Em vaig despertar abans que sonés el despertador. Durant uns segons vaig romandre estirat, amb els ulls oberts, observant el sostre immòbil. No vaig necessitar gaire temps per recordar on era. L’olor de la casa, aquella barreja d’aire tancat i fusta antiga, era inconfusible. Vaig respirar profundament, intentant acostumar-me a una sensació estranya: la d’estar en un lloc que havia estat meu, però que ara em resultava parcialment aliè.



Em vaig aixecar lentament i vaig obrir la porta de l’habitació. El passadís estava en silenci, immers en una quietud absoluta. En avançar, el terra va cruixir sota el meu pes. Aquell so, insignificant en altres circumstàncies, em va produir una lleugera incomoditat, com si la casa reaccionés a la meva presència després d’anys d’absència.



Vaig passar la mà per la paret, seguint el recorregut que havia fet tantes vegades durant la infantesa. Cada detall em resultava familiar: les petites imperfeccions, les marques gairebé invisibles que el temps havia deixat enrere. Tot continuava allà, immutable, mentre jo havia canviat sense adonar-me’n.



La mare era a la cuina, asseguda davant la taula. Sostenia una tassa amb les dues mans, però no bevia. Semblava absorta en els seus propis pensaments.



—Bon dia —va dir quan em va veure.



—Bon dia.



El seu to era tranquil, però distant. Vaig tenir la sensació que tots dos compartíem el mateix sentiment: la dificultat d’acceptar el significat real d’aquell retorn.



—Podem començar avui, si vols —va afegir.



Vaig assentir sense respondre. Sabia que no es referia només a endreçar objectes, sinó també a afrontar tot allò que havíem evitat durant massa temps.



Vaig entrar a la sala d’estar. La llum del matí il·luminava l’espai amb una claredat nova, revelant partícules de pols suspeses en l’aire. Els mobles continuaven coberts amb llençols blancs, com figures silencioses atrapades en el temps. En retirar-ne un, vaig notar una sensació inesperada de respecte, com si aquell gest tingués un significat més profund del que aparentava.



La butaca de l’avi continuava al mateix lloc. Durant uns instants, vaig romandre dret davant seu, observant-la. Recordava perfectament la seva postura, la manera com reposava les mans sobre els braços del seient, la seva mirada fixa en un punt indeterminat.



Em vaig asseure amb cautela. El contacte amb la tela desgastada em va provocar una emoció difícil de descriure. No era tristesa exactament, sinó una forma de nostàlgia més complexa, més profunda.



Vaig dirigir la mirada cap a la prestatgeria. Els llibres estaven ordenats amb la mateixa precisió de sempre. L’avi havia estat un home de costums immutables, convençut que l’ordre era una manera de donar sentit al món.



Em vaig aixecar i vaig apropar-m’hi. Vaig passar els dits pels lloms, llegint els títols en silenci. Finalment, en vaig agafar un que em resultava desconegut. En obrir-lo, una fotografia va lliscar suaument i va caure al terra.



La vaig recollir immediatament.



La imatge mostrava un home jove dret davant la casa. El vaig reconèixer, tot i la diferència evident. Era l’avi, molts anys abans que jo el conegués. La seva expressió era seriosa, decidida. Hi havia alguna cosa en la seva mirada que em resultava estranya, com si observés el futur amb una certesa que jo no podia comprendre.



—No l’havia vist mai així —vaig dir en veu baixa.



—Hi ha moltes coses que no coneixem dels altres —va respondre la mare, que havia aparegut darrere meu.



Vaig assentir lentament.



En aquell moment vaig comprendre que la casa no només contenia els meus records, sinó també fragments d’una història anterior a mi. Històries que havien existit en silenci, esperant ser descobertes.



Vaig tornar a mirar al meu voltant. Per primer cop des que havia tornat, la casa ja no em semblava un lloc buit.



Semblava, més aviat, un lloc ple de respostes que encara no havia après a formular.