Aquest home va ser el mateix que m’havia ajudat eixir de la misèria amb la meua filla, Sarah, i que m’entregà. Encara no ho sabia quan ell va dir que podia començar treballant netejant cases luxoses, aquesta mansió s’alçava davant meua com si fora una ciutat sota tres sostres.
La senyora Winchester va ser agradable amb mi. Ni jo mateixa m’ho esperava. Va dir que em telefonaria el més prompte possible, i, si tot anava bé, podria començar a treballar el proper dilluns.L’entrevista va resultar un èxit per a mi.
Eixint d’aqueixa gran vivenda, una notificació va sonar al meu mòbil, un Whatsapp de James.
-Ja tornes a casa, bonica?’
Vaig arreglar-me-les com podia i li vaig contestar amb el mòvil a una mà i Sarah al meu altre braç.
-Acabe d’eixir de l’entrevista, ha anat de meravella, James!’
Per a resumir com he arribat fins ací, ho contaré breument. Mateo, la meua anterior parella i el pare de Sarah, una preciosa xiqueta de quasi un any amb ulls blaus com els meus, em maltractava. Mai vaig tindre la valentia ni les forces de poder anar a denunciar-lo. Era un home amb molt de poder i seria impossible competir contra ell, sent la seua paraula contra la d’una dona sense treball que quasi mai eixia de casa i que no tenia amistats.
El meu destí va canviar i per fi vaig veure la llum d’aquell túnel obscur que pareixia etern. Un dia vaig anar a comprar menjar a una botiga no molt lluny de casa. Un home s’acostà a ajudar-me quan una bossa plena de coses es va trencar i va caure tot el seu contingut al sòl. Semblava un bon home, el seu nom era James. Em va preguntar si tenia nóvio, i jo com era fidel li vaig confessar que sí. No obstant, ell em va demanar el meu nombre de telèfon. Jo no em vaig negar, la seua cara sonava familiar i la seua mirada acollidora, de certa manera penetrant. Comptava amb uns ulls marrons però clarets, color mel. Tenia uns llavis esponjosos i el bigot acabat d’afaitar. Xarrarem durant un temps, em va dir que em parlaria per WhatsApp. La curta però intensa conversació acabà amb unes paraules que eixiren de la seua atractiva boca:
─Estaré per a tu aquell dia que ho necessites.
Parlàvem dia i nit, però amb cura de que Mateo no es donara compte. Al cap i a la fi ell sempre estava treballant i no es feia càrrec de res a casa.
Els meus últims dies aguantant l’infern que estava vivint a Barcelona, abans d’escapar a València amb James, van ser els mateixos de sempre. Esperava a que Mateo tornara a casa, sempre ho feia tard, sospitava que tenia alguna aventura amb altra atractiva dona. Encara que quan la porta s’obria, el meu cos es tensava i els pèls de la pell se me ficaven de punta, era el pijtor moment del dia. La seua presència m’incomodava, deia paraules desqualificatives i humiliants que complien amb la seua intenció.
Alguns dies que no arribava content, podia ser que em pegara una bufetada a la cara. La seua masculina mà es quedava marcada amb una taca que semblava permanent però sols durava uns minuts.
Després, sopava el que havia deixat preparat al banc de la cuina per a ell, i se’n anava a dormir.
Ja no hi havia amor. Feia temps que la nostra relació s’havia apagat, ja no em deia
carinyo ni em bessava tota la cara quan tornava de treballar com feia fa sols uns mesos.
Sarah li ha destrossat la vida, m’ho repetia diàriament i això feia que el meu cor es trencara a trossos. Com anava a dir que el prodigi que hem creat junts desitjava que no haguera nascut?
Se’m feia difícil dormir per les nits. M’ofegava en les meues llàgrimes i sanglots. Volia anar-me’n d’ahi. Aquest no era el meu lloc.
James i jo vam estar planejant durant setmanes una coartada per a poder escapar-me amb ell a començar una nova vida. Encara que no estava molt lluny d’ací, necessitava oblidar-me d’ell i que la Millie de fa uns anys tornara a nàixer. No em reconeixia. Abans jo era una xica sense por, alegre, divertida, intensa però tranquil·la.
Ja no quedava res de l’antiga Millie, sols uns ulls blaus apagats amb una mirada trista que fingia que tot estava bé per a la resta de les persones. Els meus cabells negres s’arreplegaven tots els dies en una cua alta i no era capaç de maquillar-me. Tot el dia em dedicava a realitzar feines de casa i a cuidar a Sarah. Jo estava condicionada a ser la dona d’algú i sabia que aquest estil de vida no era el meu.
Tot canvià un dia que vaig decidir tindre una filla amb ell. Sarah era un regal de Déu. Mai m’arrepentiré de tindre-la tots els dies als meus braços, i degut a això, em vaig prometre que ella tindria una bona vida lluny del seu malvat pare.
Tornant a la meua nova casa, em qüestionava si havia fet una bona decisió en vindre ací. Què passaria si Mateo em busca? Si em troba? Què seria de mi si m’ arravataren a Sarah de les mans?
Però aixo no anava a passar. Ací amb James vaig a començar a ser diferent, i ell m’ajudarà en tot, tal i com havia promès des del primer moment que ens coneguérem. Li preguntava a Déu si James era un home en qui podia confiar, però pensant-ho bé, en qui més podia fer-ho si no? Tota la meua família ja no em dirigia la paraula des que vaig fer oficial la relació amb Mateo. Al moment això em deixava molt trista, però pensava que Mateo era l’indicat per a mi i per a la nova família que anava a crear amb ell.
Després de caminar una no molt llarga distància, em trobava davant de la porta de la casa de James. Ell deia que era de la seua difunta tia, i que ens podriem quedar ací tot el que volguerem. Quan la clau penetra en el pany i amb la poca força de les meues febles i toves mans la rode, la porta s’obri. La casa està tal qual la recordava aquesta matinada, xicoteta però acollidora. Pegue uns quants passos a la cuina recitant unes paraules amb un somriure en la cara.
─James, m’alegre tant d’haver vingut ací, en poques setmanes ja he aconseguit treball! T’ho pots cre…
Gire el cantó de la cuina i els meus ulls sols poden veure a James assegut en una cadira i tres policies acompanyant-lo. Oh, no. Mateo. Mateo estava ahi, posant el colze sobre la taula i a una mà sostenint una cervesa. La seua mirada, la vaig reconéixer de seguida, era la que em feia quan només ens vam veure per primera vegada. Pareixia un bon home, un ciutadà innofensiu. Si sols saberen el que m’ha fet passar.
Malgrat, el seus ulls van canviar als cruels que jo coneixia, una mirada indiferent i sense emocions front a res. Jo encara no sabia que era el que estava esdevenint.
─Què passa ací?─ exclamà la poca veu que eixia de mi degut a que no m’esperava res paregut a açò.
─Senyoreta Millie, vosté ha d’acompanyar-me a comissaria, si es tan amable solte tot el que té a les mans…─ Va dir un dels policies, amb unes esposes a la mà. Sonava sec, quasi agressiu. Els meus ulls s’obriren com unes taronges.
Sarah plorava, jo l’apretava contra el meu pit. La incertesa dominava la meua ment. En uns instants m’adoní que el policia estava referint-se a Sarah. Havia de soltar a Sarah.
─No, Sarah no!─ Vaig cridar, aquesta és la meua major por des que Sarah va nàixer. No podia deixar-la, no tinc a ningú més apart d’ella. I el més important, ella no té a cap persona que no siga jo. No puc deixar que se l’emporten.
─Queda vosté detinguda. Té dret a guardar silenci, a no declarar si no desitja fer-ho, a designar un advocat, i al fet que es comunique la seua detenció a un familiar o persona que desitge.
Aqueixes paraules s’escoltaven com murmulls al fons de la sala mentre intentava ressoldre la situació. No tenia cap tipus de sentit. El meu cap pegava voltes mentre Sarah era arravatada de les meues mans per un dels policies presents mentre que un altre estava esposant-me. Poc a poc, sentia com jo tremolava continuament. Veia borrós, mesclat amb un color pàlid, girara on girara el cap.
Vaig desplomar-me.
En obrir els ulls, l’escena havia canviat. Ara em trobava al cotxe de policies. No podia parar de pensar en Sarah i a qui li l’hauran entregat, ningú pot furtar-me a la meua xiqueta sense motiu. L’anava a recuperar, fora com fora. Sols podia recordar els seus crits plorant. Ella estava esglaiada, igual que jo. En qui es quedaria ara? El meu únic desig és que no haja sigut entregada a Mateo, per favor.
De camí a comissaria, vaig començar a lligar caps. I sols una pregunta se’m va vindre al cap.
Com pot ser que Mateo m’haja trobat?
Ahi va ser quan me n’adoní. Quan vaig entrar, Mateo i James estaven asseguts parlant, amb una cervesa cadascú.
Necessitava pensar. De sobte, la memòria fotogràfica començà a funcionar. Merda. Podria ser que haja vist alguna vegada per la finestra a James i Mateo parlant al costat de l’antiga casa? No m’ho podia creure, ja entenc perquè la seua cara em sonava familiar. Havia volgut imaginar que aquell pensament em va vindre al cap d'haver-lo vist alguna vegada pel carrer, però no és així.
Vaig xiuxiuejar de manera que ningú podia arribar a escoltar-me.
─James, idiota.
