Aquella nit, la noia no va poder dormir ja que estar tancada en una habitació que no és la seva, amb l’anell d’una noia desapareguda a la butxaca, no és precisament el millor pla del món. Quan va sentir que la Nina obria el pany per fora de bon matí, va fer veure que estava adormida. En l'instant que va marxar cap a la cuina, ella es va moure ràpid i de forma estratègica. Tenia unes hores abans que els Winchester marxessin a fer els seus encàrrecs de rics.



La Nina li va deixar una llista de feines que havien d’estar fetes abans del sopar a les 21:00. Però ella ja tenia el seu propi pla, va començar pel saló, passant l'aspiradora per fer soroll, com si estigués súper concentrada. Però mentre ho feia, anava tocant les parets. Al costat de la xemeneia, va veure que un dels llibres de la prestatgeria no era un llibre de veritat, sinó una caixa buida. A dins hi havia un conjunt de claus amb etiquetes: "Àtic", "Habitacions", "Caseta jardí". Va agafar-les sense pensar-s'ho dues vegades.



Va pujar a la planta de dalt, on hi havia les habitacions dels convidats que mai venien. Va entrar en un armariet de la neteja que feia una olor de claveguera. Al fons, darrere d’uns pots de detergent, hi havia una caixa de cartró plena de coses que no semblaven d’una família de milionaris.



Va començar a treure objectes: un rellotge amb la corretja trencada, una goma de cabell verda i una funda de mòbil rosa. Ella va reconèixer que era de dona ja que ella va tenir una igual als 13 anys. Però el que va fer s’espantés de debò va ser una targeta de transport amb la foto d’una noia jove. Es deia Laura. Era la tercera assistenta que, segons el poble, s'havia cansat de treballar allà. La Millie, es va preguntar que per què s’hauria deixat la targeta de l’autobús si en teoria va marxar. Ella no li va trobar sentit a allò.



Va seguir investigant i sota d'unes tovalloles velles va trobar un carnet d'identitat. Era d’una noia que es deia Sara, la noia de l'anell. Tenia els ulls clars i semblava una noia simpàtica. Es va sentir fatal. Era com si estigués excavant en una tomba de plàstic i cartró. Els Winchester no havien enviat les coses a les seves famílies; les havien guardat com si fossin trofeus o brossa que s'havien oblidat de tirar.



De sobte, una noia va sorprendre-la per darrere, quasi es cau de cul a terra de l’ensurt. Era la Cecelia. Estava allà amb la seva nina de joguina, mirant-la fixament.



La noieta li va preguntar que feia allà però la Millie va ser llesta i li va dir que estava buscant més draps. La Cecelia es va girar i se'n va anar sense dir res. La Millie estava sufocada després del que va veure i va decidir sortir de la casa una estona. Necessitava aire.



Des de la finestra de la cuina va veure el jardiner de la nit anterior, un home que no parlava mai i que sempre estava cavant forats. L'Andrew i la Nina havien sortit finalment i l'havien deixat sola amb la Cecelia, que ara estava tancada a la seva habitació.



Va sortir al jardí amb l'excusa d'estendre la roba, però amb les claus de la caixa a la butxaca. El jardiner va mirar-la de dalt a baix, amb uns ulls que semblaven dos trossos de carbó recent cremats, i va seguir clavant la pala al terra. Hi havia una zona del jardí, prop dels rosers, on l’herba es veia més fosca i on hi havia una pudor estranya, com a carn passada. Va accelerar per olorar aquella pudo rho mínim i va arribar al final de la propietat.



Allà, darrere d’uns arbustos que punxaven un munt, hi havia una caseta de fusta on guardaven les eines. Va provar la clau que deia "Caseta jardí". Va girar amb un soroll metàl·lic com si s’estiguessin obrint les portes d’un mecànic de poble.



L'olor allà dins era insuportable. No era olor de flors ni de terra; feia olor a ferro i a netejador industrial barato, d'aquell que fa que les fosses nassals cremin com si fossin a l’infern. El terra era de ciment i estava ple de taques fosques que no marxaven ni amb tot el lleixiu del món. Eren taques grans, com si haguessin bolcat galledes de pintura vermella fosca.



Ella va començar a moure uns plàstics que cobrien una taula de fusta gegant que hi havia al mig. El que va veure, li va donar ganes de vomitar les magdalenes i el cafè de l’esmorzar. Hi havia ganivets de carnicer, d'aquells grans i pesats que fan por només de mirar-los, i una serra de metall que tenia unes restes blanques que semblaven trossets d'os enganxats a les dents de la fulla.



Va mirar a terra, buscant algun sentit a tot allò, i prop d'un desguàs que hi havia al mig del ciment, va veure una cosa petita i de color grisenc. Es va ajupir, pensant que seria un tap o un tros de fusta que havia caigut. Però quan ho va tocar amb la punta de la sabata i ho vaig girar, va veure l'ungla. Era un dit. Un dit humà, petit i tallat recentment, algú se l’havia deixat oblidat sota la taula enmig de la carnisseria.



De sobte, una ombra va tapar la llum de la porta que estava a la seva esquena.



Es va girar en menys de mig segon. Andrew estava allà, recolzat al marc de la porta, amb el seu somriure perfecte com d’un anunci de pasta de dents i amb les mans a les butxaques. Però ara, a la llum del dia i amb aquell dit a terra, el seu somriure li va semblar la cosa més perillosa que havia vist mai.



Tenia les mans a les butxaques i la mirava com si fos un experiment científic, o pitjor, com si fos la següent peça de la col·lecció. No semblava enfadat, i això era el que més por feia.



L'Andrew va caminar cap a la Millie i, trepitjant exactament on hi havia les taques de sang seca. Es va quedar a un pam de la seva cara.



Va agafar-la del braç. No feia força, però els seus dits eren com tenalles.



Ella va mirar el dit per última vegada mentre ell em treia de la caseta i tancava la porta amb clau. Ara, ella ja no tenia cap dubte, el seu pare era un assassí, sí, però els monstres que l'havien contractat eren una cosa molt pitjor. El seu pare va matar per necessitat i accidentalment, però aquests ho feien per diversió. I ella estava atrapada amb ells en una casa que semblava la fortalesa del terror.