La casa no dorm.

No és una metàfora ni una sensació exagerada per la novetat. És una certesa que se m’enganxa a la pell des de la primera nit, quan el silenci pesa tant que em costa distingir si estic escoltant la casa o si la casa m’està escoltant a mi. No hi ha el silenci amable d’una llar adormida, aquell que acompanya. Aquest és un silenci ple, espès, carregat d’intencions. Un silenci que observa, que registra, que espera.

La meva habitació és correcta, funcional, gairebé impersonal. El llit està perfectament fet, massa. El cobrellit no té ni una arruga, com si ningú no hagués dormit mai allà. Les parets són blanques, sense cap decoració. No hi ha fotografies, ni quadres, ni cap objecte que expliqui res de qui ha estat abans que jo. Potser no hi ha hagut ningú abans. O potser ningú no ha durat prou per deixar rastre.

M’estiro amb les mans sobre l’estómac, mirant el sostre. L’olor de detergent i fusta nova m’omple els pulmons. És una olor neta, però no reconfortant. Em recorda constantment que soc una presència temporal, substituïble. Algú que pot desaparèixer sense deixar buit.

A mitjanit, passes.

No són lleugeres ni indecises. No són passes d’algú que té por de ser descobert. Són fermes, regulars, mesurades. Algú camina pel passadís amb la seguretat de qui coneix la casa millor que ningú, de qui sap exactament quines portes grinyolen i quines no. La llum tènue del passadís s’escola per sota la porta, dibuixant una línia prima a terra.

No m’aixeco. No obro. No em moc.

Intueixo, amb una certesa que em glaça l’estómac, que en aquesta casa hi ha portes que només es poden obrir una vegada. I que fer-ho abans d’hora no és curiositat, és condemna.

Quan les passes s’allunyen, el silenci no torna a ser el mateix. Queda alterat, com si alguna cosa s’hagués desplaçat sota la superfície. Com si la casa hagués pres nota del fet que jo estava desperta.

Al matí, la Clara em rep a la cuina amb la seva compostura habitual. Porta una llibreta prima, els cabells recollits amb una precisió que no deixa lloc a l’atzar. Tot en ella sembla mesurat: la postura, el to de veu, fins i tot la manera de respirar.

—Avui treballaràs sola —em diu—. Vull que comencis pel despatx del Víctor. Després el vestidor principal. I, si tens temps, les habitacions del fons.

Fa una pausa mínima, gairebé imperceptible.

—No s’utilitzen gaire.

No explica res més. No cal. Assenteixo i agafo el carretó de neteja. Aquí, fer preguntes és una manera de destacar. I destacar és perillós.

El despatx del Víctor és fred fins a resultar inhòspit. Tot està col·locat amb una precisió obsessiva. Els llibres estan alineats per mida i color. Els papers, ordenats en carpetes perfectament etiquetades. No hi ha ni una sola fotografia familiar. Cap imatge dels seus fills. Cap rastre de vida personal. Només poder, ordre i distància.

La finestra enorme dona al jardí, però no sembla feta per gaudir de la vista, sinó per vigilar-la. Des d’aquí, es pot veure sense ser vist.

En un calaix inferior, trobo un sobre sense nom. És vell, gruixut, diferent de la resta. El sostinc un instant, notant-ne el pes. No és el paper el que pesa, sinó el que pot contenir. El torno a deixar exactament on era, alineant-lo amb la vora del calaix. Aquí, la curiositat no és una virtut. És una amenaça.

Més tard, mentre netejo el passadís del segon pis, els sento abans de veure’ls.

—No aquí —diu la Clara, amb una veu baixa però tensa.

—Sempre dius el mateix —respon el Tomàs, rient molt fluix.

Quan apareixen al final del passadís i em veuen, s’aturen. La Clara fa un pas immediat enrere , com si s’hagués despertat d’alguna cosa.

—Millie —diu, amb un somriure tens—. No t’havia sentit.

Jo sí que els havia sentit. Massa bé.

El Tomàs m’observa amb una curiositat tranquil·la, com si jo fos una peça nova en un tauler antic.

—Aquesta casa té racons estrets —diu—. De vegades costa no topar amb algú.

La Clara no el mira. Té les mans tancades amb força, com si estigués contenint alguna cosa molt més gran que una conversa interrompuda.

—A més no oblida res —diu—. Encara que faci veure que sí.

A la cuina, la Laia prepara cafè. Els seus moviments són automàtics, repetits tantes vegades que ja no necessita mirar què fa. Té les espatlles lleugerament caigudes, com si portés un pes constant.

—Aquesta casa no et deixa marxar igual —diu de sobte.

—Com? —pregunto amb cautela.

—Primer et fa sentir petita. Després et fa sentir necessària. I quan te n'adones, ja estàs callant coses que abans hauries amollat.

No em mira. No espera resposta.

La Nina entra al cap de poc. Porta els auriculars penjats al coll, la mirada apagada, distant. Quan em veu, s’atura un segon massa llarg. Ens mirem. Hi ha una mena de reconeixement silenciós, com si totes dues sabéssim què significa estar fora de lloc.

—Bon dia —dic.

—Bon dia —respon ella, amb una educació gairebé rígida.

Darrere seu apareix l’Eric. No parla. Observa. La seva presència altera l’aire de la cuina. Es col·loca lleugerament massa a prop d’ella, no com un gest conscient, sinó com una necessitat. Quan la Nina es mou, ell ho fa també. Ella calla, ell sembla retenir la respiració. No hi ha gestos evidents, però la proximitat pesa, incomoda.

La Laia els observa només un segon, després baixa la mirada cap a la tassa de cafè, com si mirar més estona fos perillós.

—Aquí els límits es desdibuixen —murmura—. I en acabar, tothom fa veure que no ha passat res.

Al garatge, l’Arnau m’ajuda amb unes caixes antigues. És alt, fort, però es mou amb una tensió constant, com si sempre estigués alerta. Els seus ulls semblen cansats d’algú que ha vist massa per la seva edat.

—No t’hi acostumis —em diu—. Quan t’hi acostumes, ja has perdut.

—A què? —pregunto.

—A tot això.

Quan el Tomàs entra al garatge, l’ambient canvia de cop. L’Arnau es posa rígid. No és por exactament. És una reacció automàtica. El Tomàs li posa una mà a l’espatlla. El gest sembla normal, gairebé afectuós, però dura massa. L’Arnau no es mou fins que la mà desapareix.

—Ja ets gran —diu el Tomàs—. Hauries d’aprendre a confiar.

L’Arnau té els braços creuats, el cos tens.

—No és això —respon—. És que no vull.

El Tomàs s’acosta un pas més. No el toca. No cal. L’Arnau retrocedeix gairebé imperceptiblement.

Quan em veuen, la conversa s’atura. El Tomàs somriu.

—Només parlàvem.

L’Arnau no em mira. Quan el Tomàs marxa, ell es queda quiet, com si el cos li hagués quedat enganxat a terra.

—Aquí, dir que no, no sempre funciona —em diu sense mirar-me.

A la tarda, el saló s’omple d’una tensió tallant. La Júlia discuteix amb la seva mare. No criden, però cada paraula està carregada de ràbia acumulada.

—No és apropiat —repeteix la Clara.

—No és just —respon la Júlia.

No parla només del Jan. Parla de sentir-se controlada, vigilada, jutjada. Més tard, veig el Jan al jardí amb la Clara. Parlen a prop, massa a prop. No es toquen, però hi ha una intensitat que no hauria d’existir. La Clara gesticula poc, però la seva mirada és intensa. El Jan sembla nerviós, inquiet.

—No ho pots dir així —li diu ella.

—No volia fer mal a ningú —respon ell.

La Clara s’acosta un pas més. No el toca, però l’espai entre ells desapareix.

—Aquí, el mal no és mai accidental —diu.

Quan s’adonen que els observo, tots dos se separen de cop. El Jan marxa sense acomiadar-se. La Clara entra a casa amb el rostre dur, com si hagués aixecat una paret nova dins seu. La Clara sembla encara més tensa que abans.

El Pol està assegut a les escales, amb el mòbil a la mà. No sembla mirar res en concret.

—No hauries d’estar estudiant? —li pregunto.

—Ja ho faig —respon.

—Què estudies?

Aixeca la vista. Em mira amb una seriositat que no correspon a la seva edat.

—Com no acabar com ells.

No diu res més. No cal.

Aquell vespre, el sopar és estranyament silenciós. El Víctor talla el menjar amb una precisió excessiva. La Laia menja sense gana. Quan les seves mirades es troben, no hi ha afecte. Hi ha reconeixement.

—El vi està bé —diu ell.

—És el mateix de sempre —respon ella.

No parla del vi. Ho noto per la manera com baixa la mirada. Quan retiro els plats, el Víctor em dona les gràcies. La Laia no diu res. Les seves mans tremolen lleugerament.

Després, surto al jardí a fumar una estona quan els veig asseguts al banc del fons. No es toquen. No cal. Estan massa a prop per ser casualitat.

La Nina parla baix, gairebé xiuxiuejant. L’Eric l’escolta amb una intensitat que em posa nerviosa. Quan ella calla, ell diu alguna cosa que no puc sentir. Ella sacseja el cap, com si negués alguna cosa que ja està decidida.

Quan faig soroll sense voler, tots dos es giren de cop. La Nina s’aixeca immediatament.

—Estàvem parlant —diu, massa ràpid.

No respon a cap pregunta. No n’hi ha hagut cap.

L’Eric no diu res. Em mira com si jo hagués entrat en un espai que no em correspon. Com si hagués vist alguna cosa que no hauria d’haver vist.

Quan marxen, ho fan separats. Però el silenci que deixen enrere és compartit.

Aquella nit, estirada al llit, entenc finalment que aquesta casa no protegeix ningú. Només conserva secrets, com capes de pols que ningú no vol netejar.

La casa no dorm.

I jo començo a entendre per què.