L’emperador Constantí es va tornar boig quan va veure que l’habitació on anteriorment es trobava la seva filla tancada estava buida i no hi havia cap rastre de la Sofia, només vidres a terra i un vent fred entrant per la finestra trencada. Estava increïblement furiós, els seus esclaus li van mentir sense una mica de vergonya i van deixar la Sofia anar-se’n sense que se n’adonés. Va prémer els punys amb tanta força que les seves mans sagnaven, i, en un moviment ràpid, va agafar un vidre del terra i va tallar la pell d’un dels seus esclaus per venjar-se.
Això era molt normal en Constantí, reaccionar amb violència i agressió cada cop que se sentia enfurismat. Enmig dels crits que van ressonar pels passadissos, va manar que portessin a Sofia i que tenien temps fins a la nit abans que ell executés cada home seu, un per un, de la forma més dolorosa i cruel possible.
Els seus esclaus van acceptar ràpidament, no obstant això, tampoc és que tinguessin cap altra opció. Un cop acceptada la missió, els seus esclaus van sortir per les grans portes del palau en direcció a l’exterior. Es van dividir per grups, anaven amb cavalls cavalcant pel voltant del palau, vigilant sense descans. Altres en direcció al bosc, trencant branques i fulles que dificultaven la seva exploració i la recerca de la Sofia.
Quant a Sofia, ella es trobava corrent pel bosc, passant arbres buscant un refugi segur. Es va tallar amb algunes branques i va ensopegar amb pedres, corria amb la roba trencada i els peus sagnants, per tant, estava molt cansada i adolorida, però això era millor que suportar els maltractaments del seu pare. Ja havia tingut prou dolor. Ja era moment de ser lliure, veritat? No podia aturar-se, si ho feia, el perill la trobaria.
Havia fugit amb una petita bossa de tela que el guàrdia que la va ajudar a escapar li havia donat, on només duia un tros de pa dur, una daga rovellada i un anell de la seva mare, l’únic record que en tenia. A vegades, quan era petita, després de la seva mort, passava hores observant aquell anell, com si dins el reflex metàl·lic hi pogués veure el seu rostre. Va caminar hores, quan el sol ja s'amagava entre les fulles i els núvols. El seu cos tremolava de fred, la seva respiració era tan pesada com els seus passos, les cames ja estaven cansades, però aquesta sensació de per fi ser lliure la mantenia endavant.
S’imaginava una vida diferent, potser en un poble llunyà, on ningú conegués el seu nom, o el seu passat. On pogués treballar, riure, estimar, i sense haver de seguir ordres o les expectatives que n’esperen. Però aquella visió es va esvair quan va sentir el so distant de cascos de cavall travessant el bosc. Sofia va contenir la respiració i es va amagar rere un tronc gruixut cobert de molsa. Va veure tres soldats, vestits amb armadures negres, cavalcant amb torxes a la mà a prop d’ella. Sofia es va mossegar el llavi per no fer soroll. Quan finalment es van allunyar, va continuar caminant fins a arribar a un petit rierol. Allí es va asseure per beure aigua amb les mans. Feia un munt de temps que no bevia cap líquid que no fos la seva pròpia orina, i tenia tanta set que va començar a fer glops desesperada. L’aigua estava tan freda que li va fer mal als llavis, però no li importava. Va rentar-se les ferides, va mirar el seu reflex i va somriure després de tant de temps.
Però el seu pensament es va veure interromput per una veu suau darrere seu.
–No hauries d’estar sola aquí –va dir una anciana amb un cistell a la mà. Sofia es va girar d’un salt, amb la daga aixecada. La desconeguda no semblava una amenaça, fins i tot li va proposar quedar-se a descansar a la seva cabana.
Sofia va dubtar, qualsevol persona podia ser espia del seu pare. Però estava tan extremadament cansada i malferida que l’oferta no li semblava tan malament. Finalment, va acceptar.
La cabana era petita però acollidora. Hi havia un foc cremant lentament a la llar. Sofia va a dormir còmodament per primera vegada, sense tenir por que la trobessin o de córrer sense parar. L'endemà es va despertar perquè hi havia molt de soroll i va sentir el crit d’aquella anciana. Ella es va aixecar ràpidament i va anar a veure què passava i… Continuarà.
