Passen els dies i Marc continua arrossegant aquell malestar que no sap explicar amb paraules. No hi ha passat res greu, però tampoc res que li faça sentir-se bé. No si es sent així per algun motiu en especial o per molts a la vegada. Tot pareix igual, però per dins sent que tot va malament. A classe escolta als professors, però de vegades se’n va amb el pensament a un altre lloc. Mira la pissarra, però no recorda què acaben d’explicar. Els seus amics parlen de coses normals, de sèries, de videojocs o del cap de setmana, i ell intenta seguir la conversa, però moltes vegades només assenteix sense dir res perquè es troba immers en els seis pensaments o perquè no té ànims per a res i per tant, no té res a dir.

Cada nit, abans de dormir, recorda el moment en què va decidir no entrar a la consulta del psicòleg amb un cert penediment. Aquella imatge li torna una vegada i una altra al cap. Pensa que potser, si haguera entrat, ara se sentiria diferent. Aquesta idea li crea encara més frustració i culpa. Se sent dèbil per no haver sigut capaç de fer un pas tan senzill com entrar-hi.

Després de donar-li moltes voltes, decideix tornar-hi. Sap que no pot continuar així molt més temps perquè sense saber el motiu es troba malament. Un matí, sense dir res a ningú, ix de casa i camina fins a la consulta. El camí se li fa llarg, encara que no està molt lluny.Marc està ple de dubtes, però també d’una xicoteta esperança que intenta no perdre.

Quan arriba davant de la porta per segona vegada, el cor li torna a bategar fort. Els mateixos pensaments apareixen al seu cap: “i si no serveix de res?”, “i si no sé què dir?”, “i si ho estic exagerant tot?”, “i si em jutgen per estar així”?. Durant uns segons es queda quiet, mirant la porta, com l’altra vegada. Però aquesta vegada pensa en com s’ha sentit aquests dies i en com no vol continuar igual. Pren aire profundament i, sense donar-se més temps per a dubtar, obri la porta i entra.

Una dona el mira des de darrere del moble de recepció. Sembla tranquil·la i li somriu lleugerament. Eixe gest fa que Marc se senta un poc menys nerviós. Ella li diu amb veu suau que s’assega un moment al sofà de la sala d’espera, que en uns minuts l’atendran. Marc assenteix amb el cap, encara que no li ix cap paraula.

Camina lentament fins al sofà, com si tinguera por de molestar. S’asseu amb cura i posa les mans damunt de les cames. No sap què fer amb elles, les mou un poc, les junta, les separa sense cap tipus de control sobre el seu cos. Mira al seu voltant amb curiositat. La sala és senzilla, amb parets clares i una llum que no molesta. Hi ha revistes damunt d’una tauleta, però no s’anima a agafar-ne cap.

Hi ha altres persones assegudes, tal vegada amb una història semblant. Algunes miren el mòbil, altres miren al buit. Marc pensa que totes deuen estar allí per algun motiu, encara que siga diferent del seu. Això el fa sentir menys sol. El temps passa molt lentament. Escolta veus baixes, passos pel passadís i el tic-tac d’un rellotge. Cada soroll sembla més fort de lo normal.

Comença a pensar en tot el que l’ha portat fins allí. Recorda els dies en què s’ha sentit perdut, les nits en què li ha costat o no ha pogut dormir, els moments en què ho necessitava i no podia concentrar-se per culpa dels pensaments que li rondaven i no el deixaven tranquil i els moments en què ha pensat que no valia prou. Per moments pensa a alçar-se i anar-se’n, però no ho fa. Alguna cosa el manté assegut. Potser és la sensació de calma del lloc o el fet de sentir que, per fi, està fent alguna cosa bona per ell mateix.

Per primera vegada en molt de temps, té una xicoteta esperança d’eixir d’aquell pou en què sent que està atrapat i trobar-hi l'eixida.