Soc de Nova York. M’he mudat cap a aquesta zona perquè soc una persona molt tranquil·la per viure en aquella sorollosa ciutat… —li vaig contestar amb una veu tremolosa i evitant-li la mirada.
Recordo que des de molt petita dir mentides em surt molt malament, quan la gent del carrer em preguntaven: "On es la teva mare?" Recordo que em posava molt nerviosa, les mans em començaven a suar com mai ho havien fet, no era capaç de mantenir la mirada amb l’altra persona i responia: "Em… ara bé, l’estic esperant",però sempre m’acabaven descobrint.
Per sort, aquest no és el cas. Nina Winchester m’ha acceptat i al cap d’uns dies començaré a treballar d’assistenta en aquesta immensa mansió plena de luxes per tot arreu.
Aquesta feina realment em salvarà la vida, però principalment vull donar-li una resposta sòlida a una de les preguntes més grans que em faig des que tinc memòria…
Nina em porta molts records, encara no ho entenc, la seva olor em transporta a quan era petita i cada cap de setmana anava al parc de la plaça a jugar amb els meus veïns. No tinc imatges clares d’aquells moments, però va quedar-se tot gravat al meu cap. Em pregunto si a ella li passa el mateix que a mi.
—Millie… En què penses? —diu amb una veu molt dolça.
—No, res. Gràcies per acceptar-me i donar-me la benvinguda a casa seva, senyora!
—Ha, ha, ha! No em diguis senyora, Millie, tracta’m amb confiança, des d’ara ens veurem sempre, així que ens hem de portar bé entre nosaltres. Qualsevol inconvenient que tinguis no dubtis a dir-m’ho.
Penso que la senyora Winchester és molt dolça, però hi ha una cosa de la seva actitud que no encaixa i no em convenç del tot. Per què voldries tractar amb confiança una dona que no coneixes de res? Suposo que més endavant això serà bo per establir una bona relació entre nosaltres…
2. CECELIA
Acaba d’arribar la seva filla,. Calculo que deu tenir uns set o vuit anys. Tenim el mateix color de cabells. Quina coincidència, mai havia vist una persona que els tingués igual que jo. Són iguals o més brillants que els meus, i totes dues els tenim igual d’ondulats. Sempre he tingut raó dient que les persones pel-roges som les millors.
—Mama, li puc ensenyar la casa a aquesta dona? Em fa molta il·lusió! Vull que sigui la meva amiga. —diu amb un to de súplica.
—Cecelia, ella és Millie, i des d’ara ens acompanya a casa, és la nostra nova assistenta. I clar! I tant, que pots ensenyar-li la casa! Així la coneixerà millor i quan comenci demà a treballar estarà molt més ubicada.
Cecelia em fa de guia, és una nena molt meravellosa. El que més li emociona és que vegi la seva habitació decorada de princeses i jo, per complaure-la, li dic que hi vull anar. Arribem a la seva habitació i em sembla realment preciosa. La decoració fa que em senti en un castell d’una pel·lícula per a nenes. Cadascuna de les seves nines estan perfectament col·locades a sobre del seu llit. Sembla que ningú passi la nit dormint aquí i tampoc que hi estigui tot el dia jugant. Tot està ordenat i no és per subestimar a Nina, però no crec que ella hagi endreçat tota aquesta habitació…
Sortim de l'habitació i Nina em dona unes instruccions que he de seguir sí o sí No em va dir què passaria si no les complia, però em va picar una mica la curiositat de per què no es poden fer:
- 1.No entris a l’habitació de Cecelia quan no hi hagi ningú.
2.No endrecis la seva habitació, jo m’encarrego d’això.
I per últim…
- 3.No li obris la porta de casa a desconeguts.
Aquestes instruccions em fan dubtar de continuar treballant en aquesta casa. Les repeteix molt sovint, i també em fa una mica de por el que em diu, perquè quan parla evita la mirada, i això em recorda a mi quan dic mentides…
Ara que ja he vist la seva habitació, Cecelia vol marxar. Crec que no li agrada la meva presència.
—Mama, vull marxar, vull un gelat, vull anar al parc!
Ara, veient aquestes actituds, no em sembla tan meravellosa com abans. Dubto que la senyora Winchester hagi educat aquesta nena tan malament, crec que com a mare seria molt bona, però aquelles instruccions que m’ha donat m’han deixat pensativa. Però, en fi, Cecelia encara és una nena petita, no sé què dic!
3. LA CURIOSITAT
Porto alguns dies netejant i fent-me càrrec que tot estigui en ordre a casa de Nina. Mai he tornat a entrar a l’habitació de Cecelia des del dia que la vaig conèixer. He seguit les instruccions donades perfectament. He netejat la majoria de la casa, però em falta on no puc passar… Com que realment necessito diners per al meu futur, durant aquests dies he estat evitant passar per aquella… em… com ho dic?... "misteriosa" habitació. No sé quin secret s’amaga allà dins. Ara que no hi ha ningú a casa i que estic segura que no tornaran aviat, pujo les escales de la mansió i em trobo just a davant de la porta, vull entrar, vull saber què és el que Nina amaga i perquè sent tanta por.
Ja estic preparada, col·loco la meva mà a la maneta per obrir i saber-ho tot.
—Què? No es pot obrir! —Intento entrar forcejant molt més la maneta, ho he de fer ràpid.
—Millie! Què fas? No te’n recordes de les instruccions? Em pensava que podia confiar en tu. Ara què faig, què és el que vols fer? No puc seguir confiant en tu!
Nina acaba d’arribar, però no vaig sentir la porta. Se li nota que està nerviosa i preocupada. Jo també ho estic. No hauria d’haver fet això. M’invento una excusa per continuar treballant per ella i saber què és el que amaga i que em pica tant la curiositat..
—Nina, no és el que sembla, deixa’m explicar-t’ho.
—No m’has d’explicar res, t’ho vaig repetir molts cops.
—Si us plau! Només volia despertar Cecelia! Ja és hora d’esmorzar i no sabia que no seria a la seva habitació. —Dic, evitant la seva mirada.
Espero que Nina s’ho pensi bé abans de dir-me alguna cosa. Me’n penedeixo molt. Ara que hi penso bé, no hauria d’haver-me arriscat d’aquesta manera. Però ara no puc fer res més, m’ha dit que no torni fins d’aquí a una setmana, vol saber si realment em necessita. Mentrestant, només em queda rebre la seva trucada fins a la setmana que ve.
