Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

- Donc...- intento buscar les paraules més adecuades per convèncer-la de que em contracti, encara que no tinc res amb el que convéncer-la - la veritat es que no tinc cap experiencia en aquest ambit laboral, encara que he traballat molts anys.

Ella somriu amb un somriure sincer, gens forçat. Em fa sentir menys tensa.

-No et preocupis, no busco un expert, busco algú de confiança.

Abans que puigui continuar parlant, un soroll molt fort ens interromp. Un cop sec contra les grans finestres del saló. Ens girem a mirar alhora. El cel s'ha tornat d'un color groc fosc, i una pols molt espessa es mou amb força a l'exterior. Totes dues ens aixequem rápidament, molt espantadas.

De sobte, el televisor s'encén automàticament. A la pantalla apereix un avis d'emergencia. El presentador, amb una cara molt seria i la veu mig tremolant, anuncia que les autoritats infromen que una tempesta de sorra tòxica està travessant la zona. Es extremadament perillosa i s'ordena la quarentena inmediata.Tothom ha de quedar-se a l'edifici on es trobi fins nou avis.

Em quedo immòbil.

-Aixo vol dir que no podré marxar...- dic en veu baixa

-Em temo que no Millie

-Ho sento molt, jo només venia per l'entrevista.

-No passa res, no t'amuinis. De fet millor, així cap de les dues estem solas en tot aixó. I si et sembla... pots començar avui a treballar.

El vent a fora es cada cop més fort. La sorra golpeja las finestres sense parar, realment em faria mota por sortir ara al carrer...

-De debó? Moltissimes gràcies.

-Es clar! Sera una maca experiencia, ja ho veurás.

No puc evitar somriure. No era gens la situació que m'havia imaginat, peró la Nina Winchester em transmeteia una extranya sensació de seguretat.

Les hores següents ens anarem coneixent una mica millor al mateix temps que m'ensenyaba la casa. Jo, li parlaba de la meva vida al poble, amb la meva mare i les meves germanas. Ella em va explicar una mica sobre la seva german Julia, no entenc molt bé per que, pero cuan em parlaba d'ella podia veure als seus ulls una mena d'angoixa... Ella va canviar ràpit de tema i vam continuar la ruta per la casa.

A la nit, despres d'instalarme a la meva habitació, varem anar a sopar juntes al menjador. Parlarem de coses senzilles: llibres, música, peliculas, viatges...

-No m'agrada estar sola- admet en un moment- Aquesta casa es massa gran.

Amb el pas dels dies,la convivència es fa fàcil. Parlem de tot, llegim, i fins i tot reim cuan la tormenta sembla no tenir fi. Però hi ha moments estranys.

De vegades, la Nina desapareix durant hores, altres cops la noto pensativa, com si alguna cosa greu l'angoixes.

Un dia mentre natejo una ala de la casa que gairabe mai utilitzem, veig una porta amagada, derrere d'un moble, una porta extranya.

-Nina?- li pregunto després, intentant sonar el més natural possible-Aquesta casa es antiga oi?

-Més del que sembla

No diu res més, però a la seva mirada hi ha alguna cosa diferent. Com un secret que encara no està preparada per explicar.

Mentre la tempesta continua fora, tinc la sensació que aquesta quarentena no només m'ha donat la feina, sino també una amistat... i un misteri que aviat sortirà a la llum.