Ja han passat nou minuts des que va entrar al centre. Encara no surt ningú de la consulta.



En Crim es troba assegut. No és acompanyat, però està tranquil. Només mira a terra per avorriment, no per nervis. A més a més, es troba escoltant música amb auriculars.



Per fi surt en Guillem amb altre pacient. Una vegada s'acomiaden, es dirigeix al noi amb un somriure.



— Hola, Crim. Sento la tardança, ja saps, tinc molt treball.



El noi assenteix dèbilment.



— Entrem a la consulta?



— Sí.



En silenci, s'encaminen a aquesta sala tan reconeguda pels dos. En Crim es treu els auriculars que porta i quan són dins, s'asseuen cara a cara.

Deixen estar un breu silenci fins que Guillem ho trenca.



— Doncs... Bé. Com et trobes avui?



En Crim pensa com respondre, però aquesta vegada mira als ulls del seu psicòleg.



— Bé.



— Feliç? — Pregunta el més major amb curiositat.



— Jo... — El noi fa una breu pausa. — Estic bé.



L'home d'ulleres amb cel somriu amb compassió i sospira. — D'acord, d'acord. Això també és important. Tot bé a casa?



— Tot bé.



— Et veus bastant millor que la primera vegada que vas vindre aquí. Te'n recordes?



— No.



— Doncs ja fa sis mesos. — Riu breument en Guillem. — Jo si ho recordo. Estaves molt tancat, però que bé que ara et trobes millor.



— Sí. Suposo que sí.



El psicòleg treu un fitxer on és escrit informació de l'última sessió.

El que llegeix és: "17 d'octubre: Aniversari amb els pares.".

Bon tema per parlar.



— Aquí tinc que l'anterior setmana va ser el teu aniversari i que ho anaves a passar amb els teus pares. — En Crim assenteix. — Doncs bé, en primer lloc, feliç aniversari passat; en segon lloc, vas poder celebrar amb els teus pares?



— A la nit.



— A la nit?



— Van treballar tot el dia. La nit va ser l'únic espai que van tindre... Però ho van passar amb mi.



— Això et serveix?



El noi es queda en silenci i mira a terra. Després d'uns segons, torna a parlar, encara capcot.



— Pots donar-me el ninot?



En Guillem somriu. Aquests sis mesos es va adonar que aquest ninot és realment important per a Crim i no només això, també és el material més útil perquè el noi parli.



Crim rep el ninot i comença, com sempre, a aixafar-lo. És molt relaxant per ell.

Finalment, quan es troba més tranquil, deixa d'aixafar la guineu i s'obre una vegada més.



— Suposo que... Em serveix... Però m'agradaria tindre'ls més que una nit.



El psicòleg assenteix amb llàstima. — Ja has pogut parlar d'aquest tema amb els teus pares?



— No.



— I del tema del teu millor amic?



Silenci.



En Crim aixeca la mirada i es troba cara a cara amb l'home d'ulleres trencades.



— Per què menciones això? — Pregunta el noi amb confusió.



— Crim, jo mai et forçaré a contar-me res, però ja ens coneixem molt, jo crec que ja és el moment que em parlis del teu millor amic. — Menciona amb calma el psicòleg. No és una obligació, és un suggeriment.



— No estic preparat.



En Guillem sospira, però no insisteix.



Potser serà a la següent visita.



***



A casa seva res ha canviat. Altra vegada està el paper on la mare del noi li demana que comprès el menjar.



El noi no ho observa, ell ja ha donat per fet que ha de fer la compra, per això s'encamina altra vegada cap al supermercat.



Arriba mentre escolta música. Aquest nou mètode se'l va recomanar el mateix Guillem una sessió on en Crim va confessar que pensa molt quan fa qualsevol cosa i això acostuma a sulfurar-ho.



En Guillem.



La veritat és que últimament l'únic en qui de veritat confiava aquest noi és ell.



És cert que el psicòleg ja ho té molt estudiat i comença a conèixer cada reacció d'en Crim, però ell també ha conegut coses d'ell. Per exemple: Les seves ulleres no són trencades, la seva filla va posar una vegada aquest cel i ell ho va deixar; en Guillem està en tràmit del divorci; el dia que se'l va trobar al supermercat, estava comprant un pastís per l'aniversari de sa filla.



I més.



L'únic que no entenia era el motiu pel qual entre tanta confiança, no explica el cas més important de la seva vida.

No és que ell no vol explicar-ho, és clar que vol, però quan l'home d'ulleres ho menciona, es bloqueja.



La veritat és que és un tema dur.



***



Un any abans, en Crim encara tenia al seu millor amic, en Pol.



Portaven junts des de l'inici de primària i van ser el primer amic l'un de l'altre. És veritat que van tindre altres amics, però sempre finalitzaven escollint-se mútuament.



S'estimaven molt.

Encara que en Pol ho estimava d'altra manera.



Va haver-hi una confessió, és clar que sí. Confessió que va ser denegada pel Crim i es va tancar amb el clàssic "Continuem sent amics".



Però se'n van adonar a classe.



En Crim ho podia entendre.

Una classe tan infantil no.



Va començar l'assetjament escolar.



Anava portant al sac moltes burles respecte a qui era. Molts insults, molts atacs, encara que en Crim sempre tractava de defendre al Pol, el Pol mai es veia amb forces de contraatacar.



Mai va demanar ajuda a ningú, doncs, sabia que fer això era pràcticament sinònim de confessar qui era ell en realitat.



No importava, doncs, finalment els seus pares se'n van adonar.



L'última setmana que en Crim va saber d'en Pol aquest va comentar-li els problemes a casa.

A casa només l'esperaven crits, batusses, menyspreu, insults, el mateix que a l'escola, potser pitjor, fins i tot van manar-ho a un psicòleg per "curar la seva malaltia".



Que atrevida és la ignorància.



Van prohibir-hi al Pol parlar amb el Crim, per això només ho feien a altes hores de la nit d'amagats en trucada.

Els van pillar, però van arribar a fer la seva última trucada abans.



L'últim que en Pol va dir-li a en Crim va ser: "M'hauria agradat que això s'hagués quedat en un secret entre nosaltres.".



Dos dies després van confirmar que s'havia suïcidat.



Va deixar una carta que agraïa tot el que va viure amb en Crim i demanava perdó per no haver sigut més fort, per no haver sigut valent, per haver deixat al seu amic sol, però ja no podia més. No se sentia segur ni a casa seva.



Finalitzava amb un "No m'estranyis molt.".



Això va ser el fi del món per a ell.



***



Tornant a la realitat, ja és a casa seva menjant l'esmorzar que s'ha preparat i es troba reflexionant respecte al tema.



En Guillem ja el va dir que tanta reflexió no és bona, però al Crim li costava no pensar.



Des de la mort d'en Pol pensa si ell podria haver fet alguna cosa més per ajudar-ho. Si podria haver-hi contat això a alguna persona que no el jutgi per estimar a qui vulgui, però si no confia ni en els seus pares del tot...

Simplement, encara no es fa la idea que ell és mort.



És així que té una idea.



Ell no pot expressar-se amb paraules perquè es bloqueja, per això ho escriurà tot.



Acaba l'esmorzar i treu un paper per començar amb els seus sentiments, amb la seva història.



"Pol va ser el meu millor amic des que era petit. Vam passar junts totes les etapes de les nostres vides fins que ell em va confessar que jo li agradava d'altra forma, no sé si ho entens.

Li vaig dir que a mi no m'agrada així, però anava a ser el nostre secret. El problema és que ho van escoltar els nostres companys i van començar a assetjar-lo.

Els seus pares també ho tractaven malament i es va empassar trenta pastilles.

Vam anar al seu vetlla i em van dir els seus pares que jo vaig ser el responsable per tota la història del fet que jo li agradava i els meus pares em van portar de volta a casa.

Em van prohibir apropar-me a aquella família perquè estaven bojos, però jo no puc deixar de pensar això.

Estranyo al meu amic.".



Se'n guarda el paper amb un somriure. A la següent visita, se'l donarà, ell ho sap.



***



És altra vegada a la sala d'espera. Han passat deu minuts des que en Guillem hauria d'haver sortit del seu consultori. Mai atén el Crim alhora, però ell és acostumat a això.



Surt el psicòleg i avui es veu diferent dels altres dies, doncs, es veu com preocupat, com trist, però, tot i això, camina amb un somriure cap al Crim.



— Hola, Crim. De veritat, sento molt la tardança, jo... — Per primera vegada, es queda sense paraules.



Això ho nota en Crim i, encara que és una mica impressionat, s'aixeca amb tranquil·litat i diu amb empatia. — Podem entrar a la consulta?



L'home d'ulleres amb cel el mira amb sorpresa i, sense dir res més, se l'emporta al consultor.



Una vegada són tots dos dins, un assegut cara a cara amb l'altra, abans que en Guillem digués res, en Crim treu el seu paper i se'l dona.

El psicòleg ho rep amb confusió i mira al Crim esperant una resposta.



— Ja estic preparat. — És l'únic que diu.



En Guillem se sorprèn i obre el paper, llegint mentalment tot el que expressa en Crim per escrit.

Una vegada acaba, aixeca la mirada i es troba amb la mirada del noi.



— Crim... No és culpa teva, ho saps, veritat?



En Crim assenteix. — Però... No sé, potser podria haver fet alguna cosa més. — Abaixa el cap.



— No, Crim.



— No entenc per què ho va fer, perquè no em va dir que anava a...



— Crim.



— Per què em va deixar?



— Crim.



En aquest moment, el noi aixeca el cap. S'adona que en Guillem l'està oferint el ninot.



Ho accepta, però no ho aixafa com sempre, aquesta vegada es queda mirant-lo en silenci i comença a plorar.



L'home ho mira amb pena. No pot abraçar-ho, sap que és contra els principis del seu càrrec, però el que sí que fa és donar-li una tovallola perquè s'eixugui la cara. El noi ho fa.



— Esplaiat. Ho necessites. — És l'únic que diu en Guillem.



Una vegada és més calmat el noi, mira a l'adult als ulls i només diu una cosa. — Ell no era dèbil.



En Guillem se sorprèn, però assenteix. — Ho sé. Aquesta decisió en realitat és valent... Encara que sigui una decisió, per la meva opinió, equivocada.



— Ell era un bon amic.



— No ho dubto.



— Si tan sols...



— Crim, no has de penedir-te de res, ja ha passat.



— Però...



— Res de "Però"... Ell t'estimava?



El noi va fer silenci breument i després va contestar. — Sí.



— Doncs has de quedar-te amb això. Tu vas ser part de la seva felicitat i has de ser el menys penedit de la seva decisió.



En Crim es queda en silenci. El que diu en Guillem té sentit.



— No soc responsable de res?



— No ho ets.



És així com per fi pot respirar amb calma en Crim.

Perquè no és el fi del món.