La boira continuava enganxada al paisatge, espessa, com si el planeta no volgués ensenyar-se del tot. En Dani passava hores assegut davant la finestra, mirant aquell blanc interminable. Els aparells de la nau deien que tot era estable: oxigen correcte, pressió adequada, temperatura suportable. Massa tranquil era tot. Aquella calma li feia més respecte que qualsevol tempesta.

Al cap d’uns dies, mentre revisava els registres, va notar una petita variació als sensors de la nau. Una vibració suau, gairebé imperceptible. Va pensar que seria algun error acumulat després del viatge, però la lectura es repetia, sempre amb el mateix interval.

Va recordar l’ésser diminut que havia vist entre la boira. Potser no es movia a l’atzar. Hi havia alguna mena d’ordre que ell no entenia.

Sense donar-hi més voltes es va tornar a posar l’equip i va obrir la comporta. Aquesta vegada va caminar uns metres més lluny de la nau. La boira semblava apartar-se lleument al seu pas. I aleshores les va veure: petites siluetes, immòbils, observant-lo. No feien cap gest d’amenaça, només hi eren. En Dani va empassar saliva.

Potser Borealis no era només un lloc habitable. Era casa d’algú més.

Aquelles petites criatures no devien arribar a mesurar més d’un metre, la seva pell era diferent per a cadascuna: blava, verda, rosa… En Dani es va quedar immòbil, no sabia què fer en aquella situació. L'únic que feia era mirar-se-les a totes amb la cara bocabadada.

Al cap d'uns quants minuts va agafar forces i va fer un pas endavant, i tot seguit totes les altres van fer un pas enrere, amb una coordinació increïble. Totes excepte una, que se la distingia per la vestimenta que duia, i a més a més per una espècie de ceptre que agafava amb dos dels seus quatre braços.

L'ésser distingit va començar a apropar-se cada cop més a en Dani, mentre que el seu pols s'accelerava. I quan ja era a menys de dos metres, en Dani va sentir una veu dins seu, una veu que mai no havia sentit, tot era molt estrany per a ell, ja feia molts anys que no sentia una veu que no fos la de la nau o la d’ell mateix.

La veu que escoltava dins seu millor a mesura que el temps passava, fins que va arribar a un punt en el qual clarament li deia: "Hola, hola, m'escoltes?, m'escoltes, estàs bé?". Va ser en aquell instant en el qual en Dani va caure a terra totalment marejat, perdent així la seva consciència.

Dues setmanes després de quedar sense consciència enmig de l'inhòspit planeta, es va despertar a poc a poc, dins d’una mena de cova plena de baves blavoses d’estranya procedència. Ell, tot seguit, va intentar moure els braços per sortir d’aquella estranya cova, però al moment es va adonar que estava completament lligat. Uns instants després va arribar a la sala fastigosa una mena de cargol gegant, que pel seu exoesquelet podia mantenir-se completament recte.

En Dani va intentar passar desapercebut, però el gran cargol li va preguntar: “Qui ets i d’on vens? Per què has vingut, ser estrany?”. Tot seguit, sense rebre cap resposta se'n va anar. Ell, tot confós, no va entendre per què li preguntava tot això i se n'anava de seguida. Amb totes les seves forces va intentar deslligar-se de les cordes que estaven subjectant les seves mans i finalment va poder. Amb les mans tremolant de mal per les cordes i amb el fred immens que feia a la cova, tot incorporant-se, va començar a caminar per la cova a poc a poc, sense fer gaire soroll. Feia 5 minuts que caminava fins que, gràcies a les seves habilitats d’orientació, va aconseguir trobar una petita sortida.

Mig corrents cap a la sortida de la part dreta, va veure una mena de pintura verdosa que ell va interpretar com un dibuix de la terra, va ser realment estrany. Just en sortir de la cova, es va adonar que havia desaparegut la boira, i tot es veia verd i amb vida, ple d’arbres i plantes. Va mirar al seu voltant, i va veure la seva nau. Ràpidament, va anar-hi per revisar que tot continuava igual.

En arribar a la nau, va veure com tots els sistemes estaven desactivats i no funcionava cap comandament. De sobte va tornar a sentir una veu dins seu que li deia: “Arribarem d’hora Dani, no et preocupis per mi…”. Tot d’un sobresalt va recordar per un instant de la seva antiga vida a la terra, però després de tants anys, els seus records s'anaven perdent.

La nit següent, mentre mirava el cel fosc i intentava adormir-se, va veure un punt de llum que cada cop s’apropava més i alhora sentia uns crits estranys procedents d'un parell de quilòmetres.

Continuarà…