Les últimes setmanes es van fer eternes. A en Miquel li quedaven cada cop menys forces i aquell dia tan temut estava a punt d’arribar. Els familiars i els amics d’en Miquel estaven atents a les notícies que enviava cada dia. En Miquel, irlandès de naixement, tenia tota la família encara en un poblet al sud de Cork, just davant la costa sud del país. Vindrien a Catalunya pel funeral.

Recordava molt bé la trucada que va revelar la gran notícia a la família del seu marit. Des de l’altra línia del telèfon, a un dos mil km de casa seva, es va ofegar un crit horrorós. De tots els crits que sortien a les pel·lícules de por que havia mirat ella de jove no es comparaven amb el crit que va deixar anar la seva sogra. Aquell crit sí que va ser aterridor.



Amb el vestit negre penjat al darrere de la porta, la Marina esperava la trucada de l'hospital. Ahir els metges van fer-li una revisió a en Miquel: la seva temperatura corporal va baixar dràsticament en els últims tres dies. Sabia que allò passaria en aquests moments. En qualsevol moment. El rellotge de la paret era l'única cosa que se sentia. Tic-tac, ressonava dins el seu cap. Com si el temps s’estigués esgotant, com si una bomba estigués a punt d’explotar. De cop, la Marina va rebre un missatge: el cor se li va accelerar. Amb les mans tremoloses va obrir l’aplicació dels missatges esperant que fos la infermera, però per sort o desgràcia, era la cangur de la nena, que li enviava una foto de la seva filla amb la boca vermella plena de maduixes.



Se la va mirar durant una bona estona. Aquella nena tan bonica que havia sortit del ser ventre era la còpia exacta del seu marit: Ulls grossos d’un verd blavós, cabells rossos amb reflexos ataronjats acompanyats d’uns rínxols ben formats. Però a la Marina li era completament igual. Estava contenta que li hagués tocat la colorimetria del seu marit i no el nas aguilenc com tots el familiars d’en Miquel. La petita Júlia tenia un nassarró rodó amb un pont que semblava un tobogan, com el que tenia tota la família de la Marina. Per ella, la seva nena era perfecta, un àngel caigut del cel.



Poques hores després, la Júlia ja era a casa. Dutxada, sopada i dins el llitet tapada fins a dalt amb el seu peluix a la mà: una rata ben vestida amb una samarreta vermella de ratlles, uns pantalons bombatxos de color verd, unes sabatetes vermelles i sobre el cap un divertit barret de color groc. Va ser un regal de la família d’en Miquel quan la nena va néixer i a la que va poder formular paraules va començar a dir-li “rateta”. Aquest és el nom que li havia quedat al peluix.

Després de comprovar que la nena dormia, va pujar cap a la seva habitació. El pis no era pas petit, tenien tot el que podies demanar. Es va rentar la cara, les dents, es va posar el pijama i tremolant va entrar dins el llit de matrimoni. Llit que s’havia sentit buit i fred cada nit d'ençà que es van quedar a en Miquel a l'hospital. Amb la galta enganxada al coixí, una sensació d’angoixa la va tornar a consumir. No podia dormir. Li costava respirar les llàgrimes li sortien involuntàriament dels ulls. Tot el que portava a dintre havia explotat en forma de petites gotes d’aigua salada que li baixaven tan ràpidament per les galtes com per formar una cascada. Amb el coixí xop finalment es va poder adormir, amb una llàgrima encara rodolant-li per la galta.



L’alba es va colar per l'escletxa de la persiana. La llum va tocar primer la vora de la tauleta, després a terra i, finalment, els ulls de color mel de la Marina, inflats d’haver plorat tota la nit. Es va asseure al llit sense recordar en quin moment s’havia adormit. El silenci de l’habitació tenia un pes estrany. El mòbil se li va il·luminar: cinc trucades perdudes de l’hospital a les quatre de la matinada. S’havia acabat.



Es va vestir ràpidament, posant-se aquell vestit negre que feia dies que descansava darrere la porta de la seva habitació. Va passar per davant de la cuina fins a l’habitació de la Júlia. No havia menjat res des d'ahir a l'hora de dinar, però tenia moltes ganes de vomitar. Va despertar a la petita i la va vestir amb una rèplica exacta del vestit que portava ella. Li va lligar els rínxols de color mel amb un llacet i amb el biberó a la mà, la va carregar al cotxe direcció a l’hospital.



Va arribar a l’edifici amb el cor bategant-li tan ràpid que li ressonaven els batecs dins el cap, com si el cos no volgués acceptar la notícia que li cremava a la butxaca on guardava el mòbil. Les portes automàtiques es van obrir amb aquell sospir metàl·lic de sempre i l’olor de desinfectant els va recordar a totes les hores passades al costat del llit d’en Miquel, tocant acords de guitarra i llegint contes de fades a la nena.



Caminava pels passadissos amb la sensació estranya d’estar travessant el pol nord. L'hospital era fred, massa potser. No hi havia ningú, o això era el que li semblava a ella. No ho sabia. Cada timbre llunyà, cada plor, cada sirena eren part d’una obra de teatre on ella era l'única que no sabia el paper.



Va ser acompanyada al dipòsit de cadàvers pel Dr. Soler, qui li havia detectat la malaltia a en Miquel i havia realitzat la majoria de les proves. A l'entrar, va reconèixer els rínxols ataronjats d’en Miquel. La seva pell era totalment blanca, sense color, sense vida i aquells ulls tan bonics tancats. Uns ulls que no s’obririen mai més.



No va plorar de cop, de fet no li sortien les llàgrimes, No sabia com assimilar-ho. Va agrair la infermera per haver-se emportat a la nena per explicar-li el que li havia passat. Suposava que ho entendria, a la manera que els nens entenen les coses. Li va agafar la mà al cos immòbil d’en Miquel. La seva pell era tant freda que li va posar la pell de gallina i, en mirar aquella cara de aprop, va deixar tot el que havia estat acumulant tots aquests mesos de lluita.