El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava. L’acer blanc de l’armadura exterior reflectia la llum pàl·lida de l’horitzó lunar, i durant un instant li va semblar que la nau no era una construcció humana, sinó una presència antiga, aliena, que observava en silenci.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



En Daniel ho sabia. Ho havia repetit mentalment desenes de vegades, com una pregària invertida. I tanmateix, continuava allà.



El comunicador del canell vibrava sense descans. Ordres curtes, urgents, impersonals. Evacuació immediata. Protocol vermell. Última crida. Va desactivar el so. No li calia sentir aquelles veus per saber què deien. Feia hores que havia acceptat que, per a la central de control, ell ja no era una prioritat.



Va inspirar profundament. L’aire era sec, carregat d’una olor metàl·lica que s’enganxava a la gola. La nau començava a despertar. Una vibració gairebé imperceptible recorria el terra sota les seves botes, com el batec llunyà d’un cor gegantí.



2:41.



La decisió no va arribar com un impuls sobtat, sinó com una certesa tranquil·la. No hi havia marxa enrere. Va girar-se i va començar a córrer cap a l’escala lateral, ignorant el dolor a la cama esquerra, record persistent de l’accident que ho havia precipitat tot. Cada passa ressonava a l’estructura buida de la plataforma, amplificada per l’eco.



Mentre corria, els records s’imposaven sense demanar permís.



Havien passat sis anys des de la primera missió, sis anys des que la Lluna havia deixat de ser només un símbol per convertir-se en un territori disputat. Ell hi havia estat des del principi, quan encara parlaven d’exploració i futur compartit, abans que els interessos polítics i econòmics ho contaminessin tot. Abans que algú decidís que la nau V8 havia d’enlairar-se aquella nit, malgrat els informes incomplets i les proves inconcluses.



2:03.



Quan va arribar a la base de l’escala, una sacsejada violenta va fer tremolar tota la plataforma. Els sistemes auxiliars s’activaven. En Daniel va perdre l’equilibri i va haver d’aferrar-se amb força a la barana. Va notar com la vibració li pujava pels braços fins a l’esquena, colpejant-li el pit.



No era por. Era consciència plena del risc.



Va començar a pujar. Cada esglaó era una lluita contra el temps i contra el seu propi cos, exhaust després de setze hores sense descans. A mesura que ascendia, el soroll augmentava, un brunzit profund que semblava omplir-ho tot.



1:28.



A mig camí, va dubtar. No perquè volgués rendir-se, sinó perquè el pensament final, aquell que havia evitat durant tota la cursa, va emergir amb claredat: potser ja era massa tard. Potser la nau marxaria igualment, amb ell o sense ell. Potser ningú no escoltaria mai l’avís que portava gravat a la memòria.



Va apretar les dents i va continuar.



L’escotilla inferior encara era oberta. Un detall mínim, una concessió del protocol automàtic que encara no havia pres el control absolut. Va saltar els últims graons i va rodolar per terra just quan les llums d’emergència canviaven a vermell.



0:57.



Va colpejar el panell manual amb el palmell de la mà. El sistema va trigar una eternitat —potser només dos segons— a respondre. L’escotilla es va tancar amb un xiulet agut mentre la pressió interior s’estabilitzava. En Daniel va quedar estirat al terra, respirant amb dificultat, amb el cor desbocat.



Durant uns instants, només hi va haver silenci.



Després, la nau va rugir.



Daniel al no saber que fer va tocar un botó, pero no va passar res. El que si va passar va ser que es va marejar i se li van apagar els ulls.



Al despertar deu segons després la força de l’enlairament el va projectar contra el seient de seguretat quan aquest es va desplegar automàticament. La gravetat artificial encara no estava activa, i el seu cos protestava davant l’acceleració brutal. Va tancar els ulls mentre una llum encegadora ho engolia tot.



Quan els va tornar a obrir, la Lluna ja s’allunyava sota seu.



Va activar el canal intern amb mans tremoloses. No esperava resposta, però la veu de la central va arribar, distorsionada però clara.



—Hèlix IX, confirmi identitat.



En Daniel va somriure, cansat.



—Daniel, enginyer de sistemes. He de parlar amb el comandament immediatament. Els injectors secundaris no estan calibrats per a trajectòria llarga. Si continuem així, la nau no arribarà sencera.



Hi va haver un silenci tens.



Aquell segon, aquell únic segon que havia guanyat, començava a demostrar el seu valor.



I mentre la nau s’endinsava en la foscor de l’espai, en Daniel va entendre que no totes les batalles es lliuren amb armes. Algunes es guanyen simplement arribant a temps. Però de sobte Daniel va despertar en un hospital, resultà que li va caure una vara de metal al cap i es va quedar inconscient. Va despertar amb una bena al cap i un ull morat, pero estava bé. Per això, en realitat, la nau no s’havia enlairat.