1

No ets aquí per casualitat

S’hi va asseure al sofà i els minuts se li feien eterns. Es va entrellaçar les mans,intentant calmar-se, esperant que el cridessin. El cor li bategava fort.



Quan finalment el van cridar, es va aixecar ple de nervis, sense saber si hauria de marxar o entrar. Durant un segon va dubtar, però finalment va decidir entrar-hi. Es va asseure en una cadira amb les mans tremolant encara una mica.



—Digui’m —va dir una veu molt suau, girant-se cap a ell.



Aquelles paraules, tan senzilles, li van caure al damunt com un pes inesperat, com si li haguessin formulat una pregunta impossible. Durant uns segons es va quedar mut. El cap li anava a mil, incapaç d’aturar-se en un sol pensament. Notava com el cor li colpejava el pit amb força, gairebé fent-li mal.



—Jo… —va murmurar, però la veu se li va trencar.



Va abaixar la mirada de seguida. No volia que es notés com li tremolaven els ulls. Es va fregar les mans contra els pantalons, intentant amagar el nerviosisme, però el cos no li feia cas. Tot aquell lloc li semblava estrany, fred, com si no hi hagués d’estar.



—Pren-te el teu temps —va dir la veu, amb un to sorprenentment tranquil.



Aquella calma el va inquietar encara més. Si tot era tan greu com sospitava, per què ningú semblava preocupat? Va aixecar el cap a poc a poc i va mirar la persona que tenia al davant. No mostrava cap expressió clara, només una mirada atenta, massa atenta, com si estigués intentant entendre alguna cosa.



—Encara no entenc què faig aquí —va acabar dient.



En pronunciar aquelles paraules, va sentir una pressió a l’estómac. Havia evitat aquella pregunta des del moment que l’havien cridat, però ara ja era impossible continuar fingint que no existia. El silenci que va seguir va ser etern. Incòmode. Massa llarg.



—Ja ho entendràs —va respondre la veu al cap d’uns segons.



Un calfred li va recórrer l’esquena. Va notar com se li eriçava la pell. Va obrir la boca per preguntar què volia dir, però es va quedar en silenci quan va veure com la persona davant seu obria una carpeta lentament, amb una calma inquietant.



A dins hi havia papers. Molts més dels que ell esperava.



—Abans de continuar —va dir la veu—, necessito saber una cosa.



Va empassar saliva.



—Saps què va passar realment aquell dia?

El temps es va aturar de cop. El tic-tac del rellotge, que abans li absorbia tota l’atenció, va desaparèixer, com si mai no hagués existit. Només aquella pregunta li donava voltes pel cap. Aquell dia. Feia temps que intentava no pensar-hi. Feia temps que es repetia que ningú no ho sabia.



Va notar com les mans li tornaven a tremolar.



—Qui… qui li ha explicat això? —va preguntar en veu molt baixa.



La persona va aixecar la mirada i el va observar fixament.



—Això ho parlarem després —va dir—. Però el que has de saber és que no ets aquí per casualitat.



Li va faltar l’aire. En aquell instant va entendre que aquella conversa no seria com havia imaginat. I que, potser, el que estava a punt de sortir a la llum ho canviaria tot.



Potser massa.