Els tres dies següents van ser calmats entre l’home i la bèstia, acompanyats pel vent a l’exterior. La tempesta havia arribat amb la fúria que el senyor Alfons havia predit: una muralla de núvols que s’havia desplomat sobre els cims, esborrant els contorns de les muntanyes sota un mantell blanc. Dins del magatzem, però, s’havia creat una mena de treva. L’isard, tot i mantenir una distància prudencial, havia deixat de tremolar cada cop que ell entrava a canviar-li l’embenat. La ferida començava a tancar-se, tot i que la coixesa era evident quan l’animal s’aixecava per beure aigua de la galleda.



La quarta nit, el temporal va empitjorar. Ja no era una nevada constant, sinó una tempesta violenta, un vent que arrencava la neu de les carenes i la llançava contra les parets del refugi com si no res. Les bigues de fusta cruixien sota la pressió atmosfèrica i la temperatura interior va baixar notablement.



Ell dormia al sofà del refugi principal, amb un ull obert, quan un cop metàl·lic el va despertar de cop. No era el so de la natura; era ferro colpejant pedra. El cor li va fer un salt al pit. Va saltar del llit, calçat encara amb les botes que no s’havia tret per si de cas, i va córrer cap a l’annex.



El panorama el va glaçar més que l’aire que entrava. El pestell de la porta del magatzem, vell i rovellat per anys d’humitat, havia cedit finalment sota la pressió de les ràfegues de vent que colpejaven la fulla de fusta. La porta rebotava violentament contra la paret exterior, oberta de bat a bat a la nit infernal. I el llit de palla era buit.



—Maleït sigui... —va exclamar, mentre el vent cada cop era més intens.



Va il·luminar amb la llanterna cap a la foscor. Res. Va baixar la mirada. A la llinda de la porta, una taca vermella brillant sobre la neu verge confirmava el desastre. L’isard, espantat pel soroll de la porta, havia fugit. Amb la ferida encara oberta, el fred i la visibilitat nul·la, l’animal era un cadàver caminant.



El guarda va recordar la promesa feta al senyor Alfons: «No vull que surtis amb el cotxe si neva». Tècnicament, no agafaria el cotxe. Però sortir a peu enmig d’aquell infern blanc era una imprudència que cap manual de muntanya aprovava. Però sabia que no podia tornar al llit. Si l’isard moria allà fora, congelat a pocs metres del refugi per culpa d’un pestell trencat, ell no s’ho perdonaria mai.



Va entrar al refugi corrents. No hi havia temps per pensar. Es va posar els pantalons de Gore-Tex, la parca tèrmica d’alta muntanya, uns guants dobles i el passamuntanyes. Va agafar el frontal de més potència que tenia, una corda de seguretat, les raquetes de neu i el GPS, tot i saber que el senyal seria dolent.



Va començar a caminar, o més aviat a lluitar contra la neu. Cada pas era una batalla. La neu li arribava als genolls, fins i tot amb les raquetes. El rastre de sang era l’únic rastre en aquell laberint de gel. Gotes vermelles que apareixien cada tres o quatre metres, indicant que la ferida s’havia tornat a obrir amb l’esforç.



L’isard no havia anat cap a la vall, on el bosc podria haver-lo protegit. Havia tirat cap amunt, cap a la zona de la presa, seguint un instint absurd de buscar altura. «Per què?», es preguntava ell mentre es protegia la cara amb l’avantbraç. «T’estàs ficant a la gola del llop una altra vegada».



Després de vint minuts que van semblar hores, el rastre es va perdre. El vent havia escombrat la neu d’una placa de gel viu. Ell es va aturar, amb el baf de la respiració congelant-se-li a les pestanyes. Va girar sobre si mateix, il·luminant el no-res. Estava sol enmig del buit. La sensació de perill real li va rebolcar l’estómac. Si relliscava ara, si es torçava un turmell, ningú vindria a buscar-lo fins que es fongués la neu a la primavera.



De sobte, en una pausa momentània del xiulet del vent, va sentir alguna cosa. No era un bram, era un so sec. “Cloc”. Una peülla rascant pedra.



Va girar el cap a l’esquerra, on el terreny queia en picat cap a l'estany petit. Va avançar amb precaució, clavant els grampons de les raquetes amb força. A uns deu metres, arrupit contra una roca que amb prou feines el protegia del temporal, hi havia l’isard.



L’animal estava tombat, mig colgat per la neu que s’acumulava al seu voltant. No es va moure quan el guarda es va acostar. Tenia el cap baix, les orelles planes contra el crani i els ulls tancats. La capa de pèl marró estava coberta de gebre. Estava entrant en hipotèrmia.



—Ets un imbècil... —va dir l’home, amb la veu trencada pel fred i l’alleujament, caient de genolls al costat de la bèstia—. Ets un maleït imbècil.



L’isard va obrir un ull, negre i vidriós. No hi havia por. La pota ferida sagnava abundantment, tacant la neu de sota seu.



El guarda sabia que no el podria carregar com el primer dia. La neu era massa tova, el vent massa fort i ell estava massa cansat. I no podien quedar-se allà; en menys d’una hora serien dos blocs de gel. Havia de fer que l’animal caminés, o arrossegar-lo.



Es va treure la corda de la motxilla. Amb els dits entumits i maldestres pel fred, va fer un llaç simple.



—Ho sento, noi. Això no t’agradarà.



Va passar el llaç pel coll de l’animal, amb suavitat però fermesa. L’isard va intentar sacsejar el cap, però no tenia forces. L’home es va aixecar, estirant la corda.



—Amunt! Va! —va cridar per sobre del vent.



L’animal no responia. El guarda va haver d’agafar-lo per la panxa i estirar cap amunt amb totes les seves forces, sentint com l’esquena li protestava. Amb un gemec dolorós, l’isard es va posar sobre tres potes. El vent gairebé el tomba de nou, però l’home es va posar al seu costat, fent de pantalla, oferint el seu propi cos com a escut contra la tempesta.



El retorn va ser un malson. Avançaven pam a pam. Ell estirava la corda amb una mà i aguantava el flanc de l’animal amb l’altra. Cada vegada que l’isard relliscava, l’home havia de clavar els peus per no ser arrossegat amb ell cap al pendent. La neu els desfeia la cara, encegant-los. El guarda havia perdut la noció del temps i de l’espai; només existia el següent pas, el pes de la corda, la calor feble del cos de l’animal contra el seu maluc i la llum del frontal que parpellejava, amenaçant d'apagar-se pel fred de les bateries.



Quan finalment la forma fosca del refugi va aparèixer entre la boira blanca, l’home gairebé va plorar. No d’emoció, sinó de pur esgotament físic. Van arribar a la porta del magatzem, que encara colpejava la paret.



Va empènyer l’animal cap a dins, cap a la relativa calidesa de la palla, i va tancar la porta, bloquejant-la aquesta vegada amb una pila de troncs pesants i una vella biga de ferro que hi havia a terra. El silenci sobtat li va semblar increïble.



Es va deixar caure a terra, al costat de l’isard. L’animal respirava amb dificultat, amb espasmes, però la calor del lloc començava a fer efecte. L’home es va treure els guants i es va mirar les mans; les tenia vermelles, inflades i tremoloses.



—No ho tornis a fer... —va xiuxiuejar, sense forces ni per aixecar-se a buscar aigua—. No ho tornis a fer mai més.



L’isard, contra tot pronòstic, va estirar el coll i va recolzar el morro humit i fred sobre el genoll del guarda. Va ser un contacte breu, gairebé imperceptible, però suficient. A fora, la tempesta del segle continuava rugint, intentant emportar-se la muntanya, però allà dins, entre l’olor de fusta vella, sang i suor, se sentia com a ningun lloc.