Li van dir que s’assegués un moment al sofà de la sala d’espera que de seguida l’atendrien. I això va fer en marc: es va asseure lentament sobre el seient del color blanc. Els minuts allà assegut semblaven hores. Mirava el rellotge constantment, i més d’una vegada va dubtar si aixecar-se i marxar. Tot i això, sentia alguna cosa dins seu que li deia que es quedés.

Una gota de suor li regalimava pel costat de la cara com si fos aigua. El cor li bategava amb força. Era avui o mai. De cop, va sentir una veu que cridava el seu nom:



– Marc Serra?



Es va aixecar d’un bot. Les cames li tremolaven mentre caminava cap a la sala i per cada pas que donava sentia que li pesaven cada vegada més els peus. Quan va entrar es va quedar paralitzat.

Davant seu hi havia uns ulls dels quals mai podria dubtar. Uns ulls amb una mirada trista i un color blau intens, semblant al de l'oceà. Eren els ulls dels seus records, els de la dona que havia estat buscant durant tants anys sense tenir èxit; els ulls de la seva mare.



En aquell moment va sentir que la seva vida faria un gir de seixanta graus. Res tornaria a ser com abans. Però ràpidament va treure’s aquestes idees del cap; no volia anticipar-se ni treure conclusions precipitades. Va respirar profundament i es va asseure com un pacient normal, com si hagués vingut per una simple revisió mèdica per l’asma. La metgessa dels ulls blaus va fer la seva feina amb normalitat; li va escoltar els pulmons, va fer algunes preguntes i li va dir que s’hauria de fer una analítica. Quan va acabar es va acomiadar amb educació com si no hagués vingut per res en concret.



En Marc va sortir de la clínica confós, amb els pensaments barrejats i sense saber què fer. Va decidir que no prendria cap decisió precipitada. I seguidament va continuar el seu trajecte cap a casa del seu millor amic, en Joan. Necessitava explicar-li el que havia passat. Ell havia estat qui l’havia ajudat durant molts anys a buscar a la seva mare, i potser, aquesta vegada, havien encertat.

L’habitació d’en Joan era petita però acollidora. Les parets eren d’un color turquesa molt suau i estaven plenes de pòsters d’animes.Un dels personatges que estava en aquella paret s’assemblava molt a en Joan, amb els cabells blaus, les celles negres i poblades i un somriure tímid. En Joan s’havia tenyit els cabells per assemblar-se al seu personatge preferit perquè en Marc sempre li deia que tenia una certa semblança amb ell. També l'apassionava la informàtica, i per això havia ajudat a en Marc; tenia una gran habilitat amb els ordinadors. En un racó de l’habitació hi havia el llit, completament desordenat i al costat una tauleta de nit amb una fotografia d’en Marc i en Joan de petits somrient i abraçats. En aquella fotografia hi havia certa semblança entre ells dos.



– Què vols prendre? – li va preguntar en Joan.



– Un got d’aigua, tio. Necessito relaxar-me.



Al cap d’una estona, en Joan va tronar amb una tassa de cafè, un got d’aigua pel seu amic i unes galetes per acompanyar:



– Alguna novetat? - va preguntar encuriosit en Joan mentre bevia el seu cafè.



– Bé… Sí. - va respondre en Marc mirant a terra amb desconcert.



– Doncs comença a explicar noi.



– Com ja saps he anat a la seva clínica i me l’he trobat.



– I doncs? Saps si és ella?



– No n'estic segur. La veritat és que la seva mirada és idèntica a la de la meva mare, aquella mirada tan característica i única. Només en veure-la m’ha transportat als pocs records que tinc d’ella a la infància.



– Llavors… És ella?! - va preguntar en Joan quasi aixecant-se.



– No ho sé, tio. Hi ha una cosa que no m’acaba de quadrar. La meva mare tenia una marca de naixement just al costat de l'ull ben gran i d’un color marró que jo mai podria oblidar. Però ella no la té.



– Això no és res, tio. Probablement se l’haurà tret amb làser o alguna cosa d’aquestes que hi ha avui en dia. Potser un dia li va deixar d’agradar i va decidir treure-se-la, ja saps, coses d’aquestes de les dones. No ho creus? Jo dic que és una probabilitat - va dir en Joan molt confiat.



– Pot ser… - va respondre en Marc encara que no creia gaire en aquella teoria del seu amic.



– Amb aquesta cara que poses crec que no t’he convençut gaire.



– Ets molt graciós, no? – va respondre en Marc seguint la broma d’en Joan.



– Va, deixem ja la brometa – va dir en Joan posant-se seriós. –Com ja sabràs soc una persona molt intel·ligent i he pensat en què podem fer per descobrir si és realment ella.



– Aquest somriure teu no m’agrada gaire. Sé que no estàs pensant en res bo.



– És boníssima la idea, tu escolta. Ho vaig veure l’altre dia en un anime.



– Tu i els teus animes. Amb això ja no em queden esperances – va dir rient d’ell.



– Mira, si aconseguim un cabell d’ella i agafem un de teu també, podem fer una prova d’ADN que ens ho deixarà ven clar.



– Sí, molt bona idea. – va dir en Marc amb un to sarcàstic.



– Ara només falta saber com farem per arrencar-li un cabell a la pobra dona. Has de millorar això de dir el primer que et passa pel cap.



– Ho dic de debò. És només un cabell, no costarà gaire. Tens l'analítica la setmana que ve no? – va preguntar posant-se seriós.



– No sé jo eh. Les teves idees no m’agraden.



– No perds res intentant-ho. O potser tu tens alguna idea millor?



– La veritat és que no. Però ja veuràs que d'aquí a uns dies tindré una idea molt millor que la teva.



– Per cert, ja s’està fent fosc hauria d’anar tirant, l’àvia es preocuparà. – va dir en Marc mentre agafava la seva jaqueta.



– Bé doncs ja veurem si és cert. – va respondre en Joan.



En Joan va acompanyar a en Marc fins a la porta i es van acomiadar. En Marc va caminar cap a casa mentre rumiava en alguna idea per provar d’esbrinar si realment era la seva mare o no. Abans d’adonar-se’n ja havia arribat a casa:



– Iaia ja soc aquí! — va cridar.



Després de treure’s les sabates va anar cap a la cuina i es va trobar a la seva àvia. Estava fent una sopa de galets, la seva preferida:

– A on has estat, fillet? Estava preocupada per tu.



– A casa del Joan, iaia.



– Doncs asseu-te que ara et dono la sopa, deus estar molt cansat.



Aquella nit en Marc gairebé no va poder dormir, es va estirar al llit mirant cap al sostre mentre pensava en la seva situació. Potser estava a punt de conèixer a la seva mare, la qual feia tants anys que buscava. Tota mena de pensaments se li van creuar pel cap, alguns d’ells no el van deixar ni dormir. Volia saber per què la seva mare l’havia deixat amb la seva àvia i ella havia marxat sense deixar cap rastre.

Esperava escoltar una resposta que pogués fer que la perdonés per haver-lo abandonat sense mantenir contacte amb ell. Sempre que intentava preguntar a l’àvia no havia tingut èxit, ella sempre deia que ja és velleta i, per tant, no ho recordava. Encara que en Marc sospitava que l'àvia no deia la veritat.

El cap de setmana va passar i el dia de l’analítica per tornar a veure a la metgessa dels ulls blaus s’anava apropant. Dilluns, en Marc i en Joan es van trobar per anar junts a l’institut com de costum i en Joan li va preguntar si ja havia pensat en una idea millor que la seva:



– No tio, m’he passat tot el finde pensant però sense gaire èxit.



– No que anaves a trobar un pla millor que el meu? – va dir en Joan rient d’ell.



– He estat pensant, potser sí que hauré d’acceptar aquesta pèssima idea teva.



– Has pensat en com ho farem? – va preguntar.



– Ja saps que jo no soc com tu, ho tenia tot pensat des del principi. Quedem avui a casa meva després de l’insti i ja discutirem els detalls– va respondre.– Però ara corre, que arribem tard!