La porta secreta es va tancar darrere seu amb un cop sec i contundent. Durant un instant, el soroll va ressonar per tot el passadís, com si la base sencera reaccionés a la seva fugida. Després, el rugit dels motors va quedar esmorteït, però encara es percebia com un batec profund, constant, que feia vibrar les parets metàl·liques.

En Daniel es va recolzar contra la paret i va respirar amb dificultat. Sentia els pulmons cremar i les cames tremolar-li. Havien corregut massa, massa de pressa, i el temps se’ls escolava entre els dits. En algun punt invisible del sistema, el compte enrere continuava avançant, implacable.

La noia de la polsera blava no es va aturar. Caminava amb pas ferm, sense dubtar, com si conegués cada racó del lloc, cada corba del passadís, cada sensor amagat. Les llums blanques del sostre s’encenien una rere l’altra al seu pas, creant un camí lluminós que semblava obeir-la.

En Daniel la mirava amb atenció. Hi havia alguna cosa en ella que no acabava d’entendre: una combinació estranya de seguretat, misteri i una tristesa silenciosa que amagava darrere els ulls.

—Falten pocs segons —va dir finalment, amb la veu trencada—. No hi arribarem.

Ella no es va girar.

—Sí que hi arribarem —va respondre amb calma—. La nau encara no pot marxar sense els records.

En Daniel es va aturar de cop.

—Com ho saps?

La noia es va girar lentament i el va mirar als ulls. Durant un instant, el soroll dels motors va desaparèixer. Tot va quedar suspès, com si el temps s’hagués congelat.

—Perquè jo els vaig crear.

Aquelles paraules van caure com una descàrrega elèctrica.

—Què…? —va murmurar en Daniel, sense acabar de comprendre—. Tu… com pots haver creat records?

Abans que ella pogués respondre, l’Arxiu S va començar a brillar sota la jaqueta d’en Daniel. Una llum blavosa, suau però intensa, va omplir el passadís. Les parets metàl·liques reflectien aquell resplendor estrany, com si el lloc s’hagués transformat.

En Daniel va sentir una pressió al cap, una sensació desconeguda, com si algú obrís una porta dins la seva ment. De sobte, les imatges van aparèixer sense permís: una nena corrent per un camp verd, una ciutat en flames sota un cel vermell, dues persones prometent-se fidelitat sota un estel fugaç.

—Para! —va cridar, agafant-se el cap—. Què m’està passant?

—Els records s’estan despertant —va explicar ella, amb veu greu—. L’Arxiu sap que estem a prop del nucli. Reacciona.

Un avís metàl·lic va ressonar per tota la base.

—Quaranta segons per a l’enlairament.

El terra va tremolar amb més força. Alguna cosa no anava bé. Les llums van parpellejar i una alarma desconeguda va començar a sonar, estrident i inquietant.

—Ens han descobert —va murmurar la noia—. El sistema central ha detectat l’activació de l’Arxiu. No volen que aquests records surtin d’aquí.

Sense perdre temps, va arrencar a córrer cap a una porta circular marcada amb el símbol de la cabina principal. En Daniel la va seguir, tot i que el cap li bullia d’imatges confuses i emocions que no li pertanyien.

Quan ella va posar la mà sobre el lector, una llum vermella es va encendre.

—Accés denegat —va anunciar una veu mecànica.

La noia va apretar les dents, frustrada.

—Ho han bloquejat des del centre de control.

—Aleshores… ja està? —va preguntar en Daniel, amb por—. Hem perdut?

Ella va negar amb el cap.

—Encara hi ha una altra manera.

—Quina?

Ella el va mirar fixament, amb una barreja de decisió i tristesa.

—Algú haurà de quedar-se enrere i activar el protocol manual.

En Daniel va sentir un nus a l’estómac.

—Què vol dir això?

—Vol dir quedar atrapat aquí quan la nau s’enlairi —va respondre ella en veu baixa—. Sense sortida.

Un nou avís va ressonar:

—Deu segons.

El sistema de propulsió començava a rugir. El foc ja s’estava preparant. L’aire vibrava.

En Daniel va estrènyer l’Arxiu S entre les mans. Aquell petit objecte contenia vides senceres, històries oblidades, fragments d’ànimes.

Va mirar la noia.

—No penso deixar-te sola.

Ella va somriure, tristament.

—Encara no saps qui sóc, Daniel.

—No m’importa —va respondre—. Només sé que no fugiré.

Cinc segons.

Ella va fer un pas cap a ell.

—Aleshores… ho decidirem junts.

Tres.

Dos.

Un.

I, de sobte, tot es va quedar en silenci.