El segon dia de vacances va començar gairebé igual que el primer. En Toni es va despertar a les set, sense alarma, amb aquella sensació estranya de no tenir res urgent a fer. Va quedar-se uns segons mirant el sostre, intentant convèncer-se que no passava res, que era normal tenir temps lliure. Però el silenci li tornava a afectar.



Aquell silenci no era només l’absència de soroll. Era com si la casa li recordés que no tenia cap reunió, cap correu urgent, cap tasca pendent immediata. Tot estava quiet. Massa quiet.



Va anar fins a la cuina i va veure la llibreta oberta damunt la taula. Les ratllades i les correccions del dia anterior li recordaven el fracàs del seu intent d’organització. Això li va provocar tanta ràbia que la va tancar sobtadament.



Durant uns segons es va quedar dret davant la taula, amb les mans als costats, com si esperés que algú li digués què havia de fer ara. Però no hi havia ningú.



Abans de fer res més, va mirar la rentadora. Continuava allà, com si el desafiés. Allò s’havia convertit en una espècie de símbol del seu desordre.



Li molestava no només perquè no funcionava, sinó perquè li recordava que no tot depenia d’ell.



Va decidir tornar-ho a intentar. Va buscar el manual per internet, va revisar els botons, va desconnectar-la i la va tornar a connectar. Es va ajupir per mirar el filtre i es va embrutar les mans sense adonar-se’n. Després de gairebé una hora intentant-ho tot, la rentadora continuava sense funcionar.



Va mirar el rellotge. Havia passat més temps del que pensava. I tot per res.



Va fer un pas enrere, cansat.



—No pot ser tan complicat —va murmurar.



Va sentir la mateixa frustració que el dia anterior en el supermercat. Tot el que no podia controlar el posava nerviós. Sentia com si perdés el temps, com si cada error fos una petita derrota.



En aquell moment van trucar a la porta.



En Toni va obrir sense ganes. Era la senyora Mercè, la veïna.



—Perdona, Toni… És que no arribo a penjar unes cortines noves. Em podries ajudar un moment?

Ell va estar a punt de dir que no podia. Però no tenia cap excusa real. No estava fent res important.



—Sí… d’acord.



Mentre subjectava l’escala, va notar que les mans encara les tenia brutes del filtre de la rentadora, un petit detall que ja no el molestava tant. La senyora Mercè parlava tranquil·lament, explicant-li que el seu fill no podia venir fins al cap de setmana i que no li agradava veure la finestra tan descoberta.



Ella parlava sense pressa. Com si no tingués por de perdre el temps.



—Estàs ja de vacances? —li va preguntar ella.



—Si.



—Ah, doncs aprofita-les.



En Toni no va respondre. Aquella paraula encara li generava rebuig. Per a ell, aprofitar sempre havia significat produir, avançar, aconseguir alguna cosa.



Quan va acabar, la veïna li va donar les gràcies diverses vegades. No era una cosa complicada, però ella semblava satisfeta.



—M’has fet un gran favor —li va dir amb un somriure sincer.



En tornar al seu pis, va tenir una sensació estranya. No era orgull, ni satisfacció exactament. Era més aviat la sensació d’haver fet alguna cosa útil sense que fos obligació.



No havia cobrat res. Ningú l’havia pressionat. I tot i així, havia servit per a alguna cosa.



Va intentar no pensar-hi massa.



Va beure un got d’aigua i es va asseure un moment. Només un moment, es va dir.



Més tard, va baixar a llençar les escombraries. Al portal hi havia un nen assegut amb un patinet mig desmuntat.



—S’ha trencat —va dir el nen, amb cara de disgust.



En Toni va dubtar uns segons. Normalment hauria passat de llarg. Però es va aturar.



—Deixa’m mirar.



No en sabia gaire, però creia que el problema era un cargol. Quan portava una estona intentant ajustar-lo, el tornavís li va relliscar i gairebé li cau a terra.



Va sospirar fort, a punt d’enfadar-se.



El nen el mirava amb calma.



—No passa res —va dir el nen—. El meu avi diu que si t’enfades, tot surt pitjor.



En Toni es va quedar callat. Ell s’enfadava sovint quan alguna cosa no funcionava. Potser massa sovint.



Va tornar-ho a intentar, aquesta vegada més a poc a poc. I tot i que, va trigar bastant més del que esperava, finalment el patinet va quedar prou bé perquè es pogués utilitzar.



—No està perfecte —va dir en Toni.



—Ja va bé —va respondre el nen, content.



Aquell “ja va bé” li va quedar al cap. Ell no estava acostumat a funcionar així. Per a ell, si no era perfecte, era un error. Però potser no tothom vivia amb aquella exigència constant.



Quan va pujar a casa, es va mirar les mans brutes i va pensar que feia molt de temps que no feia res que no fos treballar. Feia molt de temps que no ajudava ningú sense cap objectiu darrere.



A la tarda va rebre un missatge d’en Marc, un amic que feia temps que no veia.



“Podem quedar? Necessito parlar.”

En Toni va estar a punt de dir que no. Les converses personals sempre l’incomodaven. Però tampoc tenia res millor a fer. I potser, només potser, quedar una estona no era tan greu.



Van quedar en un parc proper. En Marc no tenia bona cara.



—No estic gaire bé —va començar a dir—. Em sento buit.



Aquella paraula el va fer pensar en el que ell mateix havia sentit assegut al sofà el primer dia. Aquella sensació estranya de no saber què fer amb el temps.



En Toni va començar a parlar automàticament de possibles solucions: canviar d’aires, organitzar-se millor, buscar alternatives. Però en Marc el va interrompre.



—No vull que m’ho arreglis. Només necessito parlar.



En Toni va callar.



No estava acostumat a callar. Sempre intentava tenir una resposta, una solució, una idea clara.



Va escoltar. Sense interrompre. Sense intentar dirigir la conversa. Només escoltant.



Al principi li costava. Sentia la necessitat de dir alguna cosa. Però a poc a poc va entendre que no calia omplir tots els silencis.



Quan en Marc va acabar, li va dir:

—Gràcies per quedar.



—No he fet res —va respondre en Toni.



—Sí que ho has fet.



Aquella resposta el va deixar reflexionant. Potser escoltar ja era fer alguna cosa.



De camí cap a casa, caminava més a poc a poc del que era habitual en ell. Va començar a adonar-se que potser sempre anava massa ràpid i no li donava temps de fixar-se en el que hi havia al seu voltant. Sempre amb pressa, encara que no arribés enlloc.



Va recordar la seva mare dient-li que descansés. Va recordar el silenci de la casa el primer dia. Va recordar la sensació de buit al sofà.



Potser no era només cansament físic. Potser era una altra cosa que feia temps que evitava.



Potser la feina no era només passió. Potser també era una manera de no pensar. De no aturar-se. De no escoltar-se.



Quan va arribar a casa, la rentadora continuava espatllada. Però aquesta vegada no va intentar arreglar-la. Va decidir que tornaria a trucar al tècnic l’endemà. No passava res si no ho solucionava tot ell sol.



Es va asseure al sofà sense obrir la llibreta.



No va intentar fer una llista. No va buscar cap tasca nova.



El silenci hi era, però no feia tant de mal com el primer dia. Era un silenci diferent. Més tranquil.



—Potser no és tan horrible descansar —va dir en veu baixa.



De seguida es va corregir:

—Però només aquest cop.



Encara li costava acceptar que potser necessitava aquell temps de desconnexió. Encara sentia una petita resistència dins seu.



No havia canviat del tot. Continuava sent el mateix Toni que odiava el desordre i el temps lliure. Però ara sabia una cosa que abans no havia volgut veure: no sempre cal tenir el control de tot.



Alguna cosa, molt petita, havia començat a canviar dins seu. I això el desconcertava més del que a ell li agradaria acceptar.