El compte enrere avançava sense pietat. A la pantalla gegant, els números brillaven com ulls freds: tres minuts. En Daniel respirava ràpid, amb l’aire sec de la base enganxant-se-li a la gola. Des de sota la plataforma, la nau semblava un monstre adormit, alta com un edifici i ampla com un camp de futbol. Sabia què passaria després. Ho havia memoritzat tot. Dos minuts: motors. Un minut: injectors. Zero: foc, llum i silenci per a qui no fos a dins.



Però avui no era un dia normal. Avui hi havia records en joc.



En Daniel va tocar el dispositiu que duia a la butxaca interior de la jaqueta. Era petit, metàl·lic i calent, com si tingués vida pròpia. L’havien anomenat Arxiu S. Dins, hi havia fragments de vides: rialles, pors, somnis. Records reals. I algú els havia creat, ordenat i guardat com si fossin pedres precioses. Aquella persona era coneguda amb un nom que corria en murmuris pels passadissos: la creadora de records.



Ningú sabia qui era. Alguns deien que era una científica genial. Altres, que només era una noia amb una memòria impossible. En Daniel només sabia una cosa: si l’Arxiu S no arribava a la cabina principal abans de l’enlairament, tot s’hauria acabat. No només per a ell, sinó per a la veritat.



Un altaveu va grinyolar. “Dos minuts.” Els motors van despertar amb un bram profund. El terra va vibrar sota els seus peus. En Daniel va mirar amunt i va imaginar el foc caient com una pluja mortal. Va pensar en la Lluna, en el cel negre i en el viatge sense retorn.



Va córrer.



Cada pas era una lluita contra el temps. Les llums vermelles parpellejaven. El soroll creixia. A un passadís lateral, va veure una ombra moure’s. Una noia amb els cabells curts i una mirada decidida el va observar un segon. Duia una polsera blava que brillava suaument.



“Tu tens els records,” va dir ella, amb veu baixa però ferma.



“Tu ets…?” va començar en Daniel.



“Després,” va respondre ella. “Ara, corre.”

Un minut. Els injectors es van activar amb un xiscle agut. La noia va obrir una porta secreta. A dins, l’aire era fred i ple d’electricitat. En Daniel va sentir que el dispositiu vibrava, com si reconegués la seva creadora.



Zero encara no havia arribat. Però ja no hi havia marxa enrere.