La Lluna sempre havia estat un en un silenci absolut, i en Daniel s'havia acostumat a la pols grisa de la lluna. Aquell matí, el manteniment de la Selena-IV semblava una rutina més: revisar els sensors tèrmics i assegurar-se que les plaques de titani no tinguessin cap esquerda. Des de la seva posició, hi veia la Terra, en el cel negre que l’envoltava ja feia més de tres setmanes, de les quals ell portava ja a la lluna.



Però just quan estava recollint les eines, una frescor li va recórrer per tot el cos. No era el fred de l'espai, era un fred gairebé imperceptible, que venia del cor de la nau.



De cop, els llums de la torre de llançament van passar del blanc al vermell d'alerta. Va entrar abruptament en un estat de pànic momentani. El seu cervell no li responia durant pocs segons. La veu del control de missió, que fins llavors era una veu que mai no hagués pensat que escoltaria, va començar a sonar pels seus auriculars amb una urgència mecànica que no parava de repetir "Iniciant seqüència automàtica, en… Tres minuts". En Daniel es va quedar encara més paralitzat. Alguna cosa havia fallat en el protocol; ell encara era a l'exterior, i la passarel·la principal de la nau ja s'estava retirant a poc a poc.



En aquell moment va córrer desesperat cap a la nau amb l’esperança de poder entrar-hi, i va aconseguir clavar les mans als suports metàl·lics de l’escala de servei exterior; els guants del seu vestit de pressió, desgastats per setmanes de manteniment a la base, lliscaven complicant el moviment dels seus dits, i la superfície congelada per les baixes temperatures ho compliquen encara més. "Dos minuts i quaranta segons". El temps passava i la pressió que tenia en Dani per arribar a la nau augmentava. Però sense perdre l’esperança, va començar a pujar impulsant-se gràcies a la baixa gravetat lunar. Mentre pujava, anava pensant què faria si no arribava a temps, encara que intentava deixar aquests pensaments de banda. Mentre pujava, amb els seus auriculars intentava comunicar-se amb la base, i només rebia un soroll estàtic, una xiulada constant.



“Dos minuts i cinc segons”, el temps s’esgotava i no aconseguia pujar ni una passa amunt. Va pensar cinc segons i va recordar que hi havia unes escales prop de la part esquerra de la nau; en aquell precís instant va intentar anar-hi. Ja quedaven menys de dos minuts i finalment va aconseguir arribar a l'escaleta, el que ell no sabia era que estava en un estat precari! Tota rovellada i vella. Tot just veient com es trencava l’escala, li va sortir de dins un crit d’impotència i va dir: “No puc deixar la missió així”. I amb una força extraordinària va aconseguir agafar-se a l’ala esquerra de la nau i poder entrar per l'entrada d’emergència.



En arribar a la cabina de control, intentà posar rumb a la terra, tot pensant: No puc més… Estava esgotat, a punt de rendir-se. Però va recordar la promesa que li va fer, i el seu sentit immediatament, i amb molta por i valentia a la vegada, va posar rumb a Andròmeda, la galàxia més propera. L’únic inconvenient era que tardaria uns dos mil d’anys en arribar. Això ja ho tenia preparat, a la cabina d’hivernatge hi havia uns grans cilindres tots futuristes a la seva mida. Va restar dos minuts esguardant el gran cilindre i pensant què passaria si no es tornava a despertar. Això li causava un gran temor. Però sense pensar s’ho va decidir per entrar-hi el més aviat possible. 3… 2… 1… Entro! En el moment que la porta del tub es tancava, va veure com els llums de la nau s'apagaven. La fi de la missió… o el gran començament…



Dos mil anys més tard, a Andròmeda



Cinc de Juliol de 4056, som a Borealis, planeta 4, del sistema solar P-734. L’únic planeta entre milions, on la humanitat podria viure com a la Terra. En Dani es desperta mig adormit i amb una mena d’incertesa del que estava passant. Surt de la cabina d’hivernatge i observa per la finestra més propera. S'adona que ja ha arribat, seu i es pren una e-cola. Es para a reflexionar si realment està fent el bé, però de seguida es distreu i s’oblida. A l'acabar la seva e-cola, decideix sortir per veure l’exterior.



Com sempre, surt amb l’equipament espacial, i del primer que se n'adona és que sense cap mena d’equipament pot respirar perfectament. Uns instants després, troba una mena d’ésser diminut que es mou molt a poc a poc. Hi ha una boira que no el deixa veure res més enllà. En Dani, una mica estant amb l’ai al cor torna a la nau.



Des que ha vist aquell ésser no vol tornar a sortir.



Passen els dies i, tot i això, en Dani no surt.



Continuarà…