Fa més de cinc minuts que està a la cantonada del davant, mirant fixament cap a la porta sense saber què fer. Marc no sap si entrar ara o tornar un altre dia amb els mateixos dubtes d’avui. El rellotge del mòbil vibra lleument a la butxaca, però ell no el mira. No vol saber quina hora és. El temps pareix parat, com si el món s’haguera detingut només per observar-lo a ell i esperar que prenga una decisió.
Els cotxes passen pel carrer, alguns massa ràpid, altres més lents. Una dona parla pel telèfon mentre camina, un home passeja el gos i un grup de joves riuen sense parar. Tot continua igual, però Marc se sent completament fora de lloc. Té la sensació que no encaixa en cap lloc, ni tan sols en aquell carrer que ha recorregut tantes vegades.
Marc és un jove de l’IES Vila-Roja que sembla un estudiant normal. A classe sempre ha sigut responsable, fa els deures i mai ha causat problemes. Els professors confien en ell i els seus pares pensen que tot va bé. Però ningú sap realment el que passa pel seu cap. Com tots, arrossega molts problemes que ja no és capaç de controlar. Pensaments que apareixen sense avisar, dubtes constants i inseguretats que li fan sentir-se inferior als altres. A vegades, fins i tot, imagina situacions que no han passat i que probablement mai passaran, però que igualment el fan patir.
Fa temps que se sent estrany. No sabria explicar-ho amb paraules, però és com si portara un pes a dins que no desapareix mai. Hi ha dies en què tot li costa més: alçar-se del llit, parlar amb els seus amics, concentrar-se a classe. Altres dies sembla que està millor, però de sobte tot torna a enfonsar-se sense cap motiu clar.
Es troba davant de la consulta d’un psicòleg. Només veure el cartell ja li entra un nus a l’estómac. Sap que, tot i que per a la resta siga un bon estudiant i un xic sense problemes aparents, no està bé. Ha pensat moltes vegades que potser exagera, que això li passa a tothom, però cada dia se sent més perdut. Vol acabar amb aquesta sensació, vol entendre què li passa i per què se sent així.
Cada vegada que pensa a entrar, una veu dins del seu cap li diu que no està preparat. Li diu que potser no sabrà què dir, que farà el ridícul, que el psicòleg pensarà que els seus problemes no són importants. També té por del que puga descobrir sobre ell mateix. I si realment hi ha alguna cosa que no va bé?
L’edifici és menut, però sembla acollidor. Les parets són clares i la porta d’un to blau que li recorda a la mar. Marc pensa que encara està a temps de girar-se i anar-se’n a casa, fer com si res haguera passat. Podria tancar-se a la seua habitació, escoltar música i intentar oblidar-ho tot, com ha fet tantes altres vegades.
Però també és conscient que, si se’n va, demà es despertarà exactament igual. Amb la mateixa sensació de buit al pit, amb els mateixos pensaments rodant-li pel cap sense parar. Sap que fugir no soluciona res, però encara així, la por és més forta.
Respira fons una vegada, després una altra. Nota com el cor li batega ràpid i com les mans li tremolen lleugerament. Intenta convéncer-se que no passa res, que només és entrar i parlar. Però el seu cos no reacciona com voldria.
Finalment, sense pensar-ho massa, comença a caminar cap a sa casa. Cada pas se li fa pesat, com si arrossegara els peus. Sap que s’arrepentirà, ho sap des del primer moment, però ara mateix no es veu capaç de fer-ho diferent. Mentre s’allunya, no pot evitar sentir que ha deixat escapar una oportunitat important, encara que no sap quan tindrà el valor de tornar-ho a intentar.
