CAPÍTOL 1: Inici

Estic sol. Sempre estic sol. Ho noto fins i tot en aquest sofà vell de la sala d’espera, on ningú sembla fixar-se en mi. Fa olor de paper vell i a rentat recent, però tot i així, em resulta familiar: com si la solitud tingués una olor pròpia. Cada dia em resulta igual que l’anterior, la meva vida no té cap moviment. Mai he tingut amics, potser perquè ja estic acostumat a la solitud o potser perquè no sóc gaire sociable amb els altres. Visc amb l’àvia a Figueres, Pare i Mare són morts. Van morir quan jo tenia dotze anys. La seva mort va provocar un canvi immens en mi com a persona. Mare era la única persona a la qual li podia confiar els meus secrets i desfogar-me de tant en tant quan sentia la necessitat. Pare era un home amb el qual tenia poca interacció. Sempre va voler que jo em dediqués a l’esport, però Mare em va ensenyar que vagi on vagi, els meus estudis serien els que més m’ajudarien de cares al futur. Així que vaig decidir enfocar-me en els estudis i deixar a part l’esport. Podria considerar que la mort del Pare tampoc va influir massa en mi però la mort de Mare sí. No hi vaig tenir més remei que seguir cap endavant. Des de la mort dels dos, tot es va tornar més silenciós que mai. L’àvia fa el que pot, de tant en tant em pregunta si he menjat o si tinc fred, jo només assenteixo. No hi ha gaire més a dir. A l’institut tampoc canvia res. Entro, m’assec, i observo als meus companys mentre riuen de coses que jo ni entenc de vegades. Fins i tot penso que si d’un moment a l’altre desaparegués, potser ningú se n’adonaria. Sóc el típic noi del fons, el que no fa res, el que no interactua amb ningú, el que és capaç de posar-se auriculars i ni escoltar música. Però hi ha una cosa que sí m’agrada, és una cosa que he anat fent des de que era ben petit. Observar. M’agrada mirar a la gent i imaginar-me la seva vida. El noi de primera fila, en Nil, sempre fa bromes, però se li nota que està cansat. La Jana, la noia del costat de la finestra, escriu el seu diari cada dia abans de marxar. Ningú ho sap, però jo sí. Potser aquest és el motiu principal pel qual m’agrada estar sol, per observar. És com si, des d’allà, pogués entendre una mica el món sense gairebé formar-ne part. Avui, però, ha estat diferent. Quan la professora de català ens ha demanat que forméssim grups per a fer un treball sobre relats, jo ja m’havia resignat a fer-ho tot sol, com sempre. Però la Jana s’ha girat i m’ha mirat.

– Vols fer-ho amb mi? –ha dit, amb un somriure petit, gairebé tímid.



Durant un segon, no he sabut contestar, era la primera vegada que algú em preguntava de fer alguna cosa junts.



– Sí… sí, és clar. –he murmurat, mirant a terra.





No sé si serà només un treball, o si per primera vegada deixaré de ser invisible. Avui per primera vegada he sentit que formava part del món.

Quan ha sonat el timbre, la Jana m’ha somrigut abans de sortir. Jo he quedat quiet, amb una sensació estranya al pit. Potser, avui, ha començat alguna quelcom nou, o potser no. Demà serà un nou dia que pot anar bé o malament.