El que semblava una tarda normal per a tothom representava un infern per al Toni, l’inici de les vacances d’estiu. La gent gaudia al carrer i gaudia de la calor i la llibertat de tenir un descans de tots els maldecaps de cada dia. El Toni no suportava això, ell sentia que l’havien ficat en una presó de la qual no era capaç de sortir. Sentia com si li haguessin arrencat la seva motivació, deixant-li un buit impossible d’omplir.





El telèfon va vibrar damunt la taula just quan en Toni revisava, per quarta vegada, una llista de tasques que ja no tenia cap obligació d’acabar. Va mirar la pantalla, on ara apareixia el nom de la seva mare. Va estar a punt de deixar-lo sonar, no volia que ningú li donés maldecaps, però finalment va contestar.

—Toni, hola —va dir ella, amb aquella veu carregada de preocupació—. No t’agafo en mal moment, oi?

—Depèn —va respondre ell, sense amagar la impaciència.

—Només volia parlar una estona. Demà comences vacances, oi?

En Toni va respirar profundament. La paraula vacances li produïa rebuig, com si algú hagués dit una paraula prohibida.

—Sí. Demà —va confirmar.

—Doncs mira, pensava que potser podries venir uns dies. El teu pare també ho diu. Et convindria descansar una mica, Toni. Sempre vas tan accelerat…

Aquella frase, tan repetida, ja el tenia cansat. Accelerat. Estressat. Cansat. Paraules que els altres feien servir per definir-lo sense entendre’l.

—No estic cansat —va dir amb seguretat—. Estic concentrat. I això no és cap problema.

—Fill, ningú pot viure només per la feina…

—Jo sí —la va tallar—. I em va bé.

A l’altra banda de la línia hi va haver un silenci carregat. En Toni va imaginar la seva mare asseguda a la cuina, amb el telèfon a la mà, pensant què dir per no fer-lo enfadar.

—Ens preocupem per tu —va afegir ella finalment—. No tens gaire vida fora de la feina.

—La feina és la meva vida —va finalitzar.

Va penjar sense acomiadar-se. Va deixar el mòbil cap per avall, com si així pogués evitar qualsevol altre intent per fer-lo canviar d'opinió. La família sempre havia estat allà, però sense arribar a ser molt propera. Pares, una germana, dinars ocasionals. Res que interferís massa en el seu ordre.





Aquella nit li va costar dormir. Sabia que l’endemà no hi hauria alarmes, correus urgents ni reunions. Bàsicament no tindria obligacions. Ningú el necessitaria per a fer res. Només hi hauria hores buides. Massa hores.

El primer dia de vacances es va despertar exactament a les set del matí, com si fos un dia normal. El cos li funcionava com un rellotge programat. Durant uns segons va esperar el so l’alarma, però només va ser silenci el que li va arribar. Aquell silenci era el primer símptoma del desordre.

Es va aixecar de seguida, amb una tensió al cos que no sabia explicar. Va dutxar-se ràpid, va preparar-se un cafè carregat i va seure a la taula del menjador. No podia permetre’s improvisar. Va treure una llibreta nova i va escriure amb lletra clara: Planificació del primer dia.

Va omplir la pàgina amb franges horàries, com si fos un dia laboral disfressat de descans. Gimnàs, lectura, passeig, compres, ordenar l’armari, revisar papers. Necessitava fer coses. Qualsevol cosa.

Al gimnàs, la realitat el va afectar de seguida. Gent parlant massa, rient, mirant-se al mirall. En Toni buscava desconnectar, però li era impossible. Va decidir pujar a la cinta de córrer i va augmentar la velocitat més del compte. Córrer li feia una sensació de control, però al cap de pocs minuts el pit li cremava i les cames li pesaven com mai. Va parar de cop, enfadat. Es sentia més dèbil que de normal. No era cansament, es va dir. Era una mala nit.

A casa, va intentar arribar al seu objectiu amb la lectura. Va començar a llegir com si això li representés una obligació per a ell. Intentava concentrar-se, però les paraules no tenien sentit en la seva ment. El cap li anava ple de pensaments inútils. Va acabar tancant el llibre bruscament, irritat amb ell mateix.

Va sortir a passejar per no quedar-se tancat i aclarir la ment. El carrer li semblava un desastre: famílies lentes, nens cridant, gent que no tenia pressa, no hi havia cap ordre. Tot li recordava que el món no funcionava com a ell li agradaria. Al supermercat, una avaria a la caixa va provocar una cua interminable. En Toni notava com la impaciència creixia al seu interior.

Quan va arribar a casa, tot va empitjorar, la rentadora no funcionava. Va prémer botons, va obrir i tancar la porta, i va fer tot el possible per arreglar-la, però no ho aconseguia arreglar. Aquella petita avaria li va semblar una humiliació. Finalment, va trucar al servei tècnic sense cap èxit.

El primer dia de vacances per al Toni es podia resumir en un desastre absolut. El cansament que no era capaç d’admetre l’estava afectant més del que ell pensava.





Al vespre, assegut al sofà amb la llibreta plena de ratllades, en Toni se sentia estranyament buit. Exhaust, però incapaç d’admetre-ho. Va mirar el calendari. Només havia passat un dia.

Només un dia del mes maleït.

Va apagar el llum amb una clara conclusió: les vacances eren pitjor que la feina. I encara li quedaven trenta dies per demostrar-ho.