Capítol 2: La fugida de l'hospital.

-S'ha despertat!

Daniel va intentar alçar-se del llit però el doctor digué.

-No, no t’alces!

Dani es va espantar

-Tens moltes ferides molt greus en el cap i tindràs que reposar durant cinc mesos.

-Cinc mesos?! Ni parlar-ne, he de parar la nau!

-Si intentes fer alguna cosa que estiga contra les normes o alguna cosa rara, et buscarem.

Daniel es va sorprendre del to de veu del metge, però no li va donar importància. Després el metge li va fer unes proves i en uns minuts s’anà. Daniel va pensar diverses formes per a eixir de l'hospital perquè òbviament no s'anava a quedar allí sense fer res.

Daniel feia tres dies que no parlava amb un sol metge. A l'hospital ningú no tenia nom. Només credencials amb codis. Ningú no explicava resultats. Ningú no responia preguntes completes. I això va ser el primer que ho va alertar.

No va intentar escapar-se el primer dia.

Va comptar amb passos des del seu llit fins a l'estació d'infermeria: vint-i-sis.

Canvi de torn: 22:00.

El guàrdia de la porta del darrere mirava el telèfon exactament cada dotze minuts.

I una mica més: el sistema informàtic no demanava doble autenticació després de mitjanit.

Daniel va fingir un mareig més fort que els anteriors. Va deixar que pensaren que estava pitjor.

Quan el van portar a fer-se “proves”, va memoritzar el camí.

Al passadís va notar una porta:

“Arxiu Clínic – Personal Autoritzat.”

El lector de targetes no era biomètric.

Això li va agradar.

Va fer respiracions per estabilitzar el vertigen. Amb un sol ull funcional, la profunditat li faltava, així que girava lleugerament el cap per compensar el camp visual.

Quan va sentir el carretó de medicació allunyar-se, va actuar.

Es va treure la polsera.

Va sortir al passadís recolzant-se a la paret, caminant a poc a poc, com si tingués permís.

Ningú sospita de qui camina sense pressa.

La porta no estava completament tancada.

A dins, un ordinador encés. Daniel no era hacker, però era meticulós.

Va buscar el nom, però no va aparéixer.

Només un codi: Subjecte D-17.

Això ho va confirmar tot.

Va entrar al perfil.

Va descobrir que els doctors no estaven assignats per nom, sinó per número intern.

En va crear un de nou, Dr. Daniel Álvarez — Supervisor Clínic.

Va copiar el format exacte de les ordres prèvies.

Va generar una ordre d'alta mèdica amb data i hora.

Motiu: “Alta voluntària amb avaluació neurològica estable.”

Després, elimina el registre d'impressió del sistema.

Al vestidor va trobar una bata blanca penjada sense supervisió.

Li quedava una mica gran però li era igual

Es va posar una mascareta i va agafar una carpeta a l'atzar.

Va eixir del vestidor ràpidament però…

Una infermera se'l va mirar.

—Doctor, tot bé amb el pacient de la 214?

Daniel es va posar molt nerviós, tenia por que el descobriren, però va respondre

—Tot bé. Ja està registrat.

Va continuar caminant abans que pogués formular una altra pregunta.

El guàrdia va aixecar la vista. Daniel li va estendre l'ordre signada

—Alta de mitjanit. Indicacions del supervisor.

El guàrdia va mirar el paper més temps del necessari.

Daniel va sostenir la mirada.

Finalment, el guàrdia va assentir i va obrir la porta.

L'edifici darrere seu no semblava un hospital des de fora. No tenia rètol. No tenia ambulàncies.

Només finestres fosques. Daniel no va mirar enrere.

Perquè si l'hospital era un laboratori, l'experiment acabava d'aprendre a mentir. I això era més perillós que qualsevol fugida.

Quan va arribar a la carretera, agafa un taxi que precisament passava per allà

-Cap a l'estació espacial més propera, i ràpid!

Daniel va mirar amb por l'hospital i va prometre que mai en la seua vida ni encara mort tornaria allà.

Per curiositat va obrir els documents per distreure's i va confirmar al cent per cent que allò era un laboratori per a experimentar amb virus que i crear noves malalties molt greus. Va passar de pàgina i trobar l'informe d'un xic de vint-i-tres anys, l'informe deia:

INFORME INTERN – PROJECTE EREBOS

Classificació: Reservat

Subjecte: S-19

Edat: vint-i-tres anys

Estat: Actiu

El subjecte ha estat sotmés a 48 hores d’aïllament sensorial complet.

Posteriorment, s’ha administrat el compost HX-13 per via intravenosa.

S’ha aplicat estimulació magnètica transcranial per modificar patrons de memòria associats a records d’infantesa. Durant la sessió, el subjecte ha mostrat tremolors, llàgrimes involuntàries i verbalitzacions incoherents.

S’han implantat tres escenaris artificials mitjançant simulació immersiva. El subjecte afirma recordar-los com a propis.

A les 03:17, ha preguntat: “Per què em vau triar a mi?”

Es manté sota observació contínua. La seua activitat cerebral presenta anomalies no previstes.

Fi del registre.