Però el seu treball era diferent, ell treballa d’una cosa que poca gent feia, ell treballava de gestor d’una finca a la part de dalt del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM). Ell vigilava la zona de l’estany, quan arribava amb el cotxe rural fins a la zona de dalt, el deixava en un turonet on es veia pràcticament tot l’estany, menys una zona on sempre tocava l'ombra.

Aquella obaga, encaixonada entre dues parets de granit verticals, era coneguda pels locals com "la gola del llop", tot i que feia dècades que no se’n veia cap per allà. Era l’únic punt cec des del seu turó, un racó humit on la neu perpètua aguantava fins ben entrat el juliol i on el sol amb prou feines tocava les pedres durant el solstici. Una inquietud, gairebé un sisè sentit desenvolupat després d’anys a la muntanya, li va dir que aquell dia no podia limitar-se a mirar amb els prismàtics. Alguna cosa trencava l’harmonia habitual del paisatge; una taca de color terrós que no es corresponia amb la grisor de la tartera.

Va baixar del vehicle, agafant la motxilla mèdica i una manta tèrmica que sempre duia per precaució. El descens a peu va ser feixuc. A mesura que s’endinsava a l’ombra, la temperatura queia en picat i el silenci es feia espès, només trencat pel cruixit de les seves botes sobre la pedra solta.

Quan va ser a pocs metres, ho va veure clar. No era una roca despresa, ni una branca vella. Era un isard mascle, jove però d’una corpulència notable, estès al terra de manera antinatural. L’animal, en sentir la seva presència, va intentar aixecar-se amb una sacsejada violenta, però va caure de nou immediatament, emetent un soroll ofegat de dolor. Tenia la pota posterior dreta atrapada entre dues roques massives, probablement fruit d’una esllavissada recent o d’un mal pas durant una fugida. La ferida era lletja; l’os no semblava trencat, però el tall era profund i la pèrdua de sang, alarmant. Els ulls de l’animal, grossos i negres, el miraven amb el pànic pur de qui sap que la immobilitat a la muntanya és sinònim de mort.



—Tranquil, noi... tranquil —va xiuxiuejar ell, sabent que les paraules no tenien sentit per a la bèstia, però sí el to de veu.

Es va moure amb una lentitud calculada. Va treure la jaqueta i, amb un moviment ràpid, però suau, va tapar el cap de l’isard. La foscor sobtada va calmar l’animal, reduint-ne l’estrès. Amb un esforç enorme, fent palanca amb una branca robusta que va trobar a prop, va aconseguir moure la roca superior prou per alliberar la pota. L’isard no va intentar fugir; estava exhaust, buit d’energia.

Carregar-lo fins al cotxe va ser una odissea física que li va cremar els pulmons. L’animal pesava més del que semblava, un pes mort de múscul i pell que li relliscava entre els braços. Quan finalment el va deixar al maleter del 4x4, condicionat amb una base tova, ell també respirava amb dificultat, amb la suor refredant-se-li a l’esquena.

El trajecte fins al refugi —una construcció de pedra i fusta robusta que servia tant de casa seva com de centre de gestió de la finca— el va fer amb una delicadesa impròpia d’aquells camins forestals. En arribar, no el va portar a l’habitacle principal, sinó al magatzem que feia servir per guardar la llenya, on hi havia una estufa vella però funcional. Va preparar un llit de palla seca, va encendre el foc i es va disposar a fer de veterinari improvisat. Va netejar la ferida amb aigua oxigenada i iode, va embenar la pota amb fermesa i li va administrar un antibiòtic que guardava per als gossos dels pastors.

Ja era fosc quan va entrar a la cuina del refugi per rentar-se les mans. L’olor de sang i iode encara li impregnava la roba. Just en aquell moment, el telèfon via satèl·lit, l’únic fil que l’unia amb la civilització, va començar a sonar.

—Digui? —va contestar, amb la veu ronca.

—Bona nit! Com tenim la part alta? —Era la veu del senyor Alfons, el seu cap i propietari de la gestora del parc. Un home de ciutat que estimava la muntanya des de la distància dels despatxos—. He estat revisant els informes trimestrals. La gestió forestal d’aquest hivern ha estat impecable. Estem molt contents.



—Gràcies, senyor. Només faig la meva feina.

—No siguis així. Escolta, he vist que tens dies acumulats de l’any passat i, francament, amb la previsió de tempestes que ve per la setmana que ve, allà dalt no hi haurà res a fer. M’agradaria que baixessis. Agafa’t dues setmanes. Ves a la platja, descansa, desconnecta. T’ho has guanyat, i a més, em faries un favor no tenint-te allà dalt si la cosa es posa lletja amb la neu.

Ell va mirar per la finestra. A fora, la nit d’Aigüestortes era absoluta, només brillava per les estrelles que s'il·luminaven amb la fredor de la nit. La seva mirada es va desviar cap a la porta de l’annex. Sabia perfectament què passaria si marxava. L’isard necessitava canvis d’embenat diaris. Necessitava aigua, menjar i, sobretot, vigilància. Si el deixava anar ara, amb la tempesta que venia, moriria de fred o seria presa fàcil per a les guineus o els voltors. Si el deixava tancat amb menjar per a dues setmanes, la infecció se l’enduria.

—Agraeixo l’oferta, senyor Alfons —va dir, recolzant-se a la pica de pedra—, però no puc baixar ara.

—Com que no pots? —el to del cap va canviar de la jovialitat a la sorpresa—. T’estic donant vacances pagades, home. El parc estarà tancat als visitants pel temps.

—Ho sé. Però... —va dubtar un segon. No volia explicar la veritat. Les normatives del parc eren estrictes respecte a la interacció amb la fauna salvatge. Tècnicament, hauria d’haver trucat als Agents Rurals, que probablement haurien sacrificat l’animal si veien que la recuperació era massa costosa o complicada—. Tinc unes reparacions pendents a la teulada del magatzem que no poden esperar a la primavera. Si ve la neu forta i no ho tinc llest tindrem filtracions greus. Necessito quedar-me.

Hi va haver un silenci a l’altra banda de la línia.



—Ets un tossut, ho saps? —va bufar el cap, resignat—. La majoria de la gent mataria per sortir d’aquest aïllament. D’acord. Però no vull que surtis amb el cotxe si neva. Queda’t al refugi.

—Entès. Gràcies.

Va penjar el telèfon. La sensació d’alleujament va ser immediata. Va agafar una llanterna i va tornar a sortir al fred tallant. Va obrir la porta del magatzem amb cura. L’isard havia aixecat el cap en sentir el pany. Els seus ulls brillaven a la llum de la llanterna, però ja no hi havia aquell terror paralitzant del principi. Hi havia una mena de curiositat, una acceptació cautelosa.

Ell es va asseure en un tamboret vell, a uns metres de l’animal, i va treure un termo amb cafè calent.

—Sembla que serem companys durant el temporal —li va dir a l’isard, que va moure lleugerament les orelles en sentir la seva veu—. No et preocupis, aquí no hi fa ombra.

A fora, el vent començava a xiular entre els pins negres, anunciant la tempesta, però dins del refugi, per primera vegada en molt de temps, la soledat semblava haver desaparegut.