En Daniel es va despertar amb un soroll metàl·lic que ressonava per tot el passadís buit. La llum blanca de la nau entrava a raig pel finestral estret, dibuixant ombres llargues sobre les parets. Al principi va pensar que era un mal so de les canonades, però un pressentiment li va fer posar-se dret ràpidament. Algú més estava a la nau.
Sense fer soroll, va agafar l’artefacte negre de la butxaca i el va tornar a comprimir dins la seva forma de bola. Havia de ser sigil·lós: si el director o algun dels seus homes el descobria, tot el pla podia acabar abans d’hora.
Va sortir de l’habitació i va avançar per un corredor lateral que coneixia perfectament. Les llums parpellejaven intermitentment, i en Daniel es va adonar que no només el virus havia deixat la Terra gairebé buida, sinó que aquella nau també tenia els seus propis perills mecànics. Cada pas havia de ser calculat, cada respiració comptava.
Al girar un cantonada, va veure una porta lleugerament oberta i una figura de llum tènue movent-se a l’interior. No podia distingir qui era, però sabia que no podia atacar sense saber què hi havia dins. Es va amagar a l’ombra d’un conducte de ventilació i va escoltar amb atenció.
Una veu va parlar, calma però carregada de fredor:
—Hem detectat presència no autoritzada a la secció est—
—No serà res, només un sensor mal calibrat —va contestar una altra veu, més apagada.
En Daniel va respirar profundament. Aquells eren els primers passos de la seva infiltració real. No només havia d’assegurar-se de trobar recursos per sobreviure, sinó també d’aprendre les rutines de vigilància, els punts cecs i les claus d’accés que li permetrien avançar cap al cor de la nau: el despatx del director.
Va continuar avançant, esquivant càmeres i sensors amb la precisió que només algú que havia construït la nau podia tenir. Cada porta oberta que passava era una victòria silenciosa. Va passar per un corredor on els panells de vidre mostraven petits laboratoris buits, amb gàbies i estris que havien quedat abandonats. El record de tot el que aquell home havia fet li va fer apretar les dents: experiments amb persones, criatures desconegudes, proves de supervivència que havien acabat en morts.
En arribar a una sala de subministraments, va descobrir una petita reserva de menjar i mantes. No era gaire, però suficient per agafar forces. Mentrestant, va inspeccionar cada calaix, cada armariet: líquids per purificar l’aigua, bateries de recanvi, eines petites. Tot allò podia servir-li per crear trampes o tancar portes des de l’interior.
Mentre recollia el que podia carregar, va sentir un clic darrere seu.
—No esperàvem visitants tan aviat —va dir una veu nova, més propera i perillosa.
En Daniel es va girar lentament, amb el cor disparat. Dins de l’habitació hi havia una figura alta, coberta per un uniforme fosc i amb una mirada que el va fer tremolar, però només un segon. Ja estava preparat: la seva venjança només havia començat.
Però abans d’enfrontar-se-hi, va decidir que no podia deixar-se veure. Es va llençar a un racó fosc, amagant-se darrere d’un armariet metàl·lic. Observava atentament la figura que començava a inspeccionar la sala. En Daniel sabia que havia de ser pacient, mesurar cada moviment, esperar el moment adequat per actuar.
A mesura que la tensió creixia, va començar a planificar mentalment el següent pas: calia arribar a les càmeres de control sense ser vist, desactivar alarmes i preparar trampes. La nau era el seu domini, però cada segon que passava augmentava el risc. Si feia un error, tot podria acabar abans d’hora.
Finalment, mentre l’ombreta de la figura es movia cap a l’altra punta de la sala, en Daniel va decidir avançar sigil·losament cap al passadís que portava al sector est. Cada respiració era un compte enrere. La seva ment calculava cada possible escapatòria, cada moviment del seu enemic. La nau era immensa, i ell la coneixia com la seva pròpia mà. Aquesta era la seva oportunitat per començar a reprendre el control i assegurar-se que cap dels plans del director funciones.
