En Daniel no tenia clar del tot com aconseguir entrar a la nau, res d'això estava planejat.



Els treballadors se’l miraven astorats des de la sala de vigilància, a uns tres-cents metres d’on estava ell. Havia de pensar ràpid si volia sobreviure, es va treure un artefacte petit i negre de la butxaca i va pressionar el botó que tenia. La bola es va obrir i en va sortir una espècie de clau que podia obrir qualsevol porta o candau.



Va decidir pujar per una de les potes que aguantaven la nau, si volia arribar a temps havia de pujar a una velocitat immensa. Només faltava un minut i mig per a l'enlairament. Els braços li cremaven per l’esforç, mai havia sigut un gran atleta, però no va parar d’escalar.



Quan va arribar a dalt estava exhaust, però no podia perdre temps, en uns vint segons moriria si no actuava.



Va agafar la clau i va obrir una trapa per on va entrar amb dos segons de marge. Es va asseure al terra i va respirar tranquil ja a dins de la nau.



No havia entrat allí sense raó:

Feia uns anys que treballava en aquesta empresa dedicada a intentar de salvar la raça humana de l’extinció. Hi havia un virus mortal que es propagava només tocant a algú altre, aquest virus matava molt ràpidament i això va provocar que la població disminuís dràsticament.



Aquesta nau en teoria només anava a buscar un planeta habitable amb condicions semblants a les de la Terra, però feia poc, en Daniel havia descobert que en realitat la nau transportava les coses més importants per a sobreviure i unes quantes persones, entre elles el director de l'empresa, un home cruel que havia matat a molta gent amb els seus experiments.



Tenia planejat abandonar a la seva sort a la resta d’habitants de la Terra.



Tot això ho va sentir de pura casualitat quan passava per davant del despatx del director, que es deia Axel. Mai s’havien portat molt bé, de fet, no havia fet fora a en Daniel perquè era imprescindible, ja que ell va ser un del que va construir la nau sense saber la seva veritable funció. Bàsicament, aquella nau era el projecte de la vida d’en Daniel, que va estar anys dissenyant-la i fent-la. Gràcies a això, sabia com ubicar-se perfectament a la nau i com prendre el seu control.



Ell sabia que si girava cap a la dreta trobaria una zona plena d’habitacions buides, ja que la idea era portar gent a dins de la nau, però al final no hi va pujar gairebé ningú, va agafar una habitació més apartada i s’hi va instal·lar. No tenia gens de por que aparegués algú, la nau era immensa i aquella era una zona apartada, estava segur. S’estava morint de gana, però no hi havia menjar, també tenia fred però no hi havia mantes. Només una habitació buida amb un llit petit i un lavabo.



Abans d’anar a dormir, va escriure a la paret de l’habitació amb un bolígraf que portava a l’altra butxaca el seu pla per a aconseguir controlar la nau.



L'endemà aniria a buscar rescursos per a sobreviure i després assassinaria al director i als seus companys, tal com havien fet ells amb moltíssima altra gent. I llavors sí, va anar a dormir.