El silenci es va allargar més del que hauria volgut. Ell notava com l’aire li costava d’entrar als pulmons i com el cos se li tornava rígid, com si algú hagués premut un botó invisible. Les espatlles se li tensaven sense adonar-se’n i els dits li tremolaven lleugerament. La frase encara li ressonava dins del cap una vegada i una altra, sense parar. No ets aquí per casualitat. Intentava deixar de pensar-hi, però era impossible. Aquelles paraules se li havien quedat clavades al pensament, repetint-se com un eco que no s’apagava. Cada vegada que hi pensava, sentia una barreja de por i curiositat que li feia bategar el cor més fort del que podia suportar.

Va mirar la carpeta que hi havia sobre la taula. Estava tancada, però li feia la sensació que pesava massa. Com si a dins hi hagués molt més que papers. Com si guardés coses que ell no estava preparat per tornar a veure. Va tornar a baixar la mirada, incapaç de sostenir aquella tensió durant més temps. Els ulls se li omplien d’una estranya sensació, entre por i vergonya, i va parpellejar diverses vegades per intentar dissimular-ho. Cada petit soroll, des del cruixir de la cadira fins al lleu moviment de l’aire, li feia sobresaltar-se, com si tot el món l’observés.

—No entenc per què em pregunta això —va dir finalment, amb la veu baixa—. Ningú no ho sap.

La persona que tenia al davant no va respondre de seguida. Va recolzar els colzes a la taula i va entrellaçar les mans, observant-lo amb calma. Aquella manera de mirar-lo el feia sentir petit, com si estiguessin llegint per dins, com si poguessin veure tot allò que ell intentava amagar. Ell es va remoure a la cadira, incòmode, sense saber on posar les mans ni on mirar. Sentia que qualsevol moviment el delatava, com si fins i tot respirar el fes vulnerable.

—De vegades —va dir finalment—, les coses no surten com creiem. I encara que intentem amagar-les, sempre deixen alguna marca.

Aquelles paraules li van fer un nus a la gola. No sabia què contestar. Volia dir que tot havia passat, que ja no importava, que ningú no havia de remenar el passat. Volia aixecar-se i marxar d’allà com si res no hagués passat. Però no li sortien les paraules. Només li venien imatges borroses al cap. Records confusos que intentava no recordar. Moments que preferia fingir que no havien existit mai. Cada record feia que el pit li pesés i que el cos li tremolés encara més.

Va apretar les mans amb força, clavant-se les ungles als dits. Necessitava sentir alguna cosa real, alguna cosa que el mantingués al present. El cor li bategava tan fort que li semblava que la persona del davant el podia sentir. Cada batec li recordava que no podia fugir, que tot el que havia passat l’havia portat fins aquí, i que ara no hi havia marxa enrere.

—Jo no volia que passés —va dir gairebé sense adonar-se’n.

La frase va quedar suspesa a l’aire. Quan se’n va adonar, ja era massa tard per fer veure que no l’havia dita. Va aixecar el cap de cop, espantat pel silenci que va venir després. Durant uns segons, ningú no va dir res. Aquell silenci li pesava més que qualsevol paraula, més que qualsevol pregunta. Es sentia com si el temps s’hagués aturat dins de la sala, i només ell existís en aquell moment.

La persona va obrir la carpeta a poc a poc. El soroll del paper li va fer un calfred per l’esquena. No va veure què hi havia a dins, però va tenir la certesa que tot allò tenia a veure amb ell. Amb aquell dia. Aquell dia que feia tant de temps que intentava oblidar, però que tornava ara sense avisar. Cada full que es movia dins de la carpeta semblava portar secrets amagats que ell no sabia si volia escoltar.

—Encara no cal parlar de tot —va dir la veu—. Però aquest és només el començament.

Ell va empassar saliva. Sabia que, quan sortís d’aquella sala, res no seria igual. Alguna cosa havia canviat, encara que no sabés exactament què. I el pitjor de tot era que no sabia si estava preparat per descobrir la veritat… ni si realment volia fer-ho. Una sensació estranya li omplia l’estómac, com si hagués obert una porta que no es pot tancar mai més.