Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
S’asseu. La tapisseria està freda,quasigelada.
Para atenció, ise'nadona que li tremolen lleugerament les mans. La sala és petita, amb parets blanques i quadres abstractes que no diuen res. Hi ha una finestra petita, però la llum no hi entra gaire bé a l’habitació; sembla que la llum vulgui sortir d’aquellahabitaciótan misteriosa.
A fora, la ciutat continua avançant com sempre, amb tota la gent que corre, que parla, que riu. Aquí dintre, només hi ha silenci, un silenci tan fons que es pot sentir només entrar a l’habitació. Només se sent, de tant en tant, el tic-tac d’un rellotge vell encastat a la paret, una mica tort.
Observa la porta del despatx tancada. Darrere, potser hi ha algú disposat a escoltar, o potser només una altra ombra que no entendrà el crit que porta dins. El crit que arrossega cada dia, des de que va passar allò al carrer de sota casa. Ningú ho sap, ningú ho vol saber. Però avui, per fi, ha decidit parlar.
La porta fa un petit soroll, el que fa que la seva ment es centri una altra vegada. Una veu des de dins diu el seu nom. Es posa dret, les cames li pesen, però camina, travessa la porta com qui entra en un altre món, un món on feia temps que volia entrar-hi,peròque ara fa por. Al fons, una dona li fa un gest perquè s’assegui.
—Digues, perquè ets aquí?
Tanca els ulls un segon.S’hopensabé. Sapqueenaquestmoment potcanviartot.Nomésunesparaulessortiran, Ielcritseràalliberat.
Inspira lentament, i per primer cop, es prepara per deixar sortir el crit que ningú escolta.
Els ulls li tremolen lleugerament quan s’asseu a la cadira. El coixí és plaent, però el pes a dins seu no disminueix. La dona l’observa en silenci, amb un bolígraf a la mà i una llibreta oberta, disposada a apuntar lasolucióper aquest problema desconegut. Ella només espera.
—No sé com començar —diu, amb la veu gairebé inaudible.
La dona li somriu, però no el pressiona. Deixa que el silenci entre ells els abraci, com una manta que cobreix la vergonya. Ell mira cap a la finestra petita, busca podertrobaruna resposta. Però només veu el reflex d’una cara desconeguda, la seva.
—Normalment —diu la dona— el principi és el moment en què t’adones que alguna cosa no va bé.
Ell vol contestar, però la gola li impedeix continuar. Fa temps que carrega aquell pes, la sensació que ningú l’escolta, que el crit que te dins queda perdut entre sorolls de portes, de cotxes, de converses buides. Pensa en el carrer de sota casa seva, en aquella tarda de pluja, en el moment exacte en què tot va canviar. Però encara no aconsegueix trobar les paraules.
—Hi ha dies que penso que si desaparegués, ningú ho notaria —murmura.
La dona no es mou, però la seva mirada s’omple de comprensió. No li diu que tot anirà bé, ni li pregunta per què se sent així. Deixa que la frase a l’aire, sense pressa. Ell respira intentanttranquil·litzar-se, i per unmoment, el silenci ja no és tan pesant.
—Potser avui —diu més valent— puc explicar-ho. Només necessito que algú m’escolti de veritat, encara que sigui un moment.
La dona assenteix,per primer cop ell sent que aquell crit comença a sortir.No és un crit, encara només és un xiuxiueig.
A fora el sol entra en silenci per la finestra, i al seu interior, una petita esperança s’encén. Potser algú, avui, sí que l’escoltarà.
I així, en silenci, comença el relat del crit que ningú escolta.
La dona deixa el bolígraf sobre la llibreta, sense fer cap soroll. Encara no escriures. Això el sorprèn.Ella només el mira, esperantque parli.
—Pren-te el temps que necessitis —diu finalment, amb una veu suau—No tenim pressa.
Elldiu que síamb el cap lentament.Es mirales mans, que encara tremolen una mica.
El silenciomplel’habitació, però ara és diferent.
—Va passar un dia normal —començaellamb dificultat—. O això pensava jo. Tornava cap a casa, pel carrer de sempre, el de sota el meu balcó. Plovia. Nomoltfort, però prou perquè la gent caminesde pressa.
Fa una pausa. La imatge torna amb una claredat que li fa mal als ulls. —Vaig sentir un soroll. Crits. Algú corrent. Tot va ser molt ràpidperòencara ho visc com sifos ahir. La dona no interromp. Només inclina lleugerament el cap, indicant que l’escolta. —No vaig saber què fer —continua— Em vaig quedar quiet.I des d’aquell moment… —calla— des d’aquell moment no he tornat a ser el mateix.
El rellotge de la paret marca un altre minut. Tic. Tac.
—Des de llavors, cada cop que passo per aquell carrer, notoque em costa respirar. I a les nits… —s’empassa la saliva— a les nits tot torna.
La dona apunta alguna cosa a la llibreta, amb calma.
—Què és el que torna, exactament? —pregunta ambcompte.
Ell dubta. Té por. Molta.
—La sensaciódeque hauria pogut fer alguna cosa. Que hauria pogut cridar. Ajudar.
Els seus ulls s'omplen de llàgrimes, però no cauen. Encara no.
—Em sentomoltcovard —diu— I des d’aquell dia, el crit no ha marxat. S’ha quedat dins meu.
La dona deixa el bolígraf una altra vegada.
—El que descrius —diula dona— no és covardia. És una reacció humana davant d'una situació que et va superar.
Ell aixeca el cap, sorprès.
—Però jo… —comença.
—Tu has sobreviscut a una experiència per la qual no estaves preparat —continua ella—. I el teu cos, la teva ment, encara intenten entendre-ho.
Ell escolta, però no sap si pot creure-la.
—Per què ningú se n’adona? —pregunta de cop—. A fora tot continua igual. La gent riu, parla... I jo… jo em sento invisible.
La donarespiraprofundament.
—Perquè el dolor que no es veu sovint fa més soroll per dins que per fora —respon—. I perquè has estat carregant això tot sol?
Ell baixa la mirada. Aquelles paraules li toquen alguna cosa molt endins.
—No volia molestar —confessa—. Pensava que no era prou important.
—Però ho és —diu ella, sense dubtar—. Tuetsimportant.
El silenci torna, però aquesta vegada és càlid. Ell nota com una llàgrima li rellisca galta avall. No l’eixugaamb el paper que té a la mà. La deixa caure.
—Gràcies —xiuxiueja.
A fora el soroll dels cotxes s’hacalmat.L’ambient es torna fosc, però dins del despatx hi ha una llum tranquil·la.
—Aquest és només el començament —diu la dona—. No cal que avui ho expliquis tot. El crit no necessita sortir de cop.
Ell assenteix. Per primera vegada en molt de temps, no sent pressa. No sent que hagi de fugir.
Quan s’aixeca per marxar, les cames ja no li pesen tant.
A la porta, s’atura un moment.
—Crec que tornaré —diu, i marxa de l’habitació.
