Quan van arribar tothom ja era assegut, però la professora de català, la Joana, no els hi va posar retard només els va avisar. Es van asseure a davant de tot, l’únic lloc que quedava buit. A la següent hora es van haver de separar, en marc tenia biologia i havia de fer una pràctica al laboratori i en Joan, dibuix tècnic. En arribar a l’aula en Marc es va asseure amb la Maria, havien anat junts a classe des de primer de la ESO.



Has entès alguna cosa del que acaba d’explicar el profe? – va preguntar en Marc.



Què has dit? – va preguntar la Maria mentre es treia l’auricular – estava escoltant música.



Res, ja veig que tu t’has enterat menys que jo – va respondre rient.



Just en aquell moment a en Marc li va venir una idea magnífica, preguntaria al professor de química que tan certa era un prova d’ADN. Va esperar al final de classe i quan va sonar el timbre es va apropar a ell.



—Ferran —va dir en Marc, amb un fil de veu que intentava dissimular els nervis—, tinc una pregunta sobre les proves d’ADN.



El professor de química va alçar les celles, encuriosit.



—Digues, Marc.



—Fins a quin punt són fiables? Vull dir… poden equivocar-se?

En Ferran es va recolzar a la taula.



—Si es fan correctament i en un laboratori acreditat, la fiabilitat és altíssima. En proves de paternitat o maternitat, la probabilitat d’encert és superior al 99,9%. Per què ho preguntes?

En Marc va dubtar un segon.



—Per curiositat… hem estat parlant del tema a casa.



El professor va assentir, sense donar-hi més importància. Però dins del cap d’en Marc, aquella resposta ressonava com una confirmació: si ho feien, sabrien la veritat.



Va arribar el dia de l’analítica a la clínica. En Marc gairebé no havia dormit. Mentre caminava pels passadissos blancs, el cor li bategava tan fort que tenia por que tothom el pogués sentir.



I llavors la va veure.



La metgessa que potser era la seva mare revisava uns papers darrere el taulell. Els seus ulls eren exactament com els recordava: del mateix to mel, amb aquella lluentor especial. Però quan va buscar amb la mirada la petita marca de naixement prop del coll… no hi era.



O potser no es veia.



Mentre ella s’acostava per preparar-li l’extracció de sang, en Marc es va fixar en un detall: a la bata blanca hi havia enganxat un cabell llarg i fosc.



El cor li va fer un tomb.



Havia de ser discret. No podia arrencar-lo sense més. Quan la metgessa es va girar un moment per agafar el material, en Marc va fer veure que li queia el bolígraf a terra.



—Perdó… —va murmurar, ajupint-se.



En ajupir-se, es va acostar prou a la bata. Amb un moviment ràpid i suau, va pessigar el cabell que sobresortia i el va amagar dins el puny tancat. Tot va durar un segon. Quan es va aixecar, la metgessa ja tornava cap a ell.



—Estàs bé? —li va preguntar ella.



—Sí… sí.



Ella no s’havia adonat de res.



En Marc va sortir de la clínica amb el cabell ben guardat dins d’un mocador de paper. Sentia que acabava de fer una cosa enorme.



Aquella mateixa tarda va anar a casa d’en Joan.



—Ho tens? —va preguntar el seu amic, nerviós.



En Marc va obrir el mocador amb cura.



—Sí.



—Doncs ara falta el teu.



En Joan, decidit, es va arrencar un cabell.



—Au, ja està. Això sí que és amistat —va dir fent broma, tot i que els dos sabien que el que estaven fent era molt seriós.



Van preparar el sobre amb les mostres i el van enviar a un laboratori especialitzat en proves d’ADN. Van posar l’adreça d’en Joan perquè l’àvia d’en Marc no sospités res.



—Diu que tardaran una setmana —va llegir en Joan a la web.



Una setmana.



Semblava una eternitat.



Els dies següents van ser els més llargs de la seva vida.



En Marc gairebé no menjava. A casa, l’àvia el mirava amb preocupació.



—Marc, què et passa? No has tocat el plat.



—No em trobo gaire bé… —mentia ell, sense aixecar la mirada.



—Et noto estrany aquests dies.



Ell sabia que l’àvia s’amoïnava. Però no podia explicar-li res. Encara no.



Va decidir no anar a l’institut durant uns dies. Li va dir a l’àvia que es trobava malament, que potser era un virus. Ella va avisar al centre.



Els professors li enviaven la feina per correu i ell feia els exercicis a casa per no perdre el ritme. Però li costava concentrar-se. Cada problema de matemàtiques es barrejava amb la mateixa pregunta: I si sí? I si no?

Cada tarda trucava a en Joan.



—Ha arribat? —preguntava abans fins i tot de dir hola.



—No, Marc. Encara no.



—Segur?

—Segur. Tranquil.



Però en Marc no podia estar tranquil. A les nits imaginava totes les possibilitats. Si era la seva mare… potser podria preguntar-li per què l’havia abandonat. Potser hi havia una explicació. Potser no el va deixar perquè volgués.



El narrador, que coneixia els seus pensaments més profunds, sabia que en el fons en Marc només volia una cosa: sentir que no havia estat rebutjat.



Al cap d’una setmana exacta, ja no podia més.



—Vaig a casa teva —li va dir a en Joan per telèfon.



—Vine.



Van estar parlant al menjador, intentant fer veure que era una tarda normal. Parlaven de qualsevol cosa: de la pràctica de biologia que s’havia perdut, del professor de dibuix tècnic…

—Baixo un moment a buscar una cosa —va dir en Joan de sobte.



En Marc va assentir, distret.



Van passar uns segons.



I de cop—

—Aaaaah!

Un crit des del pis de baix.



—Joan! —va cridar en Marc, espantat.



Va baixar corrent les escales, el cor a punt de sortir-li del pit.



Quan va arribar al replà, de sobte… PUM!

Confeti per tot arreu.



En Joan va sortir d’amagat d’un racó, rient com un boig.



—ÉS LA TEVA MARE! —va cridar.



En Marc es va quedar immòbil.



—Què?

—Ha arribat la carta! Ho he mirat! Coincidència del 99,9%! És ella, Marc! És la teva mare!

El món es va aturar un segon.



Tot el pes d’aquella setmana, tota l’angoixa, tota la por… es va transformar en una allau d’emoció. En Marc va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes.



—De veritat? —va murmurar.



—De veritat.



Una llàgrima li va relliscar galta avall. No s’ho podia creure. Després de tants anys, potser per fi tindria respostes.



En Joan el va abraçar fort.



I per primera vegada en molt de temps, en Marc va sentir que el buit que portava dins començava, molt a poc a poc, a omplir-se.



En Joan encara reia mentre recollia el confeti del terra, però en Marc ja no escoltava res més. Només podia pensar en una cosa: era ella.



—Dona’m el sobre —va dir amb la veu tremolosa.



En Joan li va allargar la carta. En Marc la va agafar amb les mans una mica suades. A dins hi havia el full amb el resultat: compatibilitat del 99,9%. Científicament indiscutible. Emocionalment, un terratrèmol.



—Què faràs ara? —va preguntar en Joan, més seriós.



En Marc va mirar el paper uns segons.



—No ho sé… —va admetre—. Vull dir-li… però no sé com.



Aquella nit gairebé no va dormir. El full estava damunt la seva taula, com si el mirés. Només havia d’anar a la clínica i ensenyar-l’hi. Tan fàcil… i tan impossible alhora.



L’endemà, sense avisar ningú, va anar fins a la clínica. El cor li bategava tan fort com el dia de l’analítica. Portava el sobre dins la motxilla.



Va esperar que la recepció estigués una mica buida. La metgessa… La seva mare era dins del despatx, parlant per telèfon. La porta estava entreoberta.



En Marc es va acostar. La va veure de perfil. Aquells ulls… ara sabia que no era imaginació seva.



Va treure el sobre de la motxilla.



Podria entrar. Podria dir: “Soc el teu fill.”

Però les paraules no li sortien. I si ella no volia saber res? I si hi havia una explicació terrible? I si tornava a sentir-se rebutjat?

Amb el cor encongit, va aprofitar que la recepcionista cridava la metgessa per una urgència. Quan el despatx va quedar buit uns segons, en Marc va entrar ràpidament.



Va deixar el sobre damunt la taula, ben visible.



A fora hi va escriure només una paraula: “Per a tu.”

I va marxar abans que les cames li fallessin.



Els dies següents van ser diferents. Ja no era l’espera d’un resultat. Ara era l’espera d’una reacció.



En Marc va estar molts dies pensant en si havia pres la decisio correcta en deixar-li el sobre sobre la taula, potser no l’havia vist perque a la taula hi havia altres papers, o potser l’havia torat sense ni tan sols obrir-lo.



El quart dia, a la tarda, mentre l’àvia era a la cuina, van trucar al timbre.



Ding-dong.



En Marc es va quedar quiet al passadís.



—Marc, pots obrir? —va cridar l’àvia.



Va caminar fins a la porta com si anés sota l’aigua. Va agafar el pom. El va girar.



I quan va obrir…

Era ella.



La metgessa.



Sense bata. Amb roba senzilla. Els ulls brillants… i vermells, com si hagués plorat.



Durant uns segons, cap dels dos va dir res.



—Marc? —va dir ella suaument.



Sentir el seu nom als llavis d’ella li va travessar l’ànima.



—Sí… —va respondre gairebé en un xiuxiueig.



Ella va empassar saliva.



—He llegit el que vas deixar a la meva taula.



Silenci.



—És veritat? —va preguntar ell, amb la veu trencada.



A ella li va tremolar el llavi inferior.



—Sí. És veritat.



En Marc va notar com el món tornava a moure’s, però aquesta vegada no s’enfonsava. Aquesta vegada s’obria.



—Per què? —li va sortir finalment, amb anys de dolor concentrats en una sola paraula.



Ella va fer un pas endavant.



—Si em deixes passar… t’ho explicaré tot.



L'àvia va sortir de la cuina per veure qui havia trucat, en veure a la dona que hi havia parada a la cuina se li va caure la cullera de la mà i va fer un soroll que va ressonar per tot el passadís.