Quan vaig obrir els ulls, l’únic que era capaç de sentir el meu cos era fred. Però no un fred qualsevol. Sinó aquell que se’t clava dins dels ossos, calfreds recorren el teu cos i no pots parar d'estremir-te.



Els meus ulls voletejaven al voltant de la sala. Pel que semblava, em trobava en la comissaria.

Les parets eren lletges i grises. La llum, blanca i molesta que fería els meus febles ulls.

Murmuris fora d’aquesta xicoteta habitació se sentien com sons molestos.

Em sentia sola, ara més que mai. Encara que personal qualificat i policies estaven passejant-se per tota la planta d’aquest edifici. La meua ment sols eren quatre parets blanques de les que jo estava intentant eixir.

No obstant això, a l’hora de recuperar la consciència una paraula retumbava al meu cap com si estaguera intentant eixir d’allí.



Sarah.



Què han fet amb ella?

Incertesa. Por. Tristesa. Ràbia. Enuig. Culpa. Preocupació.



Tots aquestos regnaven als meus pensaments i ningun era bo. Sols buscava respostes. Al contrari, a mesura que les buscava, sols se’n venien preguntes.

El cor em bategava fort, com si volguera eixirse’n del pit. El cap encara em donava voltes i jo ignorava el mareig.



Però on estava Sarah? Amb qui?

Encara podia recordar els seus crits com si estagueren passant en aquest moment. Com si foren tatuatges gravats en la meua pell.

La por més gran de la meua vida s’acaba de fer realitat i jo no havia pogut fer res per evitar-ho.

Vaig tancar els ulls amb força, intentant ignorar, per un segon els pensaments que arribaven al meu cap. Ara bé, era inútil. Tot em duia al mateix lloc.

Mateo. L’home que un dia va ser perfecte. Un home poderós per al qual la paraula perdre no constava en el seu vocabulari.

Mateo. Ell sempre guanyava. Sempre aconseguia els seus capritxos. O això sempre ha volgut fer-me creure.

Això si, eixa Millie que abaixava el cap i no deia ni “mec” encara que el seu cor ho demanava ja no existia.

Estava trencada, sí. És per això que una cosa nova dins meua estava començant a nàixer. Anava a proposar-me no ser mai més com abans. Una nova Millie estava per aparéixer. De sobte, la determinació estava marcant territori en aquells pobres pensaments meus.

No es podia obviar: estava trista i enrabiada perquè la meua vida estava indeterminada. Però no vaig a deixar-me guanyar, i menys en aquestes circumstàncies.



No vaig a ser enganyada i humiliada.

Ni ara, ni mai més.

Quan tot açò voltava al meu cap, la porta es va obrir amb un to brusc.



─Senyoreta Millie, està vosté preparada per a parlar ja?─ Va dir un polícia o el que fora aquell home ben vestit.

Vaig alçar una cella, en senyal de defensa i serietat.



─No parlaré sense una advocada.─ Aleshores vaig dir.



─Molt bé, espere que no tinga claustrofòbia, aquesta nit la passarà al calabós.



Merda. No al calabós no. No puc passar una nit sense Sarah.

─Què és de Sarah? Qui està amb ella? Qui es quedarà amb ella aquesta nit?─ vaig exclamar, esperant obtindre una resposta que em tranquil·litzara mentalment.



─Sarah és en possessió dels Serveis Socials.─ ell em va dir.

Un sospir va eixir de la meua boca. Almenys no està amb Mateo.



Vaig assentir amb el cap. Tot seguit, dos policies entraren a emmanillar-me. Em dugueren a cel·la.

El calabós era moltes coses menys acollidor. Els barrots estaven rovellats i desprenien fred. Al voltant meua hi havia més persones que se m’havien quedat mirant al entrar, però ara estavem totes pensant en les nostres coses.

La llum era freda i avorrida. El meu matalàs era vell i desgastat. Mai havia pensat acabar ací.



Aquella nit va ser una tortura. Em vaig adormir submergint-me en els meus desesperats pensaments.

Pel matí, un guàrdia em va despertar.



─Millie, m’ha d’acompanyar a comissaria.



Van ser les primeres paraules que les meues orelles pogueren sentir i que el meu cap arribà a processar.

Així vaig fer. Les meues cames, adolorides i fredes com els barrots que m’envoltaven, aconseguiren ficar-se estables. Aleshores, el guàrdia va obrir la cel·la i m’acompanyà fins a una habitació pareguda a la del dia anterior.

Quan la porta es va obrir, una dona estava asseguda en una de les dues cadires disponibles en la sala.

Tenia bon aspecte. Una cara cuidada i uns cabells marró xocolate que queien solts i arrissats sobre el seus muscles. Comptava amb uns quaranta anys. Ho podia deduir perquè es vestia de manera formal amb una camiseta i una americana que conjuntava la seua falda de tub, acompanyat d’unes botes negres amb un tacó mitjà que feia sons per qualsevol indret pel que passava.

El guàrdia ens deixà soles perquè poguérem conversar.

─Bon dia, Senyoreta Millie─ va sonar una veu femenina pero determinada.

─Hola─ vaig respondre, seca però no amb una mala cara─. Perdone, vosté qui és?

─Soc Marinela, la teua advocada d’ara endavant. Jo t’ajudaré i donaré tot el possible per a guanyar el teu cas.─ Va citar, pareixia convençuda.

─Ah. Val. Aleshores, vosté ha de saber la veritat.



Era el meu moment per a poder esplaiar-me sense ser jutjada.

A continuació, vaig començar a parlar. Contí tot el que semblava necessari contar. Al cap i a la fi, aquesta és la meua oportunitat de per fi guanyar a Mateo.

Ella teclejava al seu ordinador tot el que jo li deia. Tanmateix, no va fer ninguna cara estranya. L’advocada es limitava a realitzar la funció fàtica durant la conversació mitjançant paraules monosíl·labes i onomatopeies. Es nota que és una persona professional.



Quan vaig parar de parlar, Marinela despegà la seua mirada verda de l’ordinador i em va mirar als ulls.



─Millie, tu has viscut un infern.

Aqueixes paraules resonaven al meu cap. Arribaren a les meues orelles com si m’haveren pegat una bufetada per a despertar-me. Ella tenia tota la raó del món. Que ingènua he sigut durant tot aquest temps.



─Tens raó, Marinela─ de sobte ja no sentia la necessitat de tractar-la de vosté─. Perdona, ens podem tutejar?

─Això és clar. Vull que tingues la suficient confiança amb mi per a poder guanyar aquest juí i donar-li el seu merescut a aquell cabró.─ Parlava desde la ràbia─ Ara, si em disculpes, el temps s’està acabant. Demà tornaré en una defensa preparada i ho parlarem juntes. He d’informar-me bé per a saber què està per vindre.

La porta és oberta per un guàrdia diferent a l’anterior.

─El temps s'ha acabat. Millie, ha d’acompanyar-me a la cel·la.─ Va dir l’home barbut que estava parat al costat de la porta. Jo em vaig dirigir a Marinela.



─Per favor, averigua on està Sarah i si està fora de qualsevol perill.



─No ho dubtes─ ella em va dir amb un somriure reconfortant en la cara,─ demà ho sabràs.

Un somriure apenat es va dibuixar en el meu rostre cansat que es va interpretar com una despedida.

El guàrdia em va espossar altra vegada i em va dur a la mateixa cel·la a la que havia dormit. Tancà la porta amb un to fort i l’assegurà amb unes claus que no paraven de menejar-se i, per tant, feia sorolls desagradables.

En realitat, ara ho tenia més clar que mai. Millie no es va a deixar calcigar mentre estiga viva.

La resta del dia va ser molt avorrida. No vaig menjar a penes, encara que sabia que ho havia de fer.



La meua figura estava destacada per ossos que es mostraven a la gran majoria de les parts del meu cos.



Com que no parava de pensar el que podia estar per vindre, no vaig dormir quasi en tota la nit. Quan pareixia que tancava els ulls, un guàrdia em va despertar amb les seues petjades fortes i els sorolls de les claus.

─Millie, té vosté visita.─ Ell va explicar.



No havia pogut pegar ull en tota la nit. Però això ja no importava. Marinela m’estava esperant, em desesperava per saber de Sarah.



Quan arribe, ahi estava ella. Vestida hui amb un vestit blau marí, joies minimalistes i els seus cabells arreplegats en una cua baixa.



─Bon dia Millie, com estàs?─ Em va preguntar Marinela.



─He estat millor─ vaig arrugar el front─. Però, com està Sarah?─ la desesperació de la pregunta es podia intuir clarament.



─Tranquil·la, està amb Serveis Socials.─ Va contestar ella, amb un to seré─ Ahir vaig estar tot el dia mirant el teu cas i informant-me. Tinc notícies.



─Què passa?─ vaig preguntar, preocupada.



─Mateo t'ha demandat a juí, s’espera que siga en un parell de dies. hem de preparar-nos el més prompte possible.

Merda. No queda quasi temps.

El meu cap entrà en un bucle. I si Mateo s’ha inventat alguna cosa amb proves falses? I si vol subornar al jutge? I si es queda amb Sarah definitivament?

─Val. Què tens per ara?

─A vore, tu em vas dir que xatejaves amb James, no?

─Sí, efectivament. Per què ho dius?

─I li contaves tot el que passava amb Mateo.─ Ella va afegir.



─Per suposat, ell estava al tant de la meua vida diària.



─Necessite totes aqueixes conversacions amb James.

─Així ho tindràs, està tot al meu mòbil.



─Perfecte. Tu estàs preparada per a contar i reviure tot el que has passat aquest temps?

─És clar. Estic preparada per a fer tot el possible per a recuperar a Sarah.─ vaig dir amb seguretat─ Però Marinela, tu penses que anem a poder guanyar?─ va eixir de la meua boca, esperant una aprovació de la seua.



─Anem a tindre-ho difícil, Mateo compta amb els millors advocats de tot el país. Però res és impossible. El jutge ha de tindre un poc de cor i cap per entendre que el que tu has viscut no és normal.



─Jo confie en tu.─ Aqueixes paraules em van eixir de l’ànima.

─Moltes gràcies Millie, estàs en bones mans. T’ho assegure.─ Sonava convincent, o és el que volia creure’m. ─Ara necessitaré muntar totes les evidències i ens veguem el dia del juí. No vull que sobrepenses aquest tema, el més important ara és que vages segura i descansada.



─Ho intentaré, Marinela. Moltes gràcies, de veres.



Els pròxims dies es van sentir eterns. No podia parar de qüestionar-me i de crear escenes mentals de tot el que podia passar en aquell juí.

Encara que Marinela m’havia dit que no ho sobrepensara, la meua ment no era capaç.

El meu físic era un espill del que estava rondant a la meua ment.

Cada dia em veia pitjor.

No tenia ganes de menjar i ho acabava fent per a no desplomar-me.



Em mirava les mans i no les reconeixia. Tremolaven com si no foren meues.



La nit d’abans jo no era persona.

Els nervis s’apoderaren de mi.



El meu pols pujava i baixava com una muntanya russa.



El meu cor bategava fortment.



Demà no només es jutjava el meu futur. Es jutjava la meua filla.



Vaig conseguir dormir-me un parell d’hores. Quan em vaig despertar, em vaig vestir quasi inconscientment per a anar a trobar-me al jutjat amb Marinela.



─Bon dia, senyoreta Millie.─ Marinela em va mirar amb un somriure lleugerament forçat a la cara. Podia veure a través dels seus ulls cansats que eixa nit no havia dormit bé.

─Bon dia, Marinela.─ Vaig contestar jo.



A mesura que havia passat el temps, les meues esperances s’havien afeblit.

El meu instint em va fer girar el cap cap a la dreta.



Ahí estava.



Mateo, idiota.