Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



I així i tot, avui estic aquí. Amb una clau nova a la butxaca i un contracte signat que encara em sembla irreal.



La trucada va arribar ahir a la tarda, quan ja havia assumit que no em tornaran a dir res. Una veu amable, massa amable, em va comunicar que he estat acceptada com a assistenta interna. Em va donar una adreça, un horari i una sola instrucció: presentar-me avui mateix. No vaig fer preguntes, mai les faig quan la resposta podria fer desaparèixer l’oportunitat.



Ara sóc davant de la casa…



És més gran del que recordava, o potser sóc jo que em sento més petita. La façana és clara, perfecta, amb finestres immenses que reflecteixen el cel del matí. Tot sembla immòbil, com si la casa estigués contenint la respiració abans de conèixer-me. Truco el timbre una sola vegada i, al cap d’uns segons, la porta s’obre sola amb un clic suau. Tecnologia d’alt nivell o confiança excessiva.

Entro. L’olor és el primer que em colpeja: llimona, fusta neta i alguna cosa més dolça, gairebé imperceptible. El terra de marbre està tan polit que puc veure-hi el meu reflex. Amb la maleta vella a la mà i les espatlles lleugerament rígides. Em dic que això és normal, que tots els primers dies ho són.



—Hola? —dic, amb la veu baixa.



—Ja ets aquí.



La veu ve de l’escala. Una dona baixa els esglaons amb una calma estudiada. Porta un vestit blau fosc i els cabells recollits amb precisió. No és la dona de l’entrevista. Aquesta és una altra.



—Sóc Clara Winchester —diu—. La mare de la família. Benvinguda.



Somriu, però els seus ulls m’analitzen com si fos un objecte fràgil. O defectuós. Em fa passar al saló mentre m'explica les normes bàsiques, el funcionament de la casa, els horaris. Assisteixo a tot. Aprenc ràpid. Sempre ho faig. Al saló hi ha un home assegut utilitzant un portàtil.



—Aquest és el Víctor —diu ella—, el meu marit.



El Víctor aixeca la vista del portàtil que té recolzat sobre la taula del menjador. Em mira només un segon, però sento que m'està mesurant. Somriu després, un somriure correcte, educat… massa calculat.



—Benvinguda —diu—. Esperem que et sentis com a casa.



Ho diu amb una veu càlida, però els seus ulls no acompanyen el gest. Torna al portàtil com si jo ja hagués deixat d’existir. La Clara no reacciona. O potser ja està acostumada en aquest contrast.



Continuem el recorregut i entrem a la cuina. És enorme, blanca, brillant, no hi ha una sola taca, ni un objecte fora del lloc. Costa creure que algú hi cuini de veritat. Deixo la maleta al costat de l’illa central i, abans que pugui dir res, sento rialles que venen del jardí.



—El Jan ha arribat —murmura la Clara.



La porta corredissa s’obre i entren dues dones i un home, parlant tots alhora.



—Clara! —diu una d’elles—. Encara no ens presentes?

—És la nova assistenta —respon ella—. Millie.



—Encantada —diu l’home—. Sóc el Tomàs, el germà del Víctor.



Em dona la mà amb massa força. Somriu molt, però noto que m’escaneja de dalt a baix sense dissimular.



—Jo sóc la Laia —afegeix l’altra dona—. La seva dona.



El seu somriure és dolç, no gaire afectuós, però quan travessa la mirada amb la Clara hi ha alguna cosa que s’endureix, només un instant. Una tensió que desapareix tan ràpidament com ha vingut.



—I jo la Nina, però ja ens coneixem…



Darrere seu entren dos nois.



—Ells són els meus fills —diu la Laia—. El Marc i l’Eric.



Deuen tenir disset o divuit anys. Massa grans per comportar-se com a nens, però amb aquella arrogància pròpia de qui encara no ha après a dissimular del tot. El Marc em fa un gest amb el cap. L’Eric em mira descaradament.



—Així viuràs aquí —em pregunta.



—Sí.



—Sort —diu—. Aquesta casa necessita algú nou de tant en tant.



No sé si és una broma.



Pugem al primer pis. Clara m’ensenya la meva habitació: petita, ordenada, asèptica. Tot està massa net, massa preparat, com si ningú no hagués dormit mai allà. Tot i així, és meva. Deixo la maleta al llit i noto com l’aire se m’omple als pulmons.



—A baix encara hi ha més gent —diu la Clara—. La família és molt… unida.



La manera com diu “unida” em provoca un calfred.



Quan tornem a baixar, al passadís hi ha tres adolescents asseguts en terra, rient entre ells. De sobte em veuen i callen de cop.



—Ah, ja és ella —diu una noia de cabells foscos—. La nova.



—Millie —corregeix la Clara—. Ells són els meus fills.



El noi més alt s’aixeca.



—Arnau, encantat.



—Jo sóc la Júlia.



L'últim, que no ha parlat encara, només em mira:

—Pol —diu finalment.



Cap d’ells somriu de veritat. Ho intenten, però els seus gestos no arriben als ulls. Em sento com si hagués entrat en una obra de teatre i tots sabéssim el paper que han d’interpretar menys jo.



—Hola —dic—. Em dic Millie.



—Ja ho sabem —respon la Júlia—. Tu netejaràs.



No és una pregunta.



I mentre els observo reprendre la conversa com si jo no hi fos, entenc que tots aquí tenen dues versions: la que ensenyen i la que amaguen. Encara no sé quina és la perillosa. Però tinc la sensació que no trigaré a descobrir-ho.



El primer dia passa entre explicacions, calaixos, rutines. Aprenc quins plats no es fan servir, quines portes no s’han d’obrir, quines preguntes no s’han de fer. Tothom sembla tenir el paper molt clar, i jo sóc l'última peça afegida a un mecanisme que ja funcionava abans que jo arribés.



Quan al vespre torno a la meva habitació, estic cansada però estranyament tranquil·la. He estat “acceptada”. Tinc un lloc. Un llit. Una funció.



M’estiro i miro el sostre, escoltant els sons de la casa que ara també és meva. Aquest és només el començament. Aquesta vegada, tot anirà bé.