Millie Calloway, una jove de 22 anys, estava asseguda a l’estació del tren del poble, estava molt fluixa d’ànims i tenia ganes de plorar, però no ho faria. Ja va plorar massa l’any passat quan la policia va detenir el seu pare davant de tothom. Estava llegint una quota de l’hospital que amb només veure-la ja tremolaven les cames. La seva mare tenia un càncer d’aquests molt estranys dels que per curar-los, s’ha de tenir molts diners. Necessitava molts diners, i els necessitava ja, o la seva mare es moriria abans d’acabar l’any.



La seva vida era un desastre, de les típiques que ningú vol viure. El seu pare era a la presó per haver matat un policia mentre intentava atracar un banc. Ho havia fet per aconseguir els diners per el tractament de la seva dona, però ara la Millie estava completament sola, sense pare i amb una mare molt malalta i amb tot el poble mirant-la malament pel carrer. Ser la filla d’un "assassí de policies" no es algo que t’ajuda a trobar feina al primer lloc que trobis.



Per això, quan va veure l’anunci de la Mansió dels Winchester, no s'ho va pensar gens ja que pagaven una barbaritat, més del que ningú pagaria mai per netejar una casa. La Mansió dels Winchester al poble, no tenia molt bona fama ja que unes noies que van treballar allà com a assistentes van acabar desapareixent. Les últimes quatre assistentes s’havien esfumat sense dir res. Però la jove pensava que el pitjor que li podia passar no era desaparèixer, sinó veure com la seva mare donava l’últim respir en un llit d'hospital per ser pobres.



Quan la Millie va arribar a la porta de la mansió, va quedar al·lucinada. Era una casa gegant, de les típiques que surten a les pel·lícules de terror, plena de finestres destartalades. Va picar al timbre i de seguida va aparèixer l'Andrew Winchester, l’home de la família i amo de la casa.



L'Andrew no era gens intimidant. Era un home jove, anava vestit com un jugador de golf professional i tenia un somriure d’orella a orella. Semblava el típic pare guapo i ric que deixa fer als fills el que vulguin.



La Millie va entrar a la casa amb l’Andrew i dins la casa, tot era súper luxós. Hi havia catifes de pell d’animals, un os polar, un tigre i d’altres. Tot brillava com si fos un diamant recent pulit. Llavors va aparèixer la Nina, la dona de l'Andrew. Era guapíssima, com una model professional. Però tenia una mirada una mica estranya, com si estigués dispersa però alhora activa.



L’Andrew i la Nina van estar una estona parlant amb la Millie mentre prenien un cafè. Ells dos, sabien qui era ella, i el que li passava a la seva mare. Era estrany ja que eren les primeres persones que no els importava el que va fer el seu pare, i volien ajudar-la. Li van dir que si es quedava allà, treballava excel·lentment i es portava bé, li pagarien el tractament de càncer de la seva mare.



La Millie no s’ho podia creure. Semblava massa bonic per ser veritat. De sobte, va veure la Cecelia, la filla de la família. La nena estava al final del passadís, quieta com una estàtua, mirant la Millie amb una cara súper seriosa, fins i tot amenaçant. No semblava una nena corrent, i això va incomodar-la una mica.



Una estona després, l’Andrew va ensenyar-li la casa i la a va portar a la que seria la seva habitació. Era petita però estava bé. L’única cosa que la va estranyar era que l’Andrew li va dir que per seguretat de la nena, la porta de l’habitació la tancarien per fora cada dia per la nit. La Millie es va posar nerviosa, ja que va començar a recordar la fama de la casa, però va pensar en els diners i va acceptar les condicions que li van posar.



Quan es va quedar sola, la Millie va començar a registrar la seva habitació una mica. Ho feia perquè tenia curiositat. Al calaix de la tauleta de nit, amagat al fons, va trobar una cosa que va deixar-la sense paraules, un anell de plata amb unes lletres gravades. Ella sabia de qui era aquell anell. Era d’una de les assistentes anteriors a ella, la que va desaparèixer l’any passat. Si hagués marxat del poble per anar-se'n a viure a un altre lloc, com deien els Winchester, per què s'hauria deixat l'anell?

Just en aquell moment, va sentir el soroll d’unes claus. La porta s'estava tancant per fora. La Millie va córrer cap a la porta, però ja era tard. Estava tancada.



La Nina, va tancar-la allà i va desitjar-li unes bones nits, ja que al dia següent, tenia molta feina que fer.



La Millie es va quedar allà, a les fosques, amb l'anell de la noia desapareguda a la mà. Sabia que s’havia ficat en un lloc molt perillós, però per salvar la vida de la seva mare del maleït càncer, estava disposada a fer el que fos. Encara que hagués de dormir i treballar en una casa en la que semblava que vivia el diable disfressat de persones.



La seva habitació tenia una finestreta que donava al jardí de darrere de la casa. Va mirar per la finestra per dispersar els pensaments que tenia però llavors, va veure el jardiner treballant. Ella es va estranyar molt ja que era de nit però allà era ell, cavant un forat i tirant sacs a dins, per després tornar-los a enterrar. Això li va causar encara més dubtes del que passava en aquella casa.