Des d’aquell dia, no he pogut deixar de pensar en la Jana. Encara no sé quin va ser el motiu pel qual em va escollir a mi per fer el treball i no qualsevol altre persona a la classe. Potser perquè ningú més quedava sol o simplement perquè va veure alguna cosa que els altres no veuen.

Ens vam seure junts a la biblioteca de l’institut, en una taula del racó, allunyats del soroll dels altres alumnes presents. La llum entrava per la finestra gran i dibuixava ombres sobre els llibres. Ella va obrir la llibreta i va començar a escriure sense dir res. Durant una estona només se sentia el soroll dels bolígrafs sobre el paper i el murmuri dels estudiants presents a la biblioteca.

– De que vols que parli el nostre relat? —em va preguntar al cap d’una estona, amb la veu tranquil·la.

Vaig trigar uns segons a respondre. No estava acostumat a que algú m’ho preguntés.

– No ho sé… potser d’algú que se sent invisible. —vaig riure fluix, intentant dissimular que parlava de mi.

La Jana em va mirar en silenci. No va dir res, però la seva mirada em va fer sentir com si m’hagués llegit el pensament. Aquell silenci em va incomodar, però també em va atrapar.

Durant els dies següents vam quedar per escriure. Cada tarda, després de classe, ens trobàvem a la mateixa taula. Parlàvem poc, però cada paraula semblava tenir pes. Ella sempre portava un collaret amb una petita clau penjada al coll. Mai li vaig preguntar què obria. Potser no era cap clau real sinó un record i res més.

De vegades la veia escriure coses al marge de la llibreta, paraules que esborrava abans que jo pogués llegir-les. Quan li preguntava què posava sempre em contestava que escrivia idees seves. Però jo sabia que no era veritat, que hi havia alguna cosa més que no volia que jo sabés.

Una tarda, mentre esperava que arribés, vaig obrir per casualitat el quadern que haviem estat fent servir. Entre les pàgines, vaig trobar un paper doblegat. No era part del nostre treball. Només hi havia una frase escrita amb lletra petita. “Tots tenim secrets que ens fan invisibles.” .

Vaig sentir com el cor se m’accelerava. La lletra no era meva, però em sonava familiar.

Quan la Jana va arribar, vaig guardar el paper sense dir res. No sabia si havia de preguntar-li o fingir que no havia passat res. Aquella tarda, però, em va semblar diferent. Més distant, més pensativa.

– Tot bé? —li vaig preguntar.

– Sí… només cansada. —va somriure, però els seus ulls deien una altra cosa.

Vaig decidir no insistir, però aquell paper em va deixar inquiet. Aquella nit, a casa, el vaig tornar a llegir una vegada i una altra. “Tots tenim secrets que ens fan invisibles”. Què volia dir? Es referia a ella? O… a mi?

Vaig intentar dormir, però la frase no marxava del meu cap. L’àvia roncava a l’habitació del costat, i jo em vaig quedar mirant el sostre, pensant que potser la Jana tenia un passat com el meu. Potser també havia perdut algú. Potser per això m’havia triat, però si fos realment per això, com sap ella que no tinc pares?

A l’endemà, a l’institut, la Jana no hi era. Ni a classe, ni a la biblioteca. Vaig preguntar, però ningú sabia res. Ningú semblava preocupar-se. Només jo.

Aquella nit vaig obrir la meva motxilla i vaig trobar una altra cosa dins del quadern: una fotografia antiga, una nena i una dona somrient davant d’una casa de pedra. Al darrere, amb la mateixa lletra, hi havia escrit: “A vegades, el passat ens busca quan menys ho esperem.” Vaig sentir un calfred. Aquella nena de la foto… s’assemblava massa a la Jana. En aquell moment vaig entendre una cosa: no era l’únic invisible.

A l’endemà següent, ens vam retrobar a la biblioteca per continuar fent el treball. Al principi no parlava molt però a mesures que el temps ha anat passant anàvem parlant cada vegada més, però només parlàvem del treball, de res més. Passat uns minuts, vaig pensar que hi hauria suficient confiança com per poder preguntar-li de que tractaven els missatges misteriosos dels quals només em deia que eren idees seves.

– I bé, Jana, que volen dir els missatges misteriosos