Quanvasortirdel despatx, la porta esvatancardarrere seu amb un soroll suau, peròfortperquè el sentís. Durant uns segons esvaquedarquiet, dret a la vorera, sense saber cap a on anar. Teniala sensació que si es mou massa ràpid, tot el que ha aconseguit dirno hauràservitper a res.
Respira profundament. L’aire és fred i liompleelspulmons.El cel està ple de núvols grisos iel solésquasiinvisible. Tot i així, el carrer està ple de vida. Cotxes que passen, gent que camina, veus barrejades.
Comença a caminar sense pressa. Nosap on anar.Nomésavança. Cada pas és una mica més lleuger que l’anterior. El cap lifavoltes. Recorda la sala petita, el rellotge tort, la dona escoltant sense interrompre. No l’havia jutjat. Només l’havia escoltat.
I això, sense saber per què, l’ha fetsentir-se millor.
Passa per davant de botiguesplenes de més gent. En un aparador, veu roba que mai es posaria. En un altre, llibres amb portades brillants. Tot sembla normal. I això lirecordacom de fàcil és amagar el que un sent.
S’atura davant d’un aparador de vidre i es mira el reflex. Durant uns segons, nos’aconsegueixreconèixer. Veu un noi amb les espatlles una mica caigudes, ulls cansats i la mirada perduda. Però també veu una cosa diferent. Alguna cosa petita, gairebé invisible. Com si dins seu s’hagués encès un llumpetit.
—Això només és el començament —es diu, recordant les paraules de la dona.
Continuaavançant. Sense adonar-se’n, gira pel carrer que el porta cap a casa. I llavors ho veu. El rètol del carrer de sota el seu balcó. El cor li comença a bategar més ràpid. De cop,esposa nerviós.
Durant mesos ha evitat aquest carrer.Hafingit que no existia. Tot per no passar per aquí. Però avui és diferent. No sap per què, però noretira la mirada.
Caminalentament, com si el terra fos fràgil. El carrer està tranquil. No ploui nohi ha gaire gent. Ell horecordatotensilenci.
De cop, tot torna.
La pluja. Els crits. El soroll de passes corrent. La por. Aquella sensació d’estar clavat a terra, sense poder moure’s,li costa respirar. Para uns segons,i esrecolzaa la paret.
—Ja ha passat—es diu—. Ja ha passat...
Respira lentament, com li van dir que fes. Inspira. Expira.Elcos es relaxalentament. Continua caminant fins arribar al punt exacte on tot va passar.
S’atura.
Mira a terra. Després al seu voltant. No hi ha res especial. Cap senyal. Cap record visible. Només un tros de vorera, una paperera, una façana qualsevol.
Això el sorprèn molt.
Com pot ser, pensa,que aquí passés tot això i ara no quedi res?
Se sent estrany. Com si elmalque portaadins no tingués lloc al món real. Com si només existís dins seu,es sentsol. Però també li fa entendre una cosa: el carrer no és el problema.
El problema ésla sevament,que noaconsegueixoblidar elrecord.
Un cotxe passa pel seu costat i el fa reaccionar. Mira l’hora. S’adona que ha estatmassaestonaallà, quiet. Continua caminant fins arribar al portal de casa. Quan entra, tanca la porta darrere seu i sent una calmaplaent.
Puja les escales lentament. Cadagraóli sembla menys pesat. Quan arriba a casa, deixa les sabates a l’entrada i entra a la seva habitació. Tot està igual quequanhavia marxat.El llit desendreçat, la motxilla a terra, els llibres a l’escriptori.
Es deixa caure al llit i mira el sostre. Escolta els sorolls de la casa. Algú parla a la televisió. Un plat que es mou a la cuina.Lasevavida es normal.Durant molt de temps, aquesta normalitat li feia mal, peròavuino tant.
Pensa enel diasegüent.L’institut. Les classes. Els professors explicant coses quenovol escoltar.Els companys rient, parlant de tonteries.
Ningú li preguntarà com està de veritat. I potser està bé així. No té forces per explicar-ho tot.
Recordala dona del despatx. En el silenci que ja no feia tant de mal. En la llibreta que gairebé no va fer servir.
Sap que no serà fàcil. Peròtambéquehopotxiuxiuejar.Que ho potparlar.Quehopotcridar...
Abans de tancar els ulls, es promet una cosa,tornarà al despatx.No sap en quinmoment.Peròho farà.
El crit encara hi és. Però ja no està tancat del tot dins seu.
I amb aquest pensament, finalment, s’adorm.
