La porta.

No vaig poder deixar de pensar en aquella porta en tota la tarda. Mentre pegava la roba, mentre natejava la cuina, mentre parlava amb la Nina com si no pases res.

Quan finalment em vaig decidir a tornar a aquella ala, el silenci em va envoltar. Tot estaba tranquil, nomes es podia sentir el soroll del vent colpejant les finestras. Vaig apartar el moble amb esforç.

Aquesta vegada no vaig dubtar. El pom estaba fred. Vaig obrir.

La llum no funcionaba, així que vaig utilitzar la llanterna del mòbil. La llanterna il·luminavauna habitació petita, amb les parets pintades d'un blau apagat. Sembalva un dormitori que s'habia quedat congelat en el temps.

El llit estava fet. Damunt la tauleta de fusta, hi havia un got amb pols acumulada. A la paret, fotografies enganxades amb cinta adhesiva. Tenia la mateixa somriure que la Nina, pero els seus ulls blaus no es sembalven en res. Era la Julia, no tenia cap dubte, tenia que ser ella. Decorant les parets, molts mapes plens de marques vermellas. Semblava una investigaciò. Vaig entrar del tot. L'armari estava mig obert. A dins, la roba encara penjada. No tenia sentit. Si algú marxa, s'ho enporta tot, sobretot la seva roba! Allo no semblava una fugida.

-Millie?

La veu de la Nina em va fer girar bruscament. Estava dreta a la porta. No cridava. No semblava enfadada.

-Ho sento... jo només...

-No t'amuinis, ja savia que tard o d'hora t'hi enteraries.

Va avançar lentament, i es va asseure al llit.

-Aquesta era l'habitació de la Julia- va dir en veu baixa- La policia va venir i ho va revisar tot. Van fer preguntes, però no van trobar res. Ni signes de violencia, ni una nota, ni una trucada... Simplement va desapareixer.

La paraula va quedar flotant a l'aire.

-Quan?- vaig preguntar.

-La mateixa setmana que va començar una tempesta com aquesta.

Vaig sentir un nus a la panxa. Vaig mirar al voltant. Tot estava massa intacte.

-Hi ha alguna cosa que no cuadra- vaig dir com pensant en veu alta- si hagues marxat per voluntat pròpia, no hauria deixat tot això...

La nina va assentir amb els ulls brillants. Es notaba la seva angoixa. Debia d'haber sufert molt.

-Jo tambe ho penso, però tothom diu que potser estava desbordada, que necessitava fugir, que ja tornaria. Peró ja n'hi ha passat un any, i jo ja no aguanto mes.

Vaig acostrme a l'escriptori, n'hi havia un cuadern tancat dins el calaix. Era d'un color vermell desgastat. El vaig obrir amb cura. les primeres pàginas eren normals: pensaments, ideies, llistes. Però a mesura que avançava, l'escriptura es tornava mes irregular.

"No puc dormir."

"Tinc por"

"Hi ha coses que la Nina no sap"

Vaig aixecar amb cura la mirada.

-Ella t'amagava coses?

-Ens estimavem molt. Desde petites erem iseparables. Tothom penseva que erem bessones, però últimament ens estavem distanciant... Sortia sola, no m'explicava on anava... I despres...la tempesta... i ja no hi era.

El vent va fer tremolar la porta. Vaig tencar el cuadern amb suavitat.

-Si vols... puc ajudar-te a revisr-ho de nou. Potser hi ha algun detall que va passar desapercebut.

La Nina em va mirar com si aquella proposta fos l'única cosa solida en mig del caos.

- De veritat ho faries?

Vaig assentir. No sabia exactement perque, però sentia que habia de fer-ho.

Potser la quarentena no era casualitat. Potser jo no havia arivat a la casa de la Nina només per treballar.

Vaig tornar a observar l'habitació. Massa perfecta. Massa quieta.

I per primera vegada vaig tenir la sensació de que la investigació per la desaparició de la Julia seria costosa, però no es quedaria en una investigació. Faria tot el possible per trobarla. Ho anava a fer, l'anava a trovar.