Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



En Crim està molt nerviós i comença a moure la cama mentre té la mirada perduda.



Passa un minut, en passen dos, després de tres minuts, dirigeix la mà a la seva boca i comença a mossegar una de les seves ungles, després altre, més tard altre.



Donen les 12:15, surt del seu consultori un home d'uns trenta-set anys. Porta unes ulleres amb cel enmig, com si fos un intent de mantenir-les unides. Per què? Qui ho sap.



— Es troba en Crim Font? — Pregunta aquell home,



En Crim dubta un segon a aixecar la mà. Però finalment, aixeca la que no es va mossegar.



L'home observa a aquest noi i analitza de primera el seu perfil. Es troba interessat en l'edat d'en Crim. Es veu una mica jove com per anar sense cap adult de confiança a una visita al psicòleg.



— D'acord. Em pots acompanyar a la meva oficina? Parlarem amb més comoditat. — Sense esperar resposta, camina al seu consultori.



El noi s'aixeca amb timidesa i el segueix, encara manté baix el cap. El sentiment d'inseguretat no aconsegueix desaparèixer, cada pas fet provoca una mica més d'ofec al pit d'en Crim.



Arriba i l'home ja està assegut a la seva cadira. El noi tanca la porta i pren lloc davant el psicòleg.



Passen uns tres segons fent contacte visual, però cap diu una sola paraula.

En Crim no sap com començar. Ell psicòleg no vol pressionar-ho.

Finalment, l'adult, amb un somriure, es presenta.



— Bon dia. Deixa que em presenti. Jo em dic Guillem Soler. Molt de gust de conèixer-te. — El psicòleg allarga la mà perquè el noi correspongui. No ho fa.



L'home no diu res en contra, només retira la mà i es manté somrient. Torna a parlar, aquesta vegada revisant un informe amb les escasses dades que té del noi.



— Et dius Crim, oi? — Desvia la mirada al més petit i aquest afirma amb el cap. — Quants anys tens?



En Crim mira a terra. Ell es troba pensant en com respondre. És clar que no sap com parlar amb ell.



— Tinc quinze anys. — Contesta sense aixecar la mirada.



En Guillem troba estrany això. En tot el que porta de psicòleg, mai havia vist a un noi de quinze anys assistint sol a una consulta.

Encara amb aquest dubte, manté un somriure i continua preguntant.



— Quinze anys… Abans hi vas assistir a un psicòleg? — Deixa la fitxa del noi a la taula, esperant una resposta.



— Mai vaig assistir a un psicòleg. — En Crim comença a jugar amb les seves mans.



— Per tot hi ha una primera vegada. — L’adult allibera un riure breu. — Doncs… Digues-me, quin és el teu color preferit? — El noi no contesta aquesta pregunta. Ni tan sols fa l’esforç de negar amb el cap. — Bé, bé… Si no vols preguntes introductòries. Digues-me, per què estàs aquí?



En Crim està nerviós altra vegada. En Guillem comprèn aquesta reacció, per això treu un ninot antiestrès d’una guineu i se’l dona al noi. Aquest ninot està somrient i té una dessuadora de color vermell.

En Crim agafa aquesta guineu i l’aixafa, respirant amb més calma. Finalment, torna a negar amb el cap. No vol dir-li el motiu pel qual es troba aquí.



Guillem es rasca el cap. És cert que no vol pressionar-ho, però ha de parlar amb ell del motiu de la seva visita, és important.

Respira profundament i torna a contestar.



— Crim, jo sé que pot ser difícil parlar de sigui el que sigui que et dona inquietud, però tu saps que si no em parles del que penses mai deixaràs de vindre aquí, oi?



El noi, per primera vegada, aixeca la mirada, fent contacte visual amb el psicòleg. — Jo no estic boig.



— No, no, no. — El corregeix ràpidament. — És clar que no. La gent que assisteix al psicòleg no està boja.



— Això repetiu tots els psicòlegs, però jo no estic boig i no hauria d’estar aquí. No confio en tu i tampoc en cap altre de vosaltres.



— “Vosaltres”?



— Els adults. — Sense dir res més, s’aixeca del seu lloc i se’n va.



Encara queden 29 minuts per finalitzar la sessió. En Guillem sospira, no és la primera vegada que un pacient abandona la consulta abans de temps, però aquesta vegada especialment s’ha quedat preocupat. A què es referia quan deia que no confia en els adults? Per què? Hi ha alguna cosa més profunda al respecte?



Encara no ho sabria.



***



Passa la primera setmana des d'aquella visita. Avui toca altre consulta al psicòleg, no obstant això, aquesta vegada no fa ni tan sols l’esforç d’anar-hi.



Els seus pares ja li han dit que no arriben a menjar. Res fora del comú.



Quan revisa la nevera, està penjat un missatge de la seva mare que diu: “T’he deixat a l’entrada 30 € perquè facis la compra. T’estimo, ens veiem a la nit.”.



Exhala i camina cap a l’entrada per agafar els diners. Un cop els té, surt de casa seva i marxa al supermercat.



Al supermercat comença a fer la compra com sempre. Al principi està tranquil, però comença la seva crisi interna quan distingeix a un home en específic: En Guillem.



En Guillem està parlant per telèfon amb una persona de la qual Crim no té cap idea. Es veu calmat, inclòs feliç, però quan Crim el reconeix decideix tot d’una anar-se'n ràpidament amb dissimulació.

Agafa el seu carro de la compra i comença el seu recorregut a la caixa registradora.

Arriba i hi ha una àvia posant la seva compra.



No podia esperar tant.

No està disposat.



Agarra el seu carro i s’encamina a l’altra caixa. Posa que està tancada. Ja no té idea que pot fer.

Quan anava a rendir-se i assumir que es trobaria amb l’home, sent una veu.



— Noi, pots posar-te davant de mi. No tinc pressa.



En Crim volteja a veure qui l’ha cridat i ho veu. Aquest home d’ulleres trencades que tant estava evitant.



Al principi el seu cor s’accelera, tanmateix, se’l passa de pressa quan s’adona d’un petit detall.



Noi? Això significava que no se’n recordava d’ell? Que no ha de respondre cap pregunta de per què ha faltat avui o per què se'n va anar de la sessió de l’altra setmana?

Encara que no ho té clar, prefereix creure que és així.



— Moltes gràcies. — Diu i es posiciona al lloc que l’home li proporciona.



Finalment, aconsegueix fer la compra i torna a casa seva més tranquil.



Arriba i obre la porta. Entra i comença a fer el menjar.

La seva idea és fer arròs tres delícies, prou perquè sobri quan arribin els seus pares a la nit. El que no planejava era que just ara entri el seu pare.



Entra a casa i es dirigeix directament a la cuina. Està enfadat.



— Crim! — Crida quan entra a la cuina.



El nen se sobresalta quan escolta al seu pare i apaga el foc de la cuina. Està confús i atemorit. El seu pare mai arriba d'hora, això només significa que passa alguna cosa.



— Papa? — Pregunta en veu baixa.



— Digues-me ara mateix per quin motiu no t’has presentat a la sessió d’avui.



El més petit es bloqueja. No va pensar en el fet que el centre de psicologia truqui al seu pare.

Comença a formar-se un nus a la gola del Crim, no sap com respondre. El seu pare està molt enfurismat i, sense voler, està espantant el seu fill.



— Contesta’m! — Mana una vegada més el pare.



— Jo ja et vaig dir que no vull anar al psicòleg.



— M’és igual que no t'agradi! Has d’anar!



— De veritat, estic bé. Papa, si us plau…



— Res de “si us plau”! Estic fart! La setmana que ve aniré jo amb tu.



— No m’obliguis a anar… — Diu el nen amb els ulls plens de llàgrimes que amenacen de sortir.



— Que t’acompanyaré, punt final!



En Crim està impactat. Les llàgrimes comencen a recórrer les seves galtes, ell no pot ni parlar.

En silenci, afirma amb el cap i marxa a la seva habitació. Es tanca, com sempre.

El seu pare es queda preocupat, però a la vegada pensa que ha fet el correcte.



En Crim no surt de l’habitació per la resta del dia.



***



Són els dos a la porta del centre terapèutic. Fan silenci. Encara hi ha molta tensió entre tots dos. Passen dins i prenen lloc a les cadires d’espera.



En Crim és igual de nerviós que fa dues setmanes, pot ser més ara que sap que aquesta vegada no podrà escapar-se.

Una altra vegada, mou la cama. Comença a gratar-se la pell amb les ungles.

El seu pare ho nota i l’agafa la mà. Gràcies a això, en Crim es queda més tranquil.



És l’hora de la consulta. En Guillem surt del seu consultori i en veure al noi amb el seu pare, se sorprèn i es dirigeix a ells.



— Crim, has vingut amb el teu pare? — Pregunta amb un somriure.



— Sí.



En Guillem allarga la mà al pare d’en Crim. — Molt de gust de conèixer-ho. Soc en Guillem. — Es donen la mà i el psicòleg continua parlant. — M'emporto a en Crim.



— D’acord, doctor.



Dit això, en Guillem comença a encaminar-se al seu consultori i, després de respirar fons, el Crim el segueix.



Tots dos seuen cara a cara i, abans de formar aquest silenci incòmode tan comú en ells, el psicòleg trenca el gel.



— Bon dia, Crim. Com et trobes avui? — Pregunta amablement.



El noi es pensa la resposta. — No ho sé.



En Guillem troba normal aquesta resposta. — D’acord, doncs, comencem per una cosa més senzilla. Com et sents del fet que avui t’hagi acompanyat el teu pare?



El noi guarda silenci. Tampoc sap la resposta.



— Crim?



— Em pots donar altra vegada el ninot?



En Guillem se sorprèn i assenteix. Treu del seu calaix altra vegada aquesta guineu i la dona al noi.

Comença a aixafar la guineu amb dits mentre és capcot.



— Què penses?



— M’agrada que el meu pare sigui aquí, però m’espanta pensar que no puc escapar-me altra vegada de la consulta.



En Guillem se sorprèn amb aquesta confessió. Encara que sembla poc, aquesta resposta era un avanç de veritat.



— Disculpa que et faci aquesta pregunta. Sempre pots no respondre el que no et faci sentir còmode. — El noi afirma amb el cap i en Guillem continua. — Tu ets un noi una mica solitari, oi?



Encara que aquesta afirmació és dolorosa pel noi, sap que és veritat.



— Estic la majoria de temps sol.



— És comú que els teus pares et manin a fer la compra sense cap supervisió?



Quan escolta aquest dubte, en Crim obre molt els ulls i aixeca el cap, fent contacte visual amb l’adult.



— Què passa?



— Em vas reconèixer?



En Guillem es sorprèn d’aquest dubte. — Sí, et vaig reconèixer. Fins i tot et vaig deixar el meu lloc.



— Per què no em vas dir res?



— En públic sempre prefereixo que els meus pacients em saludin abans. A més a més, ja tenia una vaga idea que no volies trobar-te amb mi.



Ara era el Crim qui està sorprès. Potser ell no era tan dolent com creia. Podia obrir-se una mica.



— Jo estic molt sol. Tinc clar que aquesta és l’única consulta a la qual el meu pare em farà companyia. M’espanta pensar-ho. — Confessa en veu baixa el noi i mira la guineu.



— És normal tot això. És aquest motiu pel qual has començat a anar aquí?



— No, no… Abans jo no era així.



— Què ha passat?



— El meu millor amic es va suïcidar.



Silenci.



En Crim ja ha confessat el seu problema.



En Guillem mai es va imaginar una cosa tan horrible.



— Vols parlar-ho?



El noi, amb un nus a la gola i començant a moure les cames, nega amb el cap. Aixafa el ninot de tal manera que sembla que ho està ofegant.



— No fa falta parlar d’això ara, començarem coneixent-nos. Quin és el teu color preferit?



Crim deixa d’ofegar a la guineu. Mira al psicòleg. És confús. Aquesta pregunta la recorda de la seva primera sessió. La va ignorar per complet.



— Només em preguntaràs això?



— Començarem coneixent-nos. Quan ja estiguis preparat per parlar dels teus problemes, ho farem. Bé? — El noi empassa saliva i afirma amb el cap. — Doncs, digues-me, quin és el teu color preferit.



— El taronja.