Els minuts passen tan lentament que sembla que ja porta aquí més d’una hora. No ha passar més d’un minut. La nena, tota vestida de rosa, marxa de la seva falda cap a la taula de color blau al centre de la sala d’espera. S’asseu a una de les cadires i es posa a jugar amb una nina de cabell negre. Poc a poc, la sala es va buidant i a ella cada vegada, li costa més respirar. A les orelles el brunzit és més intens i la suor li cau cap a les galtes. A la llunyania s’escolta el plor d’un nen petit que surt de la consulta de la pediatra amb una tirita de dinosaures al braç. Li recorda molt a la Júlia, la seva nena de quasi tres anys, que no suporta anar al metge.

- Marina Valls, a la sala cinc, siusplau.- Criden des de megafonia. Agada la Júlia a coll, amb la nina encara a la mà i comença a caminar en silenci. El passadís és fosc. Encara que només hi hagin set portes, cada vegada sembla més llarg. La vista borrosa li impedeix saber ben bé cap a on camina. S’aferra a la petita panxa de la Júlia buscant un lloc segur per refugiar-se. L’infermera l’està esperant.

Quan va passar per aquella porta, una sensació de malestar la va consumir. No era una bona senyal. Res del que sortirà d’aquí és bo.

S’asseu a la cadira davant de la infermera amb la nena un altre cop a la falda. La Júlia, cruiosa, comença a observar tots els dibuixos que té la infermera enganxats al costat de la finestra. Quan els ha repassat tots un per un aixeca el dit assenyalant el dibuix del gatet blanc amb el collaret rosa i comença a fer miau amb so d’aprovació. L’infermera finalment va parlar: -Tornant a les proves fetes al teu marit la setmana passada, no han anat com esperàvem-. La calor va tornar i un cop més li relliscava la suor pel front-. Volíem dir-t’ho a tu primer, vam pensar que seria millor. El càncer cada vegada s’ha expandit més i està arribant als pulmons. Ja no és només als intestins. Ens sap molt de greu comunicar-li que al seu marit li queden aproximadament tres mesos de vida-.

Tres mesos de vida. Aquestes paraules li ressonaven una vegada i una altra dins els seu cap. No sabia què fer o dir.

El cor li bategava molt ràpid i li costava respirar amb normalitat. Tres mesos de vida. Els llums d’aquella sala li semblaven massa clars i no sabia ben bé on era. Tenia la sensació que perdia el control. Les man li tremolaven i una por molt forta li omplia el cap. Al seu cap es va reproduir aquells ulls blaus, els ulls dels que s’havia enamorat perdudament tancant-se per últim cop. Va ofegar un crit que tenia preparat dins a seu coll i va intentar calmar-se, però els seus pensaments anaven molt de pressa. Finalment, es va asseure amb amb l’ajuda de la infermera i va començar a respirar a poc a poc. Es va girar cap a un costat buscant la Júlia, però la nena ja portava una estona jugant amb les joguines de la consulta.

La infermera li va oferir un got d’aigua que ella no va rebutjar, i , amb les mans encara tremoloses se’l va acostar a la boca. Com miraria en Miquel a la cara sense plorar? Com li explicaria a una nena de gairebé tres anys que el seu pare no tornarà a casa? Com seria aquell petit apartament sense els acords de la guitarra i la veu d’en Miquel inventant-se una melodia?

Van passar quinze minuts. La infermera havia deixat la sala per portar els resultats de les proves als arxius. La Júlia ara estava estirant-li el braç en senyal d’avorriment. El rellotge de la consulta va tocar les tres de la tarda. Hora de la visita dels dissabtes. La infermera va obrir la porta i va dir: -Si vostè vol, té una hora de visita, estaria bé que a partir d’ara un recolzeu mútuament, ara més que mai-. Va agafar la Júlia a coll i va marxar ràpidament de la sala. Com si sortir d’aquell lloc fos la solució de tots els seus problemes.

- Júlia, vols anar a veure el papa?- li va preguntar a la seva filla. A la nena se li van il·luminar els ulls -Papa, papa- anava repetint metre la seva mare anava en direcció a l’habitació d’en Miquel. Abans, però, van parar-se a la biblioteca de l’hospital per tirar un llibre per la Júlia. Amb quasi tres anys la nena havia agafat una gran estima perls contes i li encantava que li expliquessin històries. Com el seu pare.

En entrar a l’habitació de l’hospital, en Miquel ja estava despert de la migdiada i se li van il·luminar els ulls en veure les dues persones més importants de la seva vida. Aquells ulls que tenia d’un blau tan tan clar, fred i brillant, gairebé elèctrics que eren tan difícils d’oblidar, una vegada més estaven plens de vida. Una vida que feia molt que no es transmetia. No va poder contenir les llàgrimes dels seus ulls i va dir ràpidament: -He d'anar al lavabo-. Va deixar sols al seu marit i la nena llegint un conte de fades.

Una setmana després ja s’havia transmès la notícia a en Miquel. Quan van entrar totes les infermeres i el doctor amb el cap cot, ho va entendre abans que ningú. Li quedava poc. Era massa jove per morir. Només tenia 42 anys i tenia moltes coses pendents. Veure la seva filla créixer, anar a veure la seva neboda, nascuda just feia mesos, tirar endavant el petit club de voleibol que havia creat al seu poble i sobretot, ser allà per la seva dona, la Marina.

Es va quedar congelat. Buit, I d’aquell buit va sortir una llàgrima. Aquells ulls blaus que un dia brillaven amb vida, poc a poc s’anaven ofegant en un mar de llàgrimes.